20/11/08

Tra-la-ra... tra-la-ra...

Avui estic cantarina. M’he llevat cantant, m’he dutxat cantant, he portat la meva filla a casa l’àvia cantant, fins i tot ella cantava arraulida al cotxet. Els senyors de l’obra (que ja en queden pocs, molt pocs) també cantaven, alt i fort! I els veïns també! Avui els Japonesos canten molt. Cançons èpiques de batalles perdudes i amors impossibles. I els treballadors de Nissan i els d’Acciona, canten a tal volum que se’ls farà malbé una corda vocal. El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, també canta clàssics francesos melangiosos, a l’estil Edith Piaf. Canten els números dels pressupostos i fins i tot a après a cantar en quatre dies el nostre PIB.
El producte interior brut (brut i rebrut, pudent com mai que ni amb detergents que netegen més blanc que el blanc el farem net) també està entonant una melodia.
La Borsa de Tòquio, que ha tancat amb una baixada del 4,32%, s'ha situat per sota dels 8.000 punts després d'haver retrocedit un 5,7%.
El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, ha admès que vivim la pitjor crisi financera des de la Segona Guerra Mundial.
La crisi de Nissan passa factura a una altra empresa relacionada amb l'automobilística. Ara es tracta de Facility Services, una filial d'Acciona dedicada a la logística i als serveis que acomiadarà 322 empleats de les plantes de la Zona Franca de Barcelona i Montcada i Reixac, al Vallès Occidental.
L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics per a l'economia espanyola ha pronosticat pel 2009 una caiguda del producte interior brut espanyol del 0,9% i ha donat per acabada la "forta expansió" que ha experimentat Espanya els últims 14 anys. Pel que fa a l'atur, les notícies tampoc són gens bones, ja que l'OCDE pronostica una taxa del 14,4% el 2009, i del 14,8% el 2010.
Avui canto, creuant els dits, esperant que li paguin els endarreriments de mesos al meu pare, esperant que la reunió d’avui vagi bé, esperant que no ens toqui massa el rebre...
Diuen que qui canta els seus mals espanta.

19/11/08

Sí dius que és un Barceló, cola...

Últimament visc en una contínua paradoxa. Muero sin vivir en mi que deia Santa Teresa de Jesús. No entenc moltes de les coses que passen en aquest món, i no em refereixo només a la borsa i a l’economia mundial, que això ja ho deixat per gairebé impossible, em refereixo a les dobles morals, a les dues cares, la diferència entre el que sembla i el que és. Com ens prenen el pèl! Somriuen i ens foten. I nosaltres amb cara de moniatos anem tragant.
Fixeu-vos, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i els reis Joan Carles i Sofia van inaugurar ahir oficialment la cúpula pictòrica de l'artista mallorquí Miquel Barceló a la seu de Ginebra, a Suïssa, de les Nacions Unides. En el seu discurs, Zapatero ha parlat d'"obra única" i ha qualificat Barceló, que també era a la sala, de "geni contemporani". Fins aquí tots estaríem d’acord que l’obra és meravellosa, diuen que la nova Capella sixtina del segle XXI .
Però la colossal i acolorida obra, val un potosí, -diguem-ho d’una altra manera, una autèntica rucada -, vint milions d'euros!!! Uns tres mil tres-cents milions de pessetes llargs si no ho he calculat malament. L'estat espanyol n'ha aportat el 40%. Cinc cents mil han estat els euros en qüestió. Provinents del Fons d'Ajut al Desenvolupament.
Paradoxa: la ONU no està per ajudar les persones? Cal que faci de mecenes? Un organisme que te cert paral·lelisme amb la humanitat –cada cop més escassa – de l’esglèsia, però en la vessant laica. I cada cop ens recorda més a ella.
Un Vaticà fastuós, una seu de l’ONU fastuosa. Una Capella Sixtina. Una cúpula Barceló. Però no són els caps de l’organisme laic els que es moren de gana, ni els que tenen mancança de drets humans. Tampoc són els alts càrrecs de l’esglèsia els que van a petar de cap a l’infern. Ells no. Els uns passen la plateta, els altres ens ho treuen de la nòmina, tot plegat per fer el bé al món... i amb els diners es decoren la casa.
De vegades els diners es barregen amb alts ideals, quina barreja tant estranya...

18/11/08

PA-PA...

video

Martí, Martí, tens pipí?...

Fa uns mesos l’aigua de Catalunya s’acabava. El pantà de Sau sortia per la tele buit i desolat, ple de rodades de cotxes i de turistes hàbits de fotografies, dia sí, dia també. Aquest cap de setmana vaig pujar a Andorra i us he de dir que el pantà d’Oliana fa un goig que enamora, gairebé ple fins dalt, com feia anys que no es veia. Però efectivament, no ens enganyem, l’aigua també està en crisis. I si no que els hi diguin als de la Nasa.
Fa molt de temps Jesús va convertir l’aigua en vi a les bodes de Canà (se suposa que els convidats no havien de conduir els seus carros a la sortida de la festa), però es que darrerament la cosa està empitjorant moltíssim. Es cert que en temps de crisis cal estalviar per si venen encara més maldades, però els de l’Estació Espacial ho estan duent al límit. Acaben d’inventar un dispositiu per reciclar aigua que processarà l'orina de la tripulació per a consum comunitari. Mmmm.... aigueta...
"Vam fer proves per provar l'aigua amb els ulls tancats", ha comentat el principal enginyer del sistema, Bob Bagdigian. "Ningú va tenir grans objeccions. A més d'un feble gust de iode, és tan refrescant com qualsevol altre tipus d'aigua", ha afegit.El científic no ha deixat dubtes de l'èxit del procediment. "En tinc una mica a la nevera", ha destacat. "Per mi té bon gust", ha afegit.A més del dispositiu per reciclar aigua, l'Endeavour transporta dues petites habitacions, el primer refrigerador de l'estació, un nou equip d'exercicis, i potser el més important per a una tripulació que creix, un segon bany. (És clar, no s’ha de perdre ni una gota!)
Sabeu que em fa por? Que molts invents que primer s’han dissenyat i han provat els astronautes, com ara els circuits integrats precedent dels PC d’avui en dia, el tefló que recobreix les paelles perquè no se’ns enganxi la truita s’utilitzava als vestits espacials, la beguda TANG tant refrescant a l’estiu o el velcro, ara formen part del nostre dia a dia....
I ja que acabarà aquest invent integrant-se en les nostres vides, es poden començar a fer plans pilot. A la propera sequera en comptes d’un mini transvassament del Segre o de l’Ebre, l’àrea metropolitana pot provar aquest meravellós invent, que de primera matèria no els en faltarà. Per alguna cosa els hi diuen pixapins, no?

17/11/08

La boira m'entra al cos...

Aquest matí em sento emboirada. Serà que se m'encomana el clima. Un rau-rau en mig la panxa, un sisè sentit que em diu que alguna cosa es belluga i que m'he de mantenir al marge. Pressento turbulències i no puc fer res per evitar-les. Agafar tant fort com pugui el volant i en un moment donat tancar els ulls i esperar que passi la tempesta. Potser m'equivoco. Potser tinc la brúixola del sisè sentit desmagnetitzada... Aquest matí m'he deixat l'agenda oblidada damunt la taula. Mai porto rellotge i no el trobo a faltar, però avui sense l'agenda em sento com despullada. I ara que toca? Quina llàstima, vivim programats com si fóssim un forn microones. Un optiquick i a por otra cosa mariposa. He passat un cap de setmana meravellós. He tocat panxeta amb bebito a dins. Diuen que porta bona sort... Intento ser positiva, somriure a la vida tant com pugui. Però de vegades em deixo anar i em surt una mena d'alter ego trist i angoixat. Cansat. No recordo que feia fa un any els matins de diumenge. Dormia? Mai aconsegueixo veure com acaba en Poirot. M'adormo com un bebè, estirada al sofà amb els peus damunt el Mario tapadets amb la manteta. Finalment, qui era l'assassí? Que més dona. Levito fins el llit. T'abraço com un koala i les preocupacions desapareixen.

14/11/08

Crec, crec, crec... (són les meves vertebres...)

Fa dies que noto com unes incipients bosses sota els ulls es van fent grans i fosques... Sí, (em dic a mi mateixa mentre practico els viratges de papallona a esquena a la piscina entrant-me de tant en tant tot d'aigua per les narius...), ets molt jove, encara ets molt jove... Falsedats i mentides... autoenganys... poca sinceritat... una mirada massa positiva de la realitat... manca d'honestedat amb un mateix... societat, porca i fastigosa, que premia la joventut per sobre de tot... Ja no sóc tant jove, deixem-ho així. Jove d'esperit això sí, però ja no tant físicament. Em cruix l'esquena. Somric sense ganes de bon matí. Necessito un cafè. (Deu ser això, que avui encara no me l'he pres). Penso en la meva mare, en les nostres mares. Les senyores d'una generació més que no paren, que treballen a dins i a fora de casa, que han cuidat i pujat tres canalles o quatre sense l'ajuda dels seus marits apoltronats al sofà mirant el futbol. Mares que ara cuiden els nostres fills, els seus nets. Mares que són joves, molt joves d'ànima i esperit, i prou. Les autèntiques heroïnes. Les de carn i ossos.
(-Com coi s'ho fan? Deu ser que la verdura que menjaven de petites no tenia tants antioxidants, pesticides i punyetes.) Estic cansada. Si pogués dormir un parell d'horetes més.. i quan obrís els ulls em trobés tota casa neta i els deures de la UOC fets...

5/11/08

Ja he descobert que és el xantatge emocional...

He sigut víctima de’l xantatge emocional més barruer del món. La meva filla de 9 mesos en sap un niu de fer xantatge emocional. A més, comença a dominar diferents estils, si no li funcionen els plors sense llàgrimes i els crits desesperats comença a fer-se la simpàtica, a fer les rialles més falses que he vist mai, a demostrar tots els seus aprenentatges i progressos. Em fa hola amb la maneta, acluca els ulls, t'ensenya les dents noves, fa cara de dolenta, arrufa el nas, treu la llengua, fa la pedorreta i... diu mama mirant-te amb ulls brillants de dibuix anime o manga japonès. Sóc víctima d'un xantatge emocional pur i dur i en comptes d'enfadar-me o sentir-me ofesa he de girar el cap enrere perquè, no ho puc evitar, m'entren ganes de riure.

3/11/08

Os én en wally?

Va tant tapadeta que només se li veuen els ullets...

Tenia una mica de gana...

Dues dents més totalment noves.

S'aixeca ajudant-se amb la tauleta del menjador.

Gateja per tota casa, mai havia tingut el terra tant lluent...