Fa molt i
molt de temps... allà al quaternari, quan
els tiranosaures i els triceratops jugaven al parxís entre les falgueres; fa
molt i molt de temps, com deia, un any pel cap baix... hi havia una xiqueta de
la plana que es passava hores i hores en actitud contemplativa mirant com es
passejaven els núvols en un cel blau windows.
"Des de quan el corders hauran aprés a volar?", es preguntava...
Així va ser com la xiqueta de la plana va decidir emprendre un viatge per aconseguir tocar el cel.
Al
mateix temps, allà al quaternari, quan
els sapients guixaven coves i afilaven puntes de fletxa; un any pel
cap baix, hi havia un xicot -el fill del rellotger- que mirava com els
surfistes suraven en càmera lenta en un mar blau Windows.
“Deu
sentir pessigolles el mar en ésser tocat pel cel? El silenci és la línia que
dibuixa el cel a l’horitzó?”, s’esguardava...
Així va
ser que el fill del rellotger va decidir emprendre un viatge per aconseguir
tocar el cel.
Les orenetes assajaven el ball de la primavera i els
bambarols esclataven vermellosos a les espones arran dels camins. La primavera els
hi havia entrat al cos i ja no hi havia manera d'espolsar-se-la.
I
ambdós, sense tenir coneixement l’un de l’altre i l’altre de l’un, van emprendre el mateix viatge.
Una
des de la plana lleidatana. L’altre des de la platja arran de mar.
Tots
dos volien saber què es sentia en tocar el cel i van decidir pujar fins el cim més
escarpat d’una muntanya.
I
vet aquí, que ho van aconseguir. Van caminar i caminar. Passa a passa. Sense pressa
però sense pausa. Cadascú per una carena. Fent via sense saber res l’un de l’altre
i l’altre de l’un, fins que van arribar al cim.
Un
cop a dalt de la muntanya es van trobar:
“Què
hi fas tu aquí?”, va inquirir el fill del rellotger.
“I
tu, què hi fas tu, aquí?”, va respondre la xiqueta de la plana.
“He
vingut a tocar el cel!”, va contestar el noi, tot inquietat.
“Doncs
jo el tocaré primer!”, va cridar la noia, tota impertinent.
Van
estirar alhora els respectius índexs amunt. El dit ben dret. El cos ben tibat.
Posant-se de puntetes per arribar ben amunt!
I
res...
No
van sentir res.
Només
buidor.
Estaven
decebuts. Després de tant d’esforç no havien notat res de nou en estirar el
dit.
Tocar
el cel era insípid i no feia pessigolles.
Es
van asseure sobre unes roques, derrotats i esgotats, i van decidir emprendre el
camí de retorn.
Xino-xano,
sense pressa però sense pausa, passa a passa, van anar serpentejant el camí de
retorn, fins que, a la falda de la muntanya es van acomiadar. L’una, desfaria
el camí cap a la plana. L’altre, retornaria arran de mar.
En
aquella cruïlla es van desitjar sort.
“Que
vagi bé”, va dir ella.
“Igualment”,
va dir ell.
I
es van fer una llarga abraçada de comiat.
I
va ser llavors, en aquell precís instant, que van saber què era tocar el cel...
.JPG)
