23/9/22

Fa molt i molt de temps... allà al quaternari, quan els tiranosaures i els triceratops jugaven al parxís entre les falgueres; fa molt i molt de temps, com deia, un any pel cap baix... hi havia una xiqueta de la plana que es passava hores i hores en actitud contemplativa mirant com es passejaven els núvols en un cel blau windows.

"Des de quan el corders hauran aprés a volar?", es preguntava...

Així va ser com la xiqueta de la plana va decidir emprendre un viatge per aconseguir tocar el cel.

Al mateix temps, allà al quaternari, quan els sapients guixaven coves i afilaven puntes de fletxa; un any pel cap baix, hi havia un xicot -el fill del rellotger- que mirava com els surfistes suraven en càmera lenta en un mar blau Windows.

“Deu sentir pessigolles el mar en ésser tocat pel cel? El silenci és la línia que dibuixa el cel a l’horitzó?”, s’esguardava...

Així va ser que el fill del rellotger va decidir emprendre un viatge per aconseguir tocar el cel.

Les orenetes assajaven el ball de la primavera i els bambarols esclataven vermellosos a les espones arran dels camins. La primavera els hi havia entrat al cos i ja no hi havia manera d'espolsar-se-la. 

I ambdós, sense tenir coneixement l’un de l’altre i l’altre de l’un,  van emprendre el mateix viatge.
Una des de la plana lleidatana. L’altre des de la platja arran de mar.
Tots dos volien saber què es sentia en tocar el cel i van decidir pujar fins el cim més escarpat d’una muntanya.
I vet aquí, que ho van aconseguir. Van caminar i caminar. Passa a passa. Sense pressa però sense pausa. Cadascú per una carena. Fent via sense saber res l’un de l’altre i l’altre de l’un, fins que van arribar al cim.
Un cop a dalt de la muntanya es van trobar:
“Què hi fas tu aquí?”, va inquirir el fill del rellotger.
“I tu, què hi fas tu, aquí?”, va respondre la xiqueta de la plana.
“He vingut a tocar el cel!”, va contestar el noi, tot inquietat.
“Doncs jo el tocaré primer!”, va cridar la noia, tota impertinent.
Van estirar alhora els respectius índexs amunt. El dit ben dret. El cos ben tibat. Posant-se de puntetes per arribar ben amunt!
I res...
No van sentir res.
Només buidor.
Estaven decebuts. Després de tant d’esforç no havien notat res de nou en estirar el dit.
Tocar el cel era insípid i no feia pessigolles.
Es van asseure sobre unes roques, derrotats i esgotats, i van decidir emprendre el camí de retorn.
Xino-xano, sense pressa però sense pausa, passa a passa, van anar serpentejant el camí de retorn, fins que, a la falda de la muntanya es van acomiadar. L’una, desfaria el camí cap a la plana. L’altre, retornaria arran de mar.
En aquella cruïlla es van desitjar sort.
“Que vagi bé”, va dir ella.
“Igualment”, va dir ell.
I es van fer una llarga abraçada de comiat.

I va ser llavors, en aquell precís instant, que van saber què era tocar el cel... 

9/9/15

156 setmanes...




M'escolto
i en el meu silenci
hi ha els teus ulls transparents.

Dits envellutats
que dibuixen somriures a la pell.
Pessigada elèctrica a l'estómac.
Agulles al clatell.

Pedres arrodonides i polides.
Només el temps i les onades les poleixen.
Joies de pedretes ordinàries.
Fes lliscar la mà a la butxaca.


T'escolto
i en el teu silenci veig els meus ulls transparents.

Dits envellutats
que et dibuixen mots a la pell.
Pessigada elèctrica al clatell.
Agulles a l'estómac.





James Blake 

19/8/13

Nit d'estiu al poble...


Miquel Martí i Pol


nit d'estiu al poble

el vol d'una mosca
passes llunyanes que s'escolen per la persiana abaixada
com un xiuxiueig perenne, el ventilador de l'ordinador

poesia 

les mores del camí del Calvari, negres i dolces
el vent bufant entre les canyes 
les gotes d'aigua gruixudes a les fagedes del Montseny


una rialla infantil, alegre i aguda
la respiració alentida de qui dorm plaent sobre el meu pit
manyagueries al cabell amb olor de net


petons, com un plugim, a les temples
els ulls a l'alçada dels núvols al pic dels Pirineus
la lluna com un tall de meló resplendent

la poesia, com la bellesa, està en els ulls de qui mira

una mirada, que hi veu, com un raig X

27/5/13

Passava per aquí...


Dubto, com les margarides de la Pilar...
Dino o actualitzo el blog?

Toc-toc... Puc entrar?
Hi entro...
I em trobo un comentari pendent de moderar i un parell d'invitacions al Linkedin que m'he fet a mi mateixa...
Vaig tocar un botó i la vaig liar parda, com diuen els de casa.
He enviat invitacions al Linkedin a deu i a sa mare. Rectifico, a tord i a dret, o em tocarà pagar un euro.
Si voleu fer-vos rics compreu accions de la fàbrica de les paraulotes de la Marcel·lina...

Tinc gana.
I un conte a mitges ja fa temps, un temps que comença a ser llarg.
No el conte, que el tinc tot just començat.
Tot just i necessàriament començat.
Sinó el temps que fa que m'hi vull posar per enllestir-lo...
En fi, al conte, els dos protagonistes volen tocar el cel...
Juanjo Garra avui s'ha quedat al cel dels sherpas.

El temps s'esmuny. Se'n va. Fugisser. Siau.

Mirar enrere per recordar d'on venim i per saber on volem anar.
Mirar enrere i reconèixer que els temps que descomptem està ben emprat.
Mirar enrere és necessari.
Per agafar embranzida per resseguir amb el tous dels dits l'univers infinit que es dibuixa en les constel·lacions arran de pell.

Tinc un temps. Curt.
Me'n vaig a dinar.

Martirio amb Chano Domínguez – Alma Mía


5/4/13

360º...



he estat giravoltant:
baldufa equilibrista

ara sóc jo l'eix

gos vell
-que tot just ha aprés a ensumar-

Observo en 360º

agafats de la mà 
l'horitzó inabastable 
ens abraça


21/2/13

El tacte que tens...

El tacte que tens,
esdevé en un vaivé
d'onades salades.
Ballem a compàs
danses tribals
invocant la pluja.
Ritual ancestral,
tabals i udols
ressonant dins la cambra.
Tempesta:
em transformo en llamp i en tro,
i tu, en pluja fina.
M'abraces el cor,
magnetitzant-lo
amb electricitat pessigollera.

Dead can dance - Yulunga