Passa el temps, passa...

Que ràpid que passa el temps.
Fins fa poc no sabia que el temps es podia contar no només en dies, setmanes o mesos. El temps també es poc contar a pes.
Han passat 16 setmanes, és a dir, 3 quilos 290 grams. Ni un més ni un menys.
En 16 setmanes ha doblat de pes i una mica més. Ha crescut 10 centímetres. Ha canviat dues vegades la talla dels bolquers. Tres talles de roba, la 0, la 1, la 3 i ara, la 6.
De dormir tot el dia, a fer rialles i no deixar dormir els pares amb tants crits i serollets als dematins.
Com t'enyoro amor meu! Com t'enyoro...

Tinc un balcó de dos metres d'ample

Tinc un balcó de dos metres d'ample.
Em toca el sol de maig a l'esquena i la brisa, un aire suau i càlid, em fa caricies als cabells.
Els cotxes llunyans a la carretera i el tallador de rajoles al bloc del davant són el meu fil musical.
S'acaben incorporant al meu jo, com si es tractés del zum-zum de la nevera.
Sento plaer.
I els ocells que viuen en els arbres del passeig.
Sento un plaer molt més ample que dos metres.
Tinc un neguit dins l'estómac, com una bola d'energia latent, de pessigolles dolces, que vol sortir per les mans, pels dits, pels peus, pel pit, pels ulls, pel sexe.
Si no fos tant mandrosa correria i saltaria per l'horta i colliria roselles per fer un bon pom i el posaria en un gerro per contemplar la primavera també des del sofà del menjador.
La primavera explosiva, com un pit ple de llet, que un nadó golut s'empassa prement el pit amb una maneta minúscula.

Tinc un balcó de dos metres d'ample.
Qui necessita res més.

Amb el cap ben alt

Anar pel món amb el cap ben alt.
Sentint orgull de ser qui ets, assumint totes les teves virtuts i tots els teus defectes, tant unes com els altres no són pocs.
Amb la mirada clara i transparent de qui no enganya, de qui no te por a ensenyar.
Ser valent i aprendre a tirar endavant, sabent que amb cada decisió et sobrevé una conseqüència.
Ser feliç, gaudint d'allò petit i celebrant allò més gran.
Estimant i deixant-te estimar.
Amb el cap ben alt...
Amb el cap ben alt...

MIAAAUUU....

I jo que em pensava que els bebés feien gu-gus... No se si a casa tenim una futurible cantant d'òpera o bé "un gatito enfurruñao".

I SI...

Segur que més d'un cop t'has imaginat que et tocava la loteria.
Jo en moltes ocasions somio truites mentre condueixo, frego els plats, miro per la finestra...
I és curiós perquè si em toqués la loteria no faria res del que se suposa que han de fer els nous rics, a banda dels típics forats a tapar, és clar.
Ni em compraria un cotxe de luxe, ni un apartament a Baquèira, ni un xalet a la platja, ni roba cara. Tampoc viatjaria fins a la fi del món (de moment...).
Si em toqués la loteria, primer, treballaria mitja jornada; segon, em compraria una torreta.
Sí senyor, una torreta amb un hortet i un parell d'arbres que féssin hombra. Res de piscina, que amb tanta sequera es probable que no la pogués omplir, amb una manguera ja faria.
Una torreta on poder gaudir de les meravelloses postes de sol de ponent que no tenen res a envejar a les dels catàlegs de viatges.
Una torreta on passar les hores amb els amics i la família.
On poder prendre el sol en pilotes, sense veïns, sense sorolls.
Ells no ho saben però ahir vam prendre la fresca en un autèntic forat de hobbit, amb l'autèntica hospitalitat de la gent de la bellíssima Comarca.

ANTA VEGADA ZOPA!

*"¿No será acaso que ésta vida moderna está teniendo más de moderna que de vida?"

El tiet Jordi, quan era petit com la Mafalda, amb la llengua de drap deia: anta vegada zopa?!

click!

Prou!
Acabo de connectar l'interruptor.
Prou!
M'he de refer, no tinc cap motiu de queixa.
Prou!
M'he sentit incompresa i amb necessitat que em planyin, quin avorriment. No insisteixis, no hi ha motiu.
Prou!
S'ha acabat, prou de mirar-me el melic. Em quedo obturada, com en un bucle, i m'estic perdent de veure moltes altres coses.
Prou!
Durant un temps he vist el món des d'una falsa perspectiva, només cal canviar l'angle de visió.
Prou, prou i massa!
Les fades neixen de crisalides?