Perpetuïtat...

No crec en déu.

No crec en el cel, ni en la reencarnació, ni en la resurrecció, ni en el més enllà.

Crec en l'aquí. En aquesta vida que ens fuig minut a minut, instant rere instant.

En aquesta vida finita. En cap més.

En aquesta limitada vida que ens fa eterns. Que ens fa transcendir dia a dia.

Si em toques, si em mires, si em parles, estàs amb mi. Si estàs amb mi, mentre jo visqui, tu hi seràs.

Si et toco, si et miro, si et parlo, estic amb tu. Si estic amb tu, mentre tu visquis, jo hi seré.

Si toques, si mires, si parles, estaràs en el cor d'algú i mentre aquest algú visqui, jo, que ja sóc tu, hi seré.

Una teranyina infalible d'inhalacions i exhalacions.

L'aire que tu respires és el meu i viceversa.

L'efecte boomerang o tot el que va, torna...

Divendres. 7:00 hores. Son.

Esmorzars. Dutxes. Vestits. Corre-corre. Cotxe. Escola bressol. Petó.

Tallat.

Ràdio. Ricard. Liana.

9:00 Perruqueria i en acabat tot el dia per fer treballs. Pendents, ajornats, inapetents, amuntegats.

Arribo tard. 9:15. La perruquera no te feina. Divendres, després de vacances de Nadal. Ahir va pentinar una dotzena de nens. En aquest quart d'hora s'ha maquillat. A les 9:15 sembla una actriu a punt per recollir un guardó. I li dic. Guapa. Ullassos.

10:00 Serrell tallat. Cabell llis. La perruquera em diu, tens pressa?.

No, només he de fer treballs.

Que esperin. Seu en aquesta altra butaca.

I em maquilla. Ara som dues actrius a punt de recollir un guardó.

10:15 Impossible. No puc fer treballs.

No puc tancar-me al despatx amb dues passades de rimmel a les pestanyes.

Segon cafè. Banc. La caixera em diu, que guapa. La decisió està presa. Trucades. Organització.

Rebaixes.

Jaqueta, jersei, banyador, sostenidors per fer esport i sabates de taló.

(El que fa un pintallavis vermell de bon dematí!)

Recordo un missatge de Vodafone. Tens 120 euros per canviar-te el mòbil. Hi vaig. No hi ha cua. Telèfon nou 3G. Ni un ral. Dec inspirar positivisme. No em bescanvia els punts. Tots, encara, per a mi.

Dinar amb les meves ex companyes que no ex amigues.

 Havia de ser un entrepà ràpid. Però la que té pressa ja no en té. Li han anul•lat la classe d'anglès.

Restaurant Italià. Mitges llunes d'espinacs amb salsa de tofu. Te verd. Rialles. Fotos amb el telèfon nou.

 Qui sap com va l’aparell ja fa un temps que va passar de la cinquantena.

 Recordem el viatge a Astúries passant per Santander i el senyor que ens va fer una foto a totes tres al Sardinero, davant del Palacio de la Magdalena. No així, no. Al revés. No, de l'altre costat. I finalment és va fer una foto del seu ull.

Comiat. Petons i abraçades.

Escola bressol.

Rebuda meravellosa.

Caseta.

Banyera.

Berenar/sopar.

Dinarets a la cuineta. Vestim la nina. Contes.

Papa.

Bibe.

Llitet.

Peli de pirates amb l'Errol Flynn.

M'adormo al sofà arraulida amb els peus a la seva falda.

I els treballs? Oblidats sobre la taula del despatx.

Demà.

Tot el que fa una rialla de bon matí i una floreta sincera.

Fum, fum, fum...

No et diré que el Nadal m'agradi.

No et diré que el Nadal l'odiï.

Ni una cosa, ni l'altra.

fifty-fifty

Però sí provoca en mi certa emoció.

M'emociona quan veig els llums vaporosos que guarneixen el carrers emboirats,

quan trobo la soca tapada amb la manteta i amb les peles de la mandarina al platet,

quan rebo les olives de la cistella de Nadal,

quan preparo un lot amb cel•lofana i torró de xocolata pels fills de la Liana,

quan escolto los “niños del coro” interpretat per la Ginestell,

quan veig els Pastorets al Casal amb un so pèssim i el Llucifer no pot continuar perquè s'està pixant de riure,

quan penso amb un munt d'adults jugant al carrer al "un, dos, tres, soldadito inglés sin mover los pies",

quan el dia de Reis, abans del dinar, ja he descobert, gràcies a unes meticuloses investigacions que han durat deu dies, quin és el cercle de l'amic invisible.

- Ben mirat, potser sí que m'agrada en Nadal.-

Vaig a preparar la carta a Ses Magestats d'Orient....

I, tot seguit, a interrogar els familiar. Enguany estar molt difícil esbrinar qui és qui en l'amic invisible.

Tinc un gran repte...

mmmm...

Resistència...

L'Oracle...

Potser és perquè està a punt d'acabar l'any.

Potser és perquè està a punt d'acabar una dècada.

Potser són les hormones.

Potser és el fred i la boira.

Potser és el temps que no s'atura.

Ahir aixecàvem la copa i estàvem atens a l'efecte 2000.

Fa unes hores tocava per primer cop un bitllet de 10 euros.

Fa uns minuts estava de part.

Crisi existencial?

Oh, bell Oracle! Savi Oracle! Que aguantes els meus gemecs a l'altre costat del telèfon! Manifesta't!

- Si continues així acabaràs prenent-te orfidals per dormir...

No hi ha temps per replantejaments.

El savi Oracle ha parlat.

Pugem al tren...

tic-tac, tic-tac

10'

no és cert que el tren passi només un cop

hi ha milers de trens que van i venen

tic-tac, tic-tac

5'

espero el proper a l'andana

el fred em fa tremolar l'ànima

tic-tac, tic-tac

4'

tanco els ulls

bruixeria

tic-tac, tic-tac

3'

busco en el vidre el teu reflex

tic-tac, tic-tac

2'

els trens sempre acaben arribant

la darrera estació és tant evident

que el fonamental és el trajecte

tic-tac, tic-tac

1'

més que un desig, una esperança

la multitud t'obliga a pujar-hi

no hi ha cares conegudes

converses alienes

tic-tac, tic-tac

txuuu-txuuu

no és difícil agafar un tren

el difícil és coincidir en el lloc i en l'hora adequada

Mens sana in corpore sano...

L’estació meteorològica de la finestra del tercer pis em diu que me’n vagi cap a casa, em posi el pijama i els mitjons gruixuts i que arraulida al sofà, em tapi amb la manteta de patchword.

El meu cos, però, m’empeny a la piscina.

Banyador, sabatilles, casquet, ulleres, barnús, pala i aletes. Preparada.

Un raig de sol traspassa el tancament de metacrilat. Llums divines il•luminen el carril. Les segueixo, les admiro, les intento retenir entre les mans amb cada braçada.

L’aigua calenta em purifica, em reconforta. Torno a l’úter matern.

Amb cada respiració, amb cada exhalació, fuig un pensament.

Amb cada viratge sóc més líquida. Em mimetitzo amb el medi.

Les pulsacions augmenten. L’esgotament em fa prendre consciència de cada múscul.

- Per què m'atreveixo a menysprear el meu cos? -

Ja no sóc mare, ni treballadora, ni alumna, ni mestressa, ni esposa...

Només em falten les brànquies per ser sirena.