Cada cop que agafo els casquets, -qui diu els casquets diu el carregador del telèfon o l'assecador dels cabells- em passo cinc minuts desentortolligant cables.
No, no tinc els cables creuats...
Una llum màgica
Fa 1 setmana
31/5/10
23/5/10
Ballar és somiar amb els peus...
- Un unça de xocolata negra 70%
- Sol de matí de primavera
- Un got de coca-cola light amb glaçons, llimona i palleta
- Ocells que piulen
- L’oloreta de pa acabat de fer, menjar-se la punta de la barra encara calenta
- El vent que bufa i remou els cabells
- Que s’enganxin els llençols
- Suavitzant a la roba estesa
- Migdiada al sofà
- Conte del " titonman y el chico pelfebe" explicat per la Gugui.
- Encens de sàndal
- Treure’s les sabates
- No fer res
18/5/10
Joguines de nenes grans...
He de reconèixer que em costa fer despeses importants sobretot quan es tracta d'adquirir banalitats.
(dit d'una altra manera, sóc garrepa i sospeso els pros i els contres fins a l' extenuació...)
Serà perquè anys enrere, en diverses ocasions, em vaig trobar sense un ral ni a la butxaca ni al banc.
Recollint les monedes oblidades pels calaixos i sota els coixins del sofà per comprar-me tabac...
Menjant arròs i pasta i espoliant la nevera de la meva mare...
I em maleïa els ossos:
- si no m'hagués comprat aquelles sabates... Si no hagués anat tant de festa...
Mil eurista? No, ni de bon tros! No era ni tres-cents eurista!
i vivia... i anava fent... encara no sé ni com... i vivia feliç!
Hi ha una oferta irresistible.
- Fes el favor. Compra-te-la. Fa mesos que la vols. Ja vam quedar que te la compraries. Havia de ser el teu regal d'aniversari. Quin problema hi ha?...
- D'acord. Me la quedo... Però saps què? Si ve una guerra ens la podem vendre i sinó faré fotos per deixar-ne constància...
Com una cabra!
14/5/10
Felicitat 2...
Em sé fresca com un pelicà...
El llenguatge sexista ens traeix: prefereixo ser l'spiderwoman...
7/5/10
La Felicitat...
La petita juga a futbol al passadís amb el pare.
Els sento riure -ella vol la pilota i l'agafa com una jugadora de rugby-.
Ell li diu, -passa-me-la, és més divertit!
A la cuina, al radiocassete fúcsia sona un recopilatori de blues, en Leadbelly per sobre l'extractor que s'emporta els fums del peix que ens cruspirem per sopar.
Hem estat pintant amb témperes i ceres.
Hi havia més pintura a les mans i a la taula que al paper...
Sortim de la banyera.
Em couen els ulls.
Faig olor de primavera.
La Liana aquesta setmana no ha planxat.
Ha comprat geranis.
El balcó fa un goig que enamora.
Que el temps es pari...
3/5/10
27/4/10
Verde que te quiero verde...
Asseguda al tren miro com passen els verd d’infinites intensitats. La primavera esclata com ho fan les hormones adolescents. El paisatge se’m posa al cos i sóc verda i blava i un sol que s’acomiada m’omple de taronges, roses, liles, vermells.
Fileres de ceps ondulen per les carenes. Pins i matolls. Casetes multicolors amb hortet. La sinuositat dona lloc a àmplies extensions de presseguers arrenglerats, pomeres i perers emmarcades pel cel immens, infinit. Aquest cel d’un blau, blavíssim, esquitxat de núvols lila quan la tarda cau. Aquesta plana que em defineix, que em pertany i a la que pertanyo i que tant estimo.
Miro per la finestra amb uns ulls oberts i curiosos i intento que la retina sigui una pel•lícula fotogràfica que emmagatzemi aquesta imatge eterna a la meva memòria. Que la pugui buscar quan arribi l’hivern, quan sigui lluny, quan em tanqui entre quatre parets per descriure aquell instant etern.
I em sento tant petita, tant minúscula, tant diminuta i prescindible i tant enorme, tant amplia, tant gran i immensa.
Sóc sol que decau, que s’amaga, que fuig.
Sóc raig que desapareix, que no arriba, que refreda, que mor.
sóc au fènix que reneix.
Caic i m’alço, caic i m’alço, caic i m’alço i amb cada esgarrinxada aprenc.
No sé ben bé que aprenc del cert.
Però aquí estic, aturada en aquest instant que és meu i que ja ha passat i que roman. Una fotografia dels sentits.
La plana que envolta plena de vers forts, profunds, opacs.
Sóc verda. Un enciam.
No vull que el tren s’aturi. No vull tenir destí, no ara, no en aquest precís segon.
Romandre verda i blava i taronja i rosa i vermella, com el paisatge que m’engoleix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
