Vet aquí el fill del
rellotger: un noi amb una jovenesa imprecisa, barbamec, de pell fina i cara pigada
i amb tot de cabells blancs escampats en una testa ben farcida (per dins, d’idees,
de lletres i de música, i per fora, amb una bona mata de pèl).
Aquesta incapacitat per
a calcular-li l’edat era deguda als seus jovenívols i enormes ulls curiosos i
transparents, d’una banda; i de l’altra, perquè feia només una setmana que
havia deixat de fer petons de teenager.
Curiosament, el fill
del rellotge mai no duia rellotge. Tenia, sempre, tot el temps i de tant que en
tenia, no sabia què fer-ne.
“Què faig?”, es deia,
“aprenc a tocar la guitarra?”, “escolto música klezmer?”, “llegeixo els clàssics
japonesos", "o me’n vaig a fer un vol a la platja?”.
Tenia tant de temps
que no acabava de comprendre com era que mentre la resta de la humanitat es
maleïa per no disposar-ne, a ell li’n sobrava.
El que no sabia el
fill del rellotger és que tenia la capacitat d’aturar-lo, de congelar-lo,
creant escenaris plens de màgia. Com quan els pagesos ruixen amb els aspersors els
ametlles florits per tal que no es
glacin, mantenint-los a zero graus.
El que no sabia el
fill del rellotger és que eren els seus ulls curiosos i transparents de serp encantadora
els que aturaven el temps com una Sherezade masculina, enigmàtica però
dispersa.
El fill del rellotger
tenia tot el temps. El tenia tot.
Kroke - Time
.JPG)
