La masovera...

O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat... de treball... i el mercat és el dilluns i el dilluns es troba... un munt de feina pendent, quilos de temes sense solucionar, mitja dotzena de companys que ha perdut de vista durant l'estiu, un quart de l'alegria que tenia ahir a la mateixa hora, un ramat de trucades a fer, un plec de papers per llegir, un grapat de mails per enviar, una barbaritat de temes acumulats, O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat i vol que el mercat ja sigui en divendres i ja se sap que els divendres: faves tendres (tot i que van a uns sis euros el quilo...) O lai ra... O lai ra... A la masovera li estan agafant fogots.... O lai ra... O lai ra...

Agrònoma de ferro...

No es tracta d’una lluita de fang, ni de la celebració de l’agrònom de ferro…

Ho podria ser, però no ho és…

Good Vibrations?...

Ja se que no em de tenir pensament negatius cap a nosaltres mateixos, que això no és bo, que fa que minvi la nostra autoestima i que tot el cos ens vibri amb una freqüència que pot afectar negativament el nostre ego. Si ho diu en Sumaru Emoto, ens ho haurem de creure... (si més no les fotos que fa són espectaculars!)

Doncs bé, ara dec estar vibrant a una freqüència molt xunga, però és que no ho puc obviar més, tinc el cul com una trona!

Ja voldria, ja, evitar aquest pensament negatiu, però es que no em caven els pantalons! I no tinc cap intenció de comprar-me roba nova. Ho hauria de fer perquè ni el cul, ni tampoc la panxa (posats a sincerar-nos acabem-ho de rematar) m’hi caben ni als pantalons ni als jerseis.

I això que diuen que amb l’alletament es gasten un munt de calories... uf! Si no arribo a alletar!

Els pits, afortunadament, m’han tornat a la mida normal, però el cul... sembla que estigui embarassada però al l’inrevés, tinc el cul embarassat de 9 mesos!!

Bé, ja n’hi ha prou! (Prou, prou, prou que diria en Cuní) Prou de sodomitzar-me, - de ben segur que tinc les vibracions cel·lulars a una freqüència nefasta -.

O ara o mai! ... Serà qüestió de posar-hi remei, m’apunto als menús de la Núria que ha començat a menjar purés de verdures: mongeta tendra i pastanaga bullida sense oli i sense sal... Caram, quin panorama!

P.D.: Ep, mireu que he trobat: http://www.20minutos.es/noticia/376700/0/culo/gordo/diabetes/

El Bodorrio...

Feia gairebé dos anys que no em prenia una copa… Feia... Tranquils, no es tracta de cap declaració d’ Alcohòlic Anònim ni de la Suelen redimida… Senzillament feia gairebé dos anys que no provava ni una gota d’alcohol, ni vi, ni xupitos, ni cava, ni cubates, ni orujo, ni res de res de res de res… Només va fer falta una nit: còctel, vi blanc, negre, cava, xupito, cubata de ron... fins i tot el sorbet portava alcohol! Després direm dels alemanys o anglesos, bebedors compulsius de cervesa... veient la palla en l’ull de l’altre.

Senzillament, ja no tinc edat (de vegades se m'oblida). No torno a veure, ho prometo... jijijiji

Tant diferents...

No tinc molts amics. Tinc els justos. Tinc els millors. No puc tenir ni més ni millors amics.

Fer camí...

Manolo Garcia és el número 1, Sabras que andar es un sencillo vaivén. "Sabré que andar, sentir, es un sencillo vaivén. Y a ratos, alejarme de mí hará más liviano el peso de mis alforjas. Sabrás que despertar a ese sencillo vaivén tan sólo es respirar y dejarse llevar. Sabré que andar, sentir, es ir más lento, parar. Y a ratos desprenderse, que al fin pureza del aire colma el pecho y las ansias. " De tota manera, prefereixo la gràcia, l’enginy i la veu de nas de’n Portet. Mil vegades més.

El país del Pirineu...

Feia força temps que no pujava a Andorra... Un 1 d'agost a quarts de set del matí estàvem dempeus, esperant el Montmantell, amb tot de maletes i bosses, totalment esgotats. Marxava fastiguejada, amb un nus a la panxa, amb ganes de cridar i de plorar, amb la sensació que m'havien robat temps de vida, que m'havien pres el pèl, que em devien alguna cosa important, en definitiva, que m'havien estafat. I alhora amb l'esperança d'un nou camí, d'una nova vida. Sense por. Sabia del cert que el canvi era necessari. Ha passat el temps i les coses les veig i les visc d'una altra manera, vaig aprendre moltíssim, vaig treballar encara més,vaig gaudir de la neu, de les cerveses a l'Abadia, del teatre a Sant Julià, del sol al Parc Central, de les vistes del meu pis a cal Calones, però sobretot, vaig conèixer persones sensacionals, fantàstiques. Aquest cop vaig redescobrir Andorra, més preciosa que mai, amb una llum especial. No sé si serà perquè ja no hi visc i perquè ja no em queda rancor o perquè no vaig anar-hi precisament a fer compres a Meritxell. Vaig anar-hi de visita. Hi ha persones que són com la calcita, brillen.