Fum, fum, fum...

No et diré que el Nadal m'agradi.

No et diré que el Nadal l'odiï.

Ni una cosa, ni l'altra.

fifty-fifty

Però sí provoca en mi certa emoció.

M'emociona quan veig els llums vaporosos que guarneixen el carrers emboirats,

quan trobo la soca tapada amb la manteta i amb les peles de la mandarina al platet,

quan rebo les olives de la cistella de Nadal,

quan preparo un lot amb cel•lofana i torró de xocolata pels fills de la Liana,

quan escolto los “niños del coro” interpretat per la Ginestell,

quan veig els Pastorets al Casal amb un so pèssim i el Llucifer no pot continuar perquè s'està pixant de riure,

quan penso amb un munt d'adults jugant al carrer al "un, dos, tres, soldadito inglés sin mover los pies",

quan el dia de Reis, abans del dinar, ja he descobert, gràcies a unes meticuloses investigacions que han durat deu dies, quin és el cercle de l'amic invisible.

- Ben mirat, potser sí que m'agrada en Nadal.-

Vaig a preparar la carta a Ses Magestats d'Orient....

I, tot seguit, a interrogar els familiar. Enguany estar molt difícil esbrinar qui és qui en l'amic invisible.

Tinc un gran repte...

mmmm...

Resistència...

L'Oracle...

Potser és perquè està a punt d'acabar l'any.

Potser és perquè està a punt d'acabar una dècada.

Potser són les hormones.

Potser és el fred i la boira.

Potser és el temps que no s'atura.

Ahir aixecàvem la copa i estàvem atens a l'efecte 2000.

Fa unes hores tocava per primer cop un bitllet de 10 euros.

Fa uns minuts estava de part.

Crisi existencial?

Oh, bell Oracle! Savi Oracle! Que aguantes els meus gemecs a l'altre costat del telèfon! Manifesta't!

- Si continues així acabaràs prenent-te orfidals per dormir...

No hi ha temps per replantejaments.

El savi Oracle ha parlat.

Pugem al tren...

tic-tac, tic-tac

10'

no és cert que el tren passi només un cop

hi ha milers de trens que van i venen

tic-tac, tic-tac

5'

espero el proper a l'andana

el fred em fa tremolar l'ànima

tic-tac, tic-tac

4'

tanco els ulls

bruixeria

tic-tac, tic-tac

3'

busco en el vidre el teu reflex

tic-tac, tic-tac

2'

els trens sempre acaben arribant

la darrera estació és tant evident

que el fonamental és el trajecte

tic-tac, tic-tac

1'

més que un desig, una esperança

la multitud t'obliga a pujar-hi

no hi ha cares conegudes

converses alienes

tic-tac, tic-tac

txuuu-txuuu

no és difícil agafar un tren

el difícil és coincidir en el lloc i en l'hora adequada

Mens sana in corpore sano...

L’estació meteorològica de la finestra del tercer pis em diu que me’n vagi cap a casa, em posi el pijama i els mitjons gruixuts i que arraulida al sofà, em tapi amb la manteta de patchword.

El meu cos, però, m’empeny a la piscina.

Banyador, sabatilles, casquet, ulleres, barnús, pala i aletes. Preparada.

Un raig de sol traspassa el tancament de metacrilat. Llums divines il•luminen el carril. Les segueixo, les admiro, les intento retenir entre les mans amb cada braçada.

L’aigua calenta em purifica, em reconforta. Torno a l’úter matern.

Amb cada respiració, amb cada exhalació, fuig un pensament.

Amb cada viratge sóc més líquida. Em mimetitzo amb el medi.

Les pulsacions augmenten. L’esgotament em fa prendre consciència de cada múscul.

- Per què m'atreveixo a menysprear el meu cos? -

Ja no sóc mare, ni treballadora, ni alumna, ni mestressa, ni esposa...

Només em falten les brànquies per ser sirena.

La teranyina...

De vegades el món se'm fa petit i un centpeus em fa pessigolles a l’ànima.

I voldria volar i voldria dir i voldria anar i voldria fer i voldria ballar...

De vegades el món se'm fa immens i t’agafo la mà per sentir-me protegida.

I voldria arrelar i voldria callar i voldria tornar i voldria abraçar-te i voldria romandre ...

El cercle és tanca. Callen els ecos dins meu. Silenci.

Déu és una aranya d'infinites potes que fila una teranyina de seda delicada.

El Nadal...

Mama, ja han posat el Nadal.

- no ho haguès pogut definir millor -.

La Nada...

L'hivern arriba de sobte.

Finalment els llums de Nadal i els carrers guarnits prenen sentit en un món engolit per la "Nada" de'n Michael Ende.

Voldria ser jersei de llana per abraçar-te.

La rateta ...

Com la rateta que escombrava l’escaleta, tot d’una, ensopego amb un regal inesperat. No és un dineret. L’obsequi que m’he trobat no té preu.

Tot resta en silenci. Els malalts dormen. M’he trobat inesperadament amb una estoneta.

Com gastaré aquests minutets? – en dic amb veu de rateta melosa.

Em trec la còfia d’infermera i rebo els pretendents que rivalitzen per guanyar-se el meu temps preuat.

Per allí passa un llibre suculent. Em queden quatre fulles per liquidar-lo. Però, de cop i volta, el llibre nyequeja. Es transforma en un aneguet lleig que no em sedueix pas.

En acabat, se m’apareix un exercici d’anglès que comença a bramar escandalosament. Quin ase més dropo!

També em vol festejar un gos rondinaire que em borda des de la tele amb el lladruc més maldrestre que mai he escoltat.

De sobte, un gatot pelut, sense raça ni llinatge, ni botes ni barret, em miola temptadorament des del seu llit.

Em diu, vine, vine amb un mèu-mèu que evoluciona fins convertir-se en un cant de sirena.

No m’hi puc resistir.

Levito fins al jaç i em cargolo al seu voltant. Els ulls em pesen. Noto la fiblada de la mosca tse-tse mentre em ressona dins el cap el Preludi a la migdiada d'un Faune.

Caic en un son profund sense somnis.

Acaba la sonata. Em desperto amb el cap embotit. Els malalts em reclamen.

Maleït gatot robador de temps!

La cara al vent...

El despertador no ha sonat. Merda! Corro preparant l’esmorzar. Em dutxo en 3 minuts. Vesteixo el pollet de pressa. Samarreta, jersei, jaqueta i anorac. La caputxa i els guants. Un capoll. Carrego el farcellet al cotxet. Fa més embalum l’embolcall que l’interior. Surto de casa amb els cabells encara humits. L’abric mal botonat. La bossa oberta. El fulard oblidat sobre el llit. Avui tampoc hi ha cole. La meva crisàlide encara està enfebrada. Arribo despentinada i suada a casa la Lula. Ella ens rep com una vedet dalt de l’escala. S’acaba de llevar i amb bata i sabatilles manté l’elegància de la ballarina que mai ha deixat de ser tot i els anys i la pròtesis de maluc. L’esquena recta. Les cames primes. El batí blanc perfectament lligat a la cintura esvelta. Quin abisme. Tiro l’abric a terra. Estic amarada de suor de tant córrer carrer amunt contra la fúria d’un vent gelat que avui bufa. No hi ha hagut cançoneta pel camí. Amb prou feina puc respirar. Ens mira per sobre les ulleres i exclama, ai, aquesta mama tardanera! Ploraria. Un udol nascut de les entranyes. Però mantinc l’ànim. Deslligo la petita. Li trec l’anorac, la caputxa, els guants. Quina papallona! La beso. Em diu adéu amb la seva petita maneta calentona. Tanco la porta. Busco dins la bossa la xocolatina que ahir no em vaig menjar. La que acompanya el tallat que em posen rialleres cada matí les noies del forn de pa, just al costat de la sacarina. La xocolata se’m desfà a la boca mentre el vent gelat que bufa amb força em fa rodolar llàgrimes galtes avall.

Només una...

Quina llàstima poder viure només una vida...

Pessigolles al clatell...

Feia tant de temps que no obria el blog que m'ha costat uns instants fer memòria del coi de la contrasenya. - Com era? Les neurones s'esmeren i van al departament de les contrasenyes i tot d'una repassen la del Yahoo, la del Facebook, la de la UOC, el pin del mòbil i el de la targeta de crèdit. No és cap d'elles. He de simplificar. Les hauré d'homogenitzar... - M'he convertit en una autèntica voyeur cibernauta. Només miro, només llegeixo, xafardejo... Punt. Només et miro, et llegeixo, et xafardejo... i punt. No hi ha massa coses interessants, és una autèntica pèrdua de temps. Tret de les de sempre i alguna sorpresa de tant en tant. Darrerament em pregunto quina necessitat tinc de fer públic res de la meva vida. Qui hi ha al darrera, qui mira, qui xafardeja... Que busques? Que vols? Perquè em llegeixes? I perquè et continuo mostrant? Si et vull dir res perquè no despenjo el telèfon i et truco i xerrem una estona i m'expliques com et va la vida i jo t'explico com em va la meva? Perquè no t'envio un mail amb una bonica frase personalitzada? No. T'envio un toc al Facebook i un "devuélveme una sonrisa" i obro una galeta de la sort de tant en tant per deixar constància que sóc allí. Si no et conec, si no tinc el teu telèfon, si no ens hem mirat mai els ulls, si no ens hem explicat mai cap secret, si no hem compartit ni rialles ni llàgrimes, si no ens hem fet mai cap confidència, perquè ho hauria de fer ara i perquè no me n'expliques tu una? Quid pro quo. Us penseu que no hi sóc, però us espio...

ABBA....

ABBA!! Mamma Mia!!

Centpeus...

Fa uns dies que noto un lleu batec d’ales de papallona per dins les entranyes, això, o un centpeus es passeja estomac amunt estomac avall. Seran les seqüeles del licor d’herbes asturià? Os punyeter! El sisè sentit està alerta, alguna cosa ha de passar. Quin incògnita més absurda, pensaràs. De coses sempre en passen... Ahir vaig somiar que em trobava un bebè en un container i que em començava a sortir llet dels pits. Avui llegeixo que han detingut una parella a Dènia. Papallones traïdores...

Ja la tens mig asquerada...

setmanes que passen com si fossin dies el camí cap a casa de la Lula torna a estar ple de floretes de mil colors diferents avui he vist el primer bambarol florit

arrenco fulles i fulles del calendari gener, febrer, març... han volat... el temps passa ràpid... tant ràpid... massa ràpid...

Mirallet, mirallet màgic...

La meva filla no vol seguir els meus passos. De moment no. - Quina llàstima, jo que li volia fer grabar Bon Nadal i Bona Festa Major (quan parli)... Projectem en els nostres fills els nostres desitjos, els nostres valors, però també les nostres mancances i les nostres misèries. Em miro a dins. Ho estaré fent bé? Ho estaré fent més o menys bé? Ella s'emmirallà en mi, en nosaltres, com jo ho he fet amb els meus. I dels meus he vist imatges que m'han meravellat i d'altres que m'han horroritzat. La Gallina Marcelina es menja amb els seus pollets les magdalenes acabades de sortir del forn que han amassat plegats amb tant d'esforç. No em sembla gens fàcil, però tampoc tant difícil, això sí, requereix una mica d’esforç. La veïna de baix, que és mestressa de casa, ha decidit portar a la guarderia tot el dia la nena de dos anys (de 9 a 5) perquè sinó és passa tot el dia fent viatges de casa al cole (hi ha 200 metres escassos, menys de 4 minuts a pas de passeig). Al cole menja millor. Els nostres amics li donen al bebè la lleteta del temps (del temps del mes de gener), és més còmode. Els bebès s'acostumen ràpid, ho diu en un llibre. La meva amiga de ses illes també. I tu, estimat lector, com li prepararies el tallat de després de dinar al teu ésser estimat, al més preuat? Calentet? Amb el cafè acabat de fer? O amb el cafè que et va sobrar ahir i la llet del temps? (temps de gener).

Un món, dues classes de persones...

Diuen que amb la crisi tornaran a estar de moda els valors tradicionals perduts. No ho veig clar. Quina decepció tot plegat. L’únic que m’arrela, que em fa tocar de peus a terra, que em reconforta, em fa sentir que no tot és una estafa, és la meva bombolla feta de totxanes, el meu Segon Primera, la meva casa, la meva llar (meva i del banc). De portes en dins tot te sentit. De portes en fóra hi ha molta decepció. Em ve al cap aquella cançó dels Pets, un món, dues classes de persones. Avui llegeixo que la fiscalia demana un any i mig de presó per a l'indigent francès François Setephan, acusat d'haver robat un tros de pa d'un forn de Badalona el setembre de l'any passat. En realitat, l'acusat pretenia endur-se la barra de pa sencera, però es va trobar amb la ferma oposició de la dependenta, que va agafar la baguet per un extrem per evitar que Setephan la robés. L'indigent suposadament va agafar la treballadora per les solapes de la camisa, fins que la barra es va trencar i ell va poder fugir amb una meitat. Tenint en compte aquest forcejament, la fiscalia acusa Setephan de robatori amb violència i d'aquí que, en aplicació de la llei, demani aquesta pena tan elevada. Em fa ràbia i poso al cercador del Google la paraula “Madoff”. L'expresident del Nasdaq, el financer nord-americà Bernard Madoff, no ha de tornar, de moment, a la presó. El seu advocat ha pactat noves condicions per al seu client que passen per l'arrest domiciliari i per portar un braçalet electrònic. També ha hagut de pagar una fiança de 10 milions de dòlars i el lliurament de les cases que té a Montau (Nova York) i a Palm Beach (Florida). També ha hagut de lliurar el seu passaport. Madoff, de 70 anys, està acusat d'un frau de fins a 37.000 milions d'euros. Sense paraules. -Ni piu-

Cotorreta...

Molts discursos polítics estan més buits de contingut i s'entenen molt pitjor!

Lost in the post...

Avui es presenta als EEUU la cinquena i darrera temporada de Lost. (però això, els qui esteu enganxats ja ho sabíeu). -És el que he fet aquest passat mes... He estat Lost... LOST IN THE POST - (Vida familiar, deures d'anglès, natació a dojo... El nou any i jo ens hem adaptat l'un a l'altre i això ha volgut una mica de temps). ATENCIÓ: Després d'una aturada tècnica - una que és una vaga guionista ;) - arriben els nous capítols! Molt aviat nova entrega de la Marcelina, amb noves fotos, vídeos dels millors moments de les festes de Nadal i del primer aniversari de la Núria... Les imatges més trepidants de les primeres carreres de la Núria pel passadís sense xocar amb cap paret. Els primers jocs amb la Nit i la Joana. I els personatges de sempre que tant esperaves retornen amb noves aventures: la mama riallera, el papa divertit, els Bulilos, la Lula i el Padrí , la Parri, el Padrinet, el tiet Jordi, l’onclet Andre i el Miquel de la Mel. I aquest any amb noves incorporacions, nous personatges, com la Muna i l’Oriol. Molt aviat nous capítols! Segona temporada de la Marcelina, NO TE LA PERDIS! (DON’T LOST IT) Advertència: No ho podràs evitar, t'engaxaràs, segur!