4/12/09

La cara al vent...

El despertador no ha sonat. Merda! Corro preparant l’esmorzar. Em dutxo en 3 minuts. Vesteixo el pollet de pressa. Samarreta, jersei, jaqueta i anorac. La caputxa i els guants. Un capoll. Carrego el farcellet al cotxet. Fa més embalum l’embolcall que l’interior. Surto de casa amb els cabells encara humits. L’abric mal botonat. La bossa oberta. El fulard oblidat sobre el llit. Avui tampoc hi ha cole. La meva crisàlide encara està enfebrada. Arribo despentinada i suada a casa la Lula. Ella ens rep com una vedet dalt de l’escala. S’acaba de llevar i amb bata i sabatilles manté l’elegància de la ballarina que mai ha deixat de ser tot i els anys i la pròtesis de maluc. L’esquena recta. Les cames primes. El batí blanc perfectament lligat a la cintura esvelta. Quin abisme. Tiro l’abric a terra. Estic amarada de suor de tant córrer carrer amunt contra la fúria d’un vent gelat que avui bufa. No hi ha hagut cançoneta pel camí. Amb prou feina puc respirar. Ens mira per sobre les ulleres i exclama, ai, aquesta mama tardanera! Ploraria. Un udol nascut de les entranyes. Però mantinc l’ànim. Deslligo la petita. Li trec l’anorac, la caputxa, els guants. Quina papallona! La beso. Em diu adéu amb la seva petita maneta calentona. Tanco la porta. Busco dins la bossa la xocolatina que ahir no em vaig menjar. La que acompanya el tallat que em posen rialleres cada matí les noies del forn de pa, just al costat de la sacarina. La xocolata se’m desfà a la boca mentre el vent gelat que bufa amb força em fa rodolar llàgrimes galtes avall.