Avui tinc ganes de plorar. Em conec. Forma part del meu caràcter dual.
Tinc un sol punt en què la Shakira i jo ens assemblem i no és en la capacitat contorsionista.
Diu que el fred la fa plorar. A mi, de vegades, també em passa.
Fa dos anys esperava amb la inquietud més gran de la meva vida que s'acabés l’espera en aquella sala freda i silenciosa i em portessin amb el meu bebè de mitja hora de vida.
Diuen que ja no es fa. El bebè i la mamà resten juntets.
Dos anys.
Dos increïbles i rapidíssim anys.
2 comentaris:
Dos anys irepetibles, magnifics.
El tresor més gran que es pot tenir el tenim nosaltres.
El seu sonriure, la seva mirada, la tendresa.
T'atimo Bulita, em va dir un dia.
I jo també t'atimo, molt, molt, i molt.
I a tu també que sempre em dones alegries, em protegeixes i em dones la raó encara que no la tingui.
Un peto molt gran, immens.
Bulita
Igualment.
Igualment el petó, les alegries i la protecció.
t'atimo bulita...
Publica un comentari a l'entrada