12/11/12

sóc núvol...

em deixo anar de mans 
 al capdamunt de la nòria que gira i gira sense fi
a tocar dels núvols que em pessigollegen el nas

em fan pànic les altures
no puc resistir-me al tempteig d'elevar-me i ser núvol en forma d'ocell

miro enrere,
i la caiguda?
podrem aprendre a aprofitar els corrents?
podrem aprendre a aterrar amb suavitat?
podrem aprendre a enlairar-nos de nou?

sóc núvol blanc
és el vapor del mar que em fa ser núvol blanc
és la neu del pic al cim que em fa ser núvol blanc

sé que el viatge acaba
i deixarem de girar i girar i de ser núvols per convertir-nos en núvols de debò
l'eternitat és massa llarga

1 comentari:

esborrall ha dit...

Asseguda a l’ombra
del núvol ocell, que em sobrevola,
deixo que surtin del meu cap
i l’acompanyin,
les ovelles cotonoses
amb què jugava,
tot fent-les saltar,
arrissades ones blanques.
Quelcom va canviar un dia,
en descobrir un núvols llops
que inventaven turmentes
i buidaven les seves panxes enormes
a l’hora que m'atemorien
amb veus ferotges.
Avui, però,
hi ha sobre meu un núvol ocell
i m’estiro panxa enlaire
i el contemplo,
i imagino contes,
contats a cau d’orella.