Arbre genealògic...

Per molts anys...

Bulila... que ningú ho diria que tens trentaitantos.... T'estimem!

Vacances ideals...

Els meus veïns m'explicaven la setmana passada que no trobaven cap viatge que els fes el pes (es clar, com que ja han viatjat per mig món...) i que si no localitzaven res més atractiu, "amb una mala" -paraules textuals- anirien a fer un creuer pels Fiords Noruecs... (enveja... sana, però al cap i a la fi, enveja...) En canvi, nosaltres vam pensar: Al Carib? Va! Massa tempestes tropicals... A la Xina? On va a parar! Massa gent... A Nova York? No pas! Massa vist... A les Sheishells? No sé ni per on paren... "Amb una mala" a la piscina del poble, que l'abonament surt baratet... Saps que et dic? Que no les canvio ni per "un apartamento a Torrevieja-Alicante!"

Onada de calor...

Tinc el cul literalment enganxat a la cadira. Em fa por aixecar-me de cop no sigui que un tros de pell se'm desprengui... Fa uns dies em vaig trobar una veïna: - Que no vas a la piscina? - Aviat hi faré cap, però t'he de confessar que em fa mandra, tinc el síndrome primer dia del biquini... - No, dona, no! No et preocupis... Hi ha moltes altres noies que han sigut mares enguany i també estan grassonetes... Sense anar més lluny l'altre dia a la piscina una em va preguntar si la tal, que va ser mare el mateix dia que tu, torna a estar prenyada.... I és que li ha quedat una panxa!! - Ah... (estupefacta) Bé.... ja ens veurem... (i això que aquesta és de les menys xafarderes...)

Passo de netejar...

Ho confesso, no m’agrada netejar. Tinc la sensació que malgasto el temps. M’agrada que estigui tot net i endreçat, que brilli el terra i que tot faci bona olor, però no m’ho passo bé fent les feines de casa.

Ni el dinar.

Mentre vaig feinejant, penso en les coses que podria estar fent… -llegint, nadant a la piscina, buscant informació a l’ordinador, fent fotos, jugant amb la Núria- i que no faig.

T’explico una de les meves rareses fins ara inconfessable: tanco els ulls i imagino que netejo amb la imaginació, (ara trec la planxa, obro la taula, ja tinc planxades les camises, els jerseis, els pantalons...) però el millor de tot plegat és que un cop obri de nou els ulls les feines ja estaran fetes de veritat…

Quina llàstima que no tingui poders mentals…

Ja ho veus, si jo fos l’Uri Geller no em dedicaria a doblegar culleres amb la ment, em dedicaria a netejar-les…

Les entranyes d'una cançó...

Fa algunes setmanes que ja no escolto la música com abans l'escoltava. Ara sento la bateria, intento localitzar el charles, el goliat..., el baix, les guitarres... penso, ho van fer de tirada? Van haver de repetir molt? I aquest eco de fons? I les segones veus? De cop i volta, una cançó passa de no agradar-me en absolut, de no veure-hi gens de talent, a veure-hi, si més no, esforç. Ara veig la feina del productor, del mesclador, del grafista... tots aquells que surten en lletra petita als crèdits i de molts altres que ni tant sols hi surten. Fascinant. Em venen ganes de prèmer botons... Em venen ganes d'aprendre a tocar la bateria... En una altra vida... (quin greu), aquesta la tinc plena....

Obert per vacances, tancat per feina...

Ja era hora, direu alguns. Potser sí, potser no... tant se val. Molta feina, de la que xucla, de la que absorveix fins deixar-te seca. Les engrunes per la família. Per mi? Res. Zero. Buit. Només la satisfacció de la feina bastant ben feta i sobretot, acabada. Finalitzada, finiquitada... Es tanca un cicle, se n'obra un altre. I ara? Feina que xucla? No massa. Temps per la família? Escasseja. Temps per mi? No tant com voldria. La calculadora falla.