El bebè, que ja no ho és, es tira en planxa i plora, vol “la levita del masel”.
Avui anem amb temps i la deixo xisclar uns minuts que s'esbravi.
Més tard em crida un NO rabiós d'adult prepotent quan li demano que es posi la jaqueta i amb la seva minimaneta minúscula toveta de cotó em clava una pantoflada en tota la cara.
Sóc una estàtua. Em quedo glaçada. No tinc resposta.
No sé si tornar-li, si fer un viatge al racó de pensar o si tirar-me a terra en planxa i estirada bocaterrosa posar-me a udolar, com ella.
El bebè, que ja no ho és, reconeix la meva estupefacció i para en sec.
"Mama petó, peldó". I m'abraça.
Al cotxe, de camí a l'escola, penso en silenci mentre la ràdio omple el buit.
Nens amb responsabilitats, la d'anar a l'escola entre altres, amb dos anys.
Encara bo, em dic, alguns, amb mesos.
Volem, contra natura, bebès adults que no molestin.
Aprenc a mesura que m'hi vaig trobant.
Metòde acció-reacció-conseqüència o assaig-error, tant se val.
Arribo tard. A la feina, el més calent a l'aigüera.
Ho intento.
No puc ser la millor en res a mitja jornada.
