La primavera...

A la taula del despatx, a la de la cuina, a la cadira baixant la persiana metàl·lica, sobre les rajoles fredes, al bany de cara a la paret, en un vàter públic, a la platja amb la sorra molestant, sobre la gespa fresca, a la butaca d'una la sala d'espera, dins el mar, sobre un billar, sota la dutxa, al sofà, a la banyera, a la terrassa, en un cotxe amb els seients abatuts, al camp entre les pomeres florides, sobre una moto, al sembrat entre les espigues de blat…

Obro un ull, és negra nit.

Què somiava?

Ah! Sí, ja ho recordo... Llocs on puc fer la migdiada...

 http://www.goear.com/listen/b0cf1f3/elevation-u2

La llei del silenci...

Quan impera la llei del silenci

emmudim.

Shhh...

Potser el silenci

per descobrir nous ritmes.

Potser la música

 per fer molt més intensos

 els ritmes del silenci.

Miquel Martí i Pol

Thomas Newman – American Beauty

El cor trencat

A casa meva som molt nets (però poc ecològics).

Ens l'omplim la banyera a vessar  i conversem a banda d'higienitzar-nos.

Aquesta setmana vaig tenir una conversa entranyable amb la meva filla.

Núria- "Mama, estic desnamolada".
Mama- "Desenamorada?"
Núria- "Sí. Ja no me l'estimo, el Pol"
Mama- "Perquè? Que t'ha espentejat?"
Núria- "Sí"
Mama- "I tu que has de dir quan t'espentegen?"
Núria- "A mi me lespectes" (Ho diu amb un fil de veu gens impositiu, la cuca) "Ara m'estimo a la Nayala"
Mama- "Ah, molt bé, ara t'estimes a la Nayara".
Núria- "Ai! Tinc el col tencat!"
Mama- "Què dius? Que tens el cor trencat??!" (Se m'escapa el riure. D'on coi treu aquestes coses aquest marrec!)
Núria- "Sí, el tinc tencat, el vos escoltar? El tinc aquí" (I s'assenyala la panxa)
Mama- "No, Núria, el cor és aquí. Vine que te l'escolto. Jo te'l sento bé, gens trencat".
Núria- "Te puc escoltar el teu?" (L'escolta) "Tu mama també el tens tencat"
Mama- "Vols dir?"

Núria- "Sí, mama, el tens tencat perquè tu no te l'estimes el Pol"

Fent temps...

Esperar.

Esperar el demà.

Que arriba ràpid.

Que ja ha passat.

Un altre demà

i un altre

i un més.

Infinits demàs

que esperem

amb impaciència.

Coldplay – Clocks

Sosté Pereira...

Ella va acabar el llibre ben entrada la matinada, sosté. Es va quedar una estona indefinida mirant el sostre de l’habitació i el llum de vidre glacejat amb incrustacions de coloraines. Aquella mitja esfera, recorda, la van comprar el seu marit i ella a Andorra, sosté, en una botiga de llums al costat del pàrquing del Fener. Va pensar en les eleccions andorranes que havia seguit aquell mateix vespre amb el portàtil a la falda i un casquet a l’orella mentre Ii donava el sopar a la seva filla. Al DVD la criatura mirava els dibuixos del Tren Thomas i, intercanviant els papers la filla li donava pastanaga a la mare. Menja, va dir-li la nena. Menja, que seràs un conill. I la mare va obrir la boca i es va empassar el palet cruixent de pastanaga, sosté.

Mentre els seus pensament divagaven mirant el sostre de l’habitació a la penombra va sentir estossegar la nena, la petita que dormia a la seva habitació a l’altre costat del passadís. Va parar l’orella amb atenció. Després només va sentir l’absència de so o el so de la nit, sosté. Va tancar el llum de la tauleta i va abraçar el seu marit fent la posició de la cullera. Era la seva posició preferida per agafar el son, ella l’abraçava per l’esquena, la seva panxeta contra el cul d’ell. Fer la cullera i acariciar els peus aliens amb els propis peus, quin plaer més agradable, va pensar, sosté . Al marit no li agradava gens aquelles pessigolles a l’empenya i es protegia dels atacs nocturs amb mitjons. Va recordar com la seva germana, la darrera vegada que van dormir juntes, va treure els peus fora del llit per evitar l’embestida de la coala. A les fosques va somriure sentint l’escalfor del cos del seu marit alhora que recordava la darrera nit que va dormir amb la seva amiga, la Lorena . La va abraçar per l’esquena amb les mans entrelligades a  la cintura. A ella, a la Lorena, li va agradar aquell nus de mariner de braços i peus, no li van fer gens de nosa. Això li va explicar l’amiga a l’endemà al matí, sosté.

Quina llàstima que el llibre s’hagués acabat. L’havia assaborit, paladejat, digerit amb calma. Va pensar en quina de les seves ànimes estava lluitant per obrir-se pas i quina d’elles havia de liderar la seva personalitat durant una temporada.  Tan se val. Demà serà un altre dia. Sense orenetes, tot i que ella ja n’havia vistes algunes.

Del matí següent només recorda que les cigonyes la van posar trista, sosté.

Erik Satie – 3 Gymnopedies: Gymnopedie No. 1

passa el fil i torna a passar el fil...

El foli en blanc. Les mans tenses damunt el teclat. Immòbil.

"Escriu, Escriu" -em reclama una veueta que ben bé no sé d’on surt. Del còrtex frontal? Del lòbul parietal? De bulb raquidi?-

Una veueta de dona que em xiuxiueja suaument a prop de l’orella… escriu, enfila, comença…

I els dits toquen el piano qwerty com si la música sonés dins el cor, com si ressonessin les costelles, talment com un altaveu de fusta massissa, les entranyes.

El so de les tecles a dins i fora les oïdes.

Als casquets en Schubert a l’espotify –si en Schubert aixequés el cap...-

Enfilo, signe rere signe, paraula rere paraula, creant petites frases, un paràgraf, un capítol, una història. Ara una vora, un repunt, un voraviu, unes puntes, uns botons, traus buits plens de fils, cremalleres sorolloses, txecs entremaliats, una butxaca, un brodat delicat, un llaç, unes lluentons, retocs a la cisa...

Tot té sentit.

Curiós: tot té sentit.

Victor Rosenbaum – Piano Sonata No. 21 in B flat major, D. 960: III. Scherzo: Allegro vivace con delicatezza

-Em creixen els ullals-

tic-tac

Què és real i que no ho és?

-Orelles punxegudes-

tic-tac

El que toco? El que palpo?

Realitat física.

-Urpes llargues i afilades-

tic-tac

El que somio? El que imagino?

Realitat metafísica.

-Em comença a sortir pèls a l'esquena, a les espatlles, als peus...-

 tic-tac

Resseguir unes galtes amb el cursó.

Realitat-ficció.

-Córrer pels camps, pujar a la serra a quatre grapes, a tot vent-

tic-tac

el rellotge

sobre el nostre cap

com l'espasa de Dàmocles

-Udols salvatges cantant a la lluna-

realitat

el rellotge és la realitat