8/4/11

El cor trencat


A casa meva som molt nets (però poc ecològics).
Ens l'omplim la banyera a vessar  i conversem a banda d'higienitzar-nos.
Aquesta setmana vaig tenir una conversa entranyable amb la meva filla.

Núria- "Mama, estic desnamolada".
Mama- "Desenamorada?"
Núria- "Sí. Ja no me l'estimo, el Pol"
Mama- "Perquè? Que t'ha espentejat?"
Núria- "Sí"
Mama- "I tu que has de dir quan t'espentegen?"
Núria- "A mi me lespectes" (Ho diu amb un fil de veu gens impositiu, la cuca) "Ara m'estimo a la Nayala"
Mama- "Ah, molt bé, ara t'estimes a la Nayara".
Núria- "Ai! Tinc el col tencat!"
Mama- "Què dius? Que tens el cor trencat??!" (Se m'escapa el riure. D'on coi treu aquestes coses aquest marrec!)
Núria- "Sí, el tinc tencat, el vos escoltar? El tinc aquí" (I s'assenyala la panxa)
Mama- "No, Núria, el cor és aquí. Vine que te l'escolto. Jo te'l sento bé, gens trencat".
Núria- "Te puc escoltar el teu?" (L'escolta) "Tu mama també el tens tencat"
Mama- "Vols dir?"
Núria- "Sí, mama, el tens tencat perquè tu no te l'estimes el Pol"

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Entranyable i profunda, diria jo. Com deu sonar el cor quan està trencat? Se't va oblidar de dir-li que reproduís el so.
Quan sigui petita, vull ser una Núria! ^0^

Parrineta Patri ha dit...

Ella el té trencat pel Pol i a nosaltres ens l'ha robat!