Hi havia una vegada una noia rebonica i
riallera anomenada Isòbara.
La noia, era tant lleugera, tant ràpida i tant
dispersa que era difícil de pescar.
La Isòbara tenia una llarga melena ondulada
que li arribava més avall de la cintura. Una preciosa cabellera que dansava al
vent de ponent. Blens com cintes ballarugues embolicades a un ventilador. Flocs
com banderes vermelles onejant arran de la platja.
La Isòbara necessitava sentir l’aire fresc de
la matinada als cabells, la brisa càlida del migdia a les parpelles i el ventet
escalfat del capvespre a la cara.
Havia de ventilar-se les idees, perquè en tenia
tantes i eren tant disperses que necessitava que les fútils se les endugués el Vent.
Però el Vent es va tornar avorrit i mandrós i va
deixar de bufar.
La Isòbara, llavors, va agafar la bici va
pujar fins a capdamunt de la serra i un cop a dalt es va deixar anar sense prémer
en cap moment el fre de la bicicleta. No tenia gens de por a què els cabells se
li entortolliguessin amb els radis. Es sentia au. Els pensaments inútils no van
aguantar la ventada i es van anar desprenent tot i que s’aferraven fortament a
les puntes immaculades dels cabells de la Isòbara.
“Aire! Et necessito Aire! Aire que em desennuvoli!”
Va arribar l’estiu més xardorós i immutable i la
Isòbara, ensopida, mirava com s’enlairaven les orenetes i volaven fent
tombarelles en aquell cel absolutament quiet, absolutament blau.
“Aire, perquè no bufes? On ets que no em vens
a socórrer?”
Un batibull d’idees, d’ensonyaments, d’invents
i de projectes se li anaven acumulant sense ordre ni concert en aquell capet
dispers ple a vessar.
“Aire, aireja’m! Bufa una ràfega que m’arrossegui
l’inservible! Que tinc el cervell atapeït!”
Una nit amb una Lluna de plàtan envoltada d’Estrelles,
l’Aire va aparèixer sigil·losament i es va escolar a la cambra on dormia la
Isòbara. Va penetrar per la finestra entreoberta, va remoure les cortines i aquell vent lentíssim va xiuxiuejar-li a cau d’orella: buuuuuuffffff.
El ventim juganer va acaronar-li els
llavis mig oberts en el mateix moment en què la
Isòbara inspirava. L’Aire d’espiga va omplir-li els pulmons i en expirar, la
Isòbara, va expel·lir el sospir més dolç, més càlid i més alliberador que mai
havia pessigollejat el Vent.
Des de llavors ençà, la Noia Vent es desprèn dels pensaments per la boca, dient bajanades de tot tipus, divertides,
esbojarrades, absurdes i de tant en tant, verbalitzant idees enginyoses i interessants.
A l’embat de la finestra, la Isòbara, hi va
penjar un mòbil de fusta de caoba que sonava melòdic amb el buf del Vent.
1 comentari:
Són cordes de guitarra les teves isòbares i d'elles surten les millors melodies. Omplo els pulmons de l'aire que s'hi desprén i somric.
Publica un comentari a l'entrada