Vols jugar?...

Portes. S'obren i es tanquen.
Miralls.  Còncaus i convexos.

Jugo als Oracles.

Vols jugar?

Obre un llibre. Tria una pàgina, a l'atzar. Tanca els ulls i assenyala amb el dit un paràgraf. Llegeix.

Jo, et llegeixo:

Les gallines de Guinea s'havien apilotat en un racó (...) Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota els arbres (...) La tocà. "Ets meva". I rigué. D'on li venia aquella mania de tocar les coses que eres seves?
Mirall trencat. Mercè Rodoreda.

Me'l va ensenyar un amic de Nàrnia, nascut a Igualada, que vaig conèixer a Madrid. Vaig aprendre el joc dels Oracles en un tren cap a Toledo.

Trens que passen, fugissers, mentre prenem la fresca a l'andana.

Nitin Sawhney

Parlant, la gent, no s'entén.

Quan parlant, la gent, no s’entén.

Estic trista. La gent, parlant, no s’entén. De vegades, quan més intento expressar-me més s'embolica la troca. Millor callar. No vull guanyar. Guanyo si el meu cervell s’atura, si el meu cos segrega endorfines. Sí, callant, guanyo.

No m’enfado, ni m’irrito, ni m’atabalo. M’entristeixo.

Constato que sóc afortunada, afortunadíssima i que visc en un oasi, petit, diminut, minúscul d’enraonament i d’entesa. Però que, en quan hi surto, no m’entenc amb els meus interlocutors. Deu ser que sóc marciana i ells venusians i no tenim descodificador.

Creia, erròniament, -mèeeeec-, que la paraula és més forta que cap altra cosa. Mentida.

Davant d’oïdes amb taps de cera més durs que l’argamassa de les parets catedralícies, que el ciment armat dels contenidors d’urani empobrit, que els dics de contenció del mar en vers la costa, no hi ha res a fer. 

Estic trista. Hi ha sords i sordes que hi senten. Intentaria fer-me comprendre amb el llenguatge de signes que no domino però que estic disposada a aprendre. Però, em miren amb les ulleres de sol posades. On miren? De gairell. Cap a mi, no.

Em tanco dins la closca de caragol lleidatà. Dins el meu diminut oasis no em cal ni articular paraules per fer-me entendre. Em comunico telepàticament amb els meus. Amb un pensament, rebo una trucada. Amb una mirada, una complicitat. Amb un secret, una contrapartida.

http://es.filesmap.com/mp3/tg61/lluis-cartes-soques-i-secrets/



Tot, tot i tot...

Dilluns llarg, llarguíssim, com un dia sense emails.

Estic esgotada i les parpelles se m'abaixen mentre teclejo sense parar massa atenció en la sintaxi.

Tinc son. Me n'aniré a dormir per despertar d'aquest somni que és estar despert. (Com ve a dir el tall 2 del disc MIM dels Artmònix. Us recomano les lletres escrites pel Marc).  

He repassat diferents blogs. Els vostres blogs (que ja són meus)  i RES m'ha fet pensar en el tot.

I el tot, en el res.

M'encanta aquest poema que em trastoca.

Que em desperta i em desespera.

Que em trepana el cap i me'l martelleja.

Entro en bucle fins que el meu cap es paralitza, es penja, com el Windows de l'ordinador.

No dono a l'abast de tant tot i res, de tant res i tot.

José Hierro - Vida - A Paula Romero

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

De “Cuaderno de Nueva York” 1998

http://www.youtube.com/watch?v=XmSdTa9kaiQ

Tral·larí - Tral·larà...

He imaginat, en milers d'ocasions, que els usuaris de l'autobús ens posàvem dempeus i començàvem a corejar —amb coreografia inclosa— la cançó que sonava en aquell moment pels altaveus o als meus casquets...  Com en les pel·lícules de Gene Kellly, Fred Astaire o Ginger Rogers. I el conductor es posava a cantar transmutat en Elvis Presley.

Canto sovint, a casa, a la feina, al carrer... a la dutxa. M'invento les lletres i canvio els pronoms. Tant se val! Però, sobretot, canto al cotxe. Em poso la música a tot volum, abaixo la finestreta i en el trajecte sóc una estrella del rock.  

Riffs de guitarra. Pell de gallina. Moc el cabells com en Jon Bon Jovi.

"Siento esos dedos en mis sienes,

si aprientan fuerte entraran dentro de mí.

Hay tanto ruido en mi cabeza,

Toda esa música enjaulada sin salir”

(Invisible - Tahures Zurdos)

Ahir, a la fresa, vam sortir a comprar unes gomes i uns passadors pel cabell per la meva filla -que no vol cues de cap manera- a la botiga dels "Txinos". 

Cantàvem avinguda amunt:

Ooooh, Jenifer...

I —oh! Deus de l’Olimp! Gràcies! Milers de gràcies!— un noi assegut amb el cul a terra a la plaça de davant de la farmàcia, em va contestar:

Em tunejaré el cotxe per tu...

Ens mirem. Somriem. Repeteixo:

Ooooh, Jenifer...

Ell respon:

Anirem a Pont Aeri tots junts.

I lluitarem pel nostre amor prohibit.

Ohhh Jenifer...

No, no van haver-hi bisos... LLàstima!

Jenifer - Els Catarres

Embarbussament...

Converses asèptiques com una maleïda llista de la compra.

Veig més enllà i les paraules -ni les escrites, ni les parlades- no concorden amb els gestos.

O és això, o he perdut el sisè sentit, l'aràcnid, si és que mai no l'he tingut...

Llegeixo a la piscina una novel·la policíaca que està prou bé.

(Mort a la Fenice de Donna Leon i si es mulla no passa res).

En Brunetti recorre Venècia buscant pistes. 

Ell sí que en té de sisè sentit i una memòria envejable.

"M'agrada molt mogollón"

;)

A mi també m'agrada que t'agradi el Murakami, EQMEVD, però, a mi, m'adorm...

Passo... fent passes... de puça... passota... amb en Papasseit... que qui dia passa any empeny ;)

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Papasseit - Fragment Mester d'Amor

P.D. La meva filla està en la fase dels perquès. Un dels darrers ha estat:

N: Mama, perquè tens una aluga al font?

Jo: No, cuca, això no és una arruga. Això és una fina línia d'expressió...

Perquè no tinc pas resposta a tots els perquès.



Extraterrestre # Extra Terrestre

Molt sovint em sento com una autèntica marciana, (resident de Mart), o venusiana, (habitant de Venus), o ganimediana, (de Ganímedes, del satèl·lit més grossot de Júpiter), fins i tot em puc arribar a sentir mercuriana, (de Mercuri, el planeta més calentó del sistema). Em sap greu pels plutonians (de Plutó) o pels uranians (d’Urà) però no m’hi veig, queden massa lluny i fa massa fred, no em sento ni plutoniana, ni uraniana, sorry.

Avui a la piscina, sense anar més lluny, m'ha començat a sortir un apèndix verdós en forma d’antena i un tercer ull al front.  He fet veure que prenia el sol, però en realitat la meva antena estava descaradament enfocada cap al grup de dones terràqüies que parlaven d’un estri de vital importància (segons semblava entendre pel to emprat per les humanes): la planxa.

"Ahir me'n vaig anar a dormir a les talares! Al arribar de la piscina, em vaig dir, pels meus collons (¿? Terràqüies, fèmines, amb collons? Són més rares que jo, queda dit!) que no paro de planxar fins que no s'acabo la muntanya. És que no ho suporto. Puc tenir més o menys pols, però la roba m'agrada tenir-la bé (Es pot tenir la roba malament?) Els hi vaig preparar lo sopar a l'home i als crios i, au, sopeu!, no m'espereu que jo me'n vaig a planxar. I allí que m'hi vaig estar, de cara a la planxa, fins a les onze i mitja passades!"

"Jo també, nena, a la que la despenjo del sisí que la planxo que si no s'acumule. Avui he de posar una rentadora." (Avui he de posar una rentadora. Avui. No demà ni ahir. Avui).

Tanmateix, això no vol dir que, de vegades, no m'uneixi a les converses punsetianes, (d'Eduard Punset) que mantenen entre elles, intentant escandalitzar-les amb el meu Oracle de la roba neta a qui demano unes calces a base de palmades.

M'han vingut unes ganes irrefrenables de treure la gravadora i fer l'espieta a consciència. Demà me l'amago al bikini o al darrera les meves orelles vulcanianes, (de Vulcà, com el capità Spock), punxegudes.

Tot rumiant, crec que he trobat el meu lloc a l'univers. Amb permís de l'Isaac, (l'Isaac Asimov) definitivament sóc trantoriana, de Tràntor. El Pla Sheldon va fent... (Em confon, per ser-vos sincera, però com que no sóc psicohistoriadora no puc pretendre entendre’l). Deixo que el Mul em bressoli amb la seva música misteriosa i inintel·ligible plena d'imatges tot i que no entenc ni un borrall del que em dibuixa.

Us ho deia, sovint em sento extraterrestre. Ho constateu, oi?
Ep! Guaiteu, que encara no he provat de treure raigs pels ulls... i si em poso les calces per sobre els texans? Com el kryptonià (de Kryptó) Superman?

Ho provo? Aparec demà a la piscina amb el bikini per sobre les malles? Amb el casquet de natació al cap i els maneguets de la meva filla als bíceps?

To be continued...

Pitgeu, que són molt bons: Cràtor - Baobab

Vull ser la Rachel Ponsonby...

Es destensa la corda del funàmbul.

La nena xinesa surt de la caixa de sabates adolorida.

La pallassa es renta la cara solcada d’arrugues.

Els llums de la carpa s’apaguen i la vela es desinfla.

Silenciosament s'allunya una corrua de tortugues feixugues.

Buscant nous aplaudiments i noves mirades.

http://www.monopera.be/video.php


Enveja: Fer del desvergonyiment, la rucaldat i la irreverència una professió.