Avui em llevo amb un somni inquietant encara rondant-me.
Faig les paus amb mi mateixa. Les he de fer.
Em perdono les estupideses, fins la propera errada.
Fins que em torni a pelar els genolls en la propera ensopegada.
(Em dibuixaré un sol de mercromina a la ferida. "Cura sana culito de rana")
Aprendré a aixecar-me amb dignitat, un altre cop.
O amb indignitat, tant se val.
Al cap i a la fi, aconseguir posar-me dempeus per créixer un pam, és el camí.
Per dins sóc més gran. Una mica més gran.
Un dofí rosa que fa tombarelles i menja sardines en una enorme piscina
i que es pregunta, -sempre s’interroga- sobreviuria en l’inhòspit mar o sóc, definitivament, una pirata de peixera?
