20/5/12

La pagesa i el forner...

imatge: ¿Qué quieres caracol? Ed. Thule


Fa anys i panys en un bonic llogaret hi vivia una pagesa dolça, la Magdalena de cal Bunyol.

Uns quilòmetres més enllà, a la ciutat sorollosa, hi vivia un forner madur, el Pere de ca la Carxofera.

La Magdalena conreava la terra fèrtil amb amor, amb paciència, amb tenacitat i amb esforç. Cavallons com onades d’on eixien petites mates perfectes.
El Pere amassava a l’obrador la farina amb l’aigua i un polsim de sal amb amor, amb paciència, amb tenacitat i amb esforç. Cistelles de vímet d’on espiaven les barres de pa encara calentes.

A mig matí, quan el Sol arribava al capdamunt del cel, la Magdalena s’asseia a l’ombra del cirerer i d’un petit farcell n’extreia un bocí de pa de ciutat i el sucava amb les tomates de penjar que havia collit a les acaballes de l’estiu.

A mig matí, abans que se’n tornès a descansar, el pastisser s’asseia bora el forn de llenya i d’una petita carmanyola n’extreia una tomata de penjar d’aquelles tant gustoses que encara conreaven a l’horta.  

Així succeïa cada matí, quan el sol arribava al cap damunt del cel, durant anys i panys.

En aquell transcórrer del temps la pagesa Magdalena van anar perdent la dolçor a còpia de les carbasses que va anar rebent dels seus estimats i el cor se li va amargar com una llimona.

El forner madur va anar perdent la lluentor i de tants cops amorosos que va anar rebent el cor se li va posar dur com un crostó de pa sec.

Un diumenge, al ball de tarda de la Festa Major de ciutat, el forner amb el cor de carquinyoli i la pagesa amb el cor de carbassa verda es van trobar.

Va ser en el transcurs urgent de ball dels fanalets. La llum de les espelmes va reflectir-se en els ulls de foc d’ambdós, convertint-se, la mirada, en un pou i en un mirall, alhora.

Es van veure i es van trobar.

Des de llavors ençà, la noia va decidir-se a fer cabell d’àngel d’aquelles carbasses verdes i el forner va decidir-se a fer cors de pa de pessic.

Arreu de les contrades es van fer ultra famosos els cors de pa de pessic del forn del Pere de ca la Carxofera farcits amb cabell d’àngel de les carbasses de l’hort de la Magdalena de cal Bunyol.

Diuen que aquells qui van tastar-lo se'ls hi van posar els ulls brillants i encegadors, plens de foc i de vida, molt més que els ulls dels gats a la fosca; encesos com els volcans.     

Damien Rice - Volcano

12/5/12

La Isòbara, la noia vent...




Hi havia una vegada una noia rebonica i riallera anomenada Isòbara.

La noia, era tant lleugera, tant ràpida i tant dispersa que era difícil de pescar.

La Isòbara tenia una llarga melena ondulada que li arribava més avall de la cintura. Una preciosa cabellera que dansava al vent de ponent. Blens com cintes ballarugues embolicades a un ventilador. Flocs com banderes vermelles onejant arran de la platja.

La Isòbara necessitava sentir l’aire fresc de la matinada als cabells, la brisa càlida del migdia a les parpelles i el ventet escalfat del capvespre a la cara.

Havia de ventilar-se les idees, perquè en tenia tantes i eren tant disperses que necessitava que les fútils se les endugués el Vent.  

Però el Vent es va tornar avorrit i mandrós i va deixar de bufar.

La Isòbara, llavors, va agafar la bici va pujar fins a capdamunt de la serra i un cop a dalt es va deixar anar sense prémer en cap moment el fre de la bicicleta. No tenia gens de por a què els cabells se li entortolliguessin amb els radis. Es sentia au. Els pensaments inútils no van aguantar la ventada i es van anar desprenent tot i que s’aferraven fortament a les puntes immaculades dels cabells de la Isòbara.  

“Aire! Et necessito Aire! Aire que em desennuvoli!”

Va arribar l’estiu més xardorós i immutable i la Isòbara, ensopida, mirava com s’enlairaven les orenetes i volaven fent tombarelles en aquell cel absolutament quiet, absolutament blau.

“Aire, perquè no bufes? On ets que no em vens a socórrer?”

Un batibull d’idees, d’ensonyaments, d’invents i de projectes se li anaven acumulant sense ordre ni concert en aquell capet dispers ple a vessar.

“Aire, aireja’m! Bufa una ràfega que m’arrossegui l’inservible! Que tinc el cervell atapeït!”

Una nit amb una Lluna de plàtan envoltada d’Estrelles, l’Aire va aparèixer sigil·losament i es va escolar a la cambra on dormia la Isòbara. Va penetrar per la finestra entreoberta, va remoure les cortines i aquell vent lentíssim va xiuxiuejar-li a cau d’orella: buuuuuuffffff.

El ventim juganer va acaronar-li els llavis mig oberts en el mateix moment en què la Isòbara inspirava. L’Aire d’espiga va omplir-li els pulmons i en expirar, la Isòbara, va expel·lir el sospir més dolç, més càlid i més alliberador que mai havia pessigollejat el Vent.

Des de llavors ençà, la Noia Vent es desprèn dels pensaments per la boca, dient bajanades de tot tipus, divertides, esbojarrades, absurdes i de tant en tant, verbalitzant idees enginyoses i interessants.

A l’embat de la finestra, la Isòbara, hi va penjar un mòbil de fusta de caoba que sonava melòdic amb el buf del Vent. 



8/5/12

El fill del rellotger...


Vet aquí el fill del rellotger: un noi amb una jovenesa imprecisa, barbamec, de pell fina i cara pigada i amb tot de cabells blancs escampats en una testa ben farcida (per dins, d’idees, de lletres i de música, i per fora, amb una bona mata de pèl).

Aquesta incapacitat per a calcular-li l’edat era deguda als seus jovenívols i enormes ulls curiosos i transparents, d’una banda; i de l’altra, perquè feia només una setmana que havia deixat de fer petons de teenager.

Curiosament, el fill del rellotge mai no duia rellotge. Tenia, sempre, tot el temps i de tant que en tenia, no sabia què fer-ne.

“Què faig?”, es deia, “aprenc a tocar la guitarra?”, “escolto música klezmer?”, “llegeixo els clàssics japonesos",  "o me’n vaig a fer un vol a la platja?”.

Tenia tant de temps que no acabava de comprendre com era que mentre la resta de la humanitat es maleïa per no disposar-ne, a ell li’n sobrava.

El que no sabia el fill del rellotger és que tenia la capacitat d’aturar-lo, de congelar-lo, creant escenaris plens de màgia. Com quan els pagesos ruixen amb els aspersors els ametlles florits  per tal que no es glacin, mantenint-los a zero graus.  

El que no sabia el fill del rellotger és que eren els seus ulls curiosos i transparents de serp encantadora els que aturaven el temps com una Sherezade masculina, enigmàtica però dispersa.

El fill del rellotger tenia tot el temps. El tenia tot.

Kroke - Time