27/12/12

Danys colaterals...


Passo l'escombra i la torno a passar.
Vesteixo nines i endreço retoladors.
Inspiro i expiro,
mentre escolto a hippis australians.
Vaig cap a la llum.
L'esgarrapo amb les ungles.
M'hi aferro
en una postura incòmoda
que em permet un equilibri inestable.
No hi ha cridòria.
No hi ha lluita per passar la pinta.
Només la música i l'escombra,
per ocultar l'absència
d'un cordó umbilical que mai no es trenca.
Aquests són els danys col·laterals.


Xavier Rudd - Follow the Sun

16/12/12

Joc d'imans...



Complex; senzillament.
Cadència i musicalitat.
Joc d'imans.
Galàxies i constel·lacions.
Equilibri apassionat. 
Dracs dòcils d'ulls vermells.

Instants de felicitat sostinguda.



23/11/12

Tercer Segona...

Del número 9, allà al poble, al 8 de Pau Claris, 4art... 2ona? El pis de les cuques. Licol de Floles.
Al número 2, Primer Tercera? Veo tu casa desde mi balcón. Aviones Plateados.
Un estiu al pis de la cosina de la que treballava al despatx. El Pepino es va posar el casquet de dutxa amb estampat de tigre.
Al de darrera de la Uni, (Ramon y Cajal??) Primer Primera o era Baixos Primera? El pis sense mobles. L'estufa de querosè.
Estiu a Madrid a Fuencarral? Va ser llavors?
Al 13, primer tercera. 13-13. La festa dels 60's al balcó.
Al Shopping, al pis de la Patri, al Calones al Segon i després al 4art i a Guillem de Rosselló i finalment, la brúixola perduda va anar a parar al carrer del Nord...
Me'n deixo algun...
Sóc un caragol que s'enfila cap al Nord.
Encara no he viscut mai, crec, en un Tercer Segona...
Tercero Segunda - Love of lesbian

12/11/12

sóc núvol...

em deixo anar de mans 
 al capdamunt de la nòria que gira i gira sense fi
a tocar dels núvols que em pessigollegen el nas

em fan pànic les altures
no puc resistir-me al tempteig d'elevar-me i ser núvol en forma d'ocell

miro enrere,
i la caiguda?
podrem aprendre a aprofitar els corrents?
podrem aprendre a aterrar amb suavitat?
podrem aprendre a enlairar-nos de nou?

sóc núvol blanc
és el vapor del mar que em fa ser núvol blanc
és la neu del pic al cim que em fa ser núvol blanc

sé que el viatge acaba
i deixarem de girar i girar i de ser núvols per convertir-nos en núvols de debò
l'eternitat és massa llarga

9/11/12

Ulls...



"De hecho, sólo veo sus ojos. Dos almendras con lentejuelas doradas, rodeadas por unas pestañas que casi me cosquillean la nariz." La felicidad de los ogros. Daniel Pennac. 

ulls
ulls 
ulls
ulls
ulls
llavis
ulls-llavis llavis-ulls ulls-ulls llavis-llavis
llavis
llavis
llavis
llavis
llavis

7/11/12

El nom fa la cosa?...


Som núvols.

Paraules masegades
que a còpia de verbalitzar-les 
van perdent el significat.
El nom no sempre fa la cosa.
Definir l'abstracte.
En el continent es perd el contingut. 
Només, de tant en tant, 
aconseguim fer-nos entendre.
El just i necessari. 



29/10/12

Coc-coc...



La Marcel·lina ha fet anys.
Es fa gran la gallina Marcel·lina.
És una adulta jovenívola au de corral.

Sempre fa sol el dia en què la gallina fa anys.
I la granja s'omple d'amics amb qui compartir pastissos
amassats amb l'ajuda del seu pollet.
Quasi sempre fa sol...
Només un cop a fet rúfol.
Va ser fa un any.

Es fa gran la gallina Marcel·lina.
Creix alhora que es va encongint, en fer anys.

Ja ho diu la dita:
Les gallines Belles fan bon caldo.


MARCEL.lina Wilco - Via Chicago

17/10/12

Més blanca que el blanc...


Blanc núvol de cotó
Blanc fulla de paper reciclat
Blanc dentífric refrescant
Blanc margarida indecisa
Blanc llet en tetrabrick
Blanc geisha japonesa
Blanc samarreta d'imperi
Blanc ós polar
Blanc primera enfarinada a la muntanya
Blanc panxa de pingüí
Blanc arròs bullit
Blanc foca petitona
Blanc sucrera de porcellana
Blanc ducados nicotínic
Blanc mitja lluna a les ungles
Blanc cabell gris
Blanc estrella fugaç
Blanc rialla del gat de Cheshire

Blanc rialla elèctrica
Blanc concert de wilco
Blanc joguina escampada
Blanc pluja fina
Blanc gerani en test de fang
Blanc doble capa de rímel
Blanc colònia musk
Blanc classes d'àrab
Blanc llençols nets
Blanc migdiada de diumenge
Blanc pantà de Santa Anna
Blanc amigues del poble
Blanc gat al cap
Blanc cigarreta a mitges
Blanc forat menys del cinturó
Blanc carícies als peus
Blanc abraçada del koala


En inuit hi ha una vintena de maneres d'anomenar el blanc
I només una per dir... blanc nuclear :)
Cal venir del passat i no del futur per tal que la roba quedi més blanca que el blanc...

Wilco - Impossible Germany

11/10/12

Els petons que no hem donat...




On van a parar els petons que no hem donat?

S'esvaneixen els petons que no hem donat?

Els petons que no hem donat s'evaporen transmutant-se en baf transparent.
Els petons que no hem donat se'ns enganxen al clatell quan teclegem l'ordinador.  
Els petons que no hem donat ens fan pessigolles al dors de la mà quan escurem els plats. 
Els petons que no hem donat ens remouen els cabells quan bufa ventet de Ponent. 

Alguns dels petons que no hem donat suren i s'eleven com globus d'heli fins a besar el cel. 
Els petons que no hem donat, els càlids i humits, es condensen formant núvols de cotó ensucrat. 
Aquests petons que no hem donat ens esclaten a la cara, en mirar el cel, quan plou.

Gota a gota. Petó a petó.  

Quan plogui, pluja fina i fresca, enretira el paraigües. 
Obre la boca.  
Treu la llengua. 

Deixa que milers dels petons que no em donat ens retornin a la pell.

9/10/12

Les coses són com mires...




Si les coses són com mires,
són brillants,
són transparents,
són enigmàtiques.

Si les coses són com mires,
són franques,
són profundes,
són senzilles.

Si les coses són com mires,
estan plenes de milers de milions de matisos,
d'interrogants
i de respostes.

Si les coses són com mires,
estan plenes de pestanyes
i són enormes
i curioses
i enginyoses.

Si les coses són com mires,
són intel·ligents,
són despertes
i adormides.

Si les coses són com mires,
són seductores,
excitants,
captivadores.

Si les coses són com mires,
són un sol resplendent
i un mirall on reflectir-se.


vides senzilles - jordi gasión

25/9/12

Suposo...

Arthur Rimbaud - Iluminaciones - Veladas


Dec haver fet alguna cosa bé.
Suposo. 
No sé ben bé el què.

Llegeixo a la banyera.
Aigua calenta.
Amos sonant al radiocasset fúcsia.
So simple. 
No respira el radiocasset. 
Respiro jo. 
Inspiro i expiro, a la banyera.
Llegeixo Rimbaud. 
Auto regal madrileny, en aquell viatge en el qual vaig créixer un pam a Conca. 
Encenc el llum de quars rosa.
Obro l'ordinador.
Wilco.
Col·loco els dits a sobre del teclat. 
Tanco els ulls.
Sento pessigolles. 
Un centpeus pessigoller des del fons de l'estómac fins els dits.
Sona el timbre. 
Qui deu ser?
La Susi em baixa mandonguilles.
"Cena algo decente".
Estan exquisides.

Dec haver fet alguna cosa bé.
Suposo.
No sé ben bé el què.

Un solo de guitarra. 
Ja l'havia escoltada aquesta.
Mentre li mirava el coll de reguitzell.
Geranis. 
Voldria continuar llegint.
M'ha deixat tocada. 
Ja hi he estat. 
No hi han calderes.
Ni en Pere Botero.
No hi ha bacanals. 
Hi era jo. 
I ningú més.  
He rascat os. 
M'he quedat polida. 
Suau i polida. 
Polir-se és necessari. 
Per adonar-nos que la vida ha de passar per les mans. 
Per l'olfacte, pel gust, per la oïda... 
La vista: darrera les meves ulleres noves que són iguals que les velles.
No n'hi ha prou amb la vista. 

Dec haver fet alguna cosa bé. 
Suposo.
No sé ben bé el què.


sky blue sky - wilco






18/9/12

Giragonses a l'esquena...






La veu m'atrapa. 
Sons com gotes de pluja fina relliscant suament per les parpelles tancades. 
Com els tous dels dits resseguint-me l'esquena.
Dibuixant rínxols imaginaris, 
tombarelles de dofí, 
espirals de Fibonacci, 
isòbares recargolades, 
vuits horitzontals fins l'infinit. 

Em quedo atrapada en la teranyina de la veu dolça. 

Giragonses a l'esquena.

Em quedo atrapada en els silencis. 

13/9/12

Divinas de la muerte...




Torno a estar asseguda a les escales de l'escola.
Torno a treure de dins de la meva bossa-sac enorme vermella l'entrepà de Nocilla ( el got és de les Monster High, divinas de la muerte) i el tupper amb la poma golden tallada en juliana (que m'acabo menjant jo).
Torna a queixar-se la Núria, ella volia l'entrepà de xoriço.
Es torna a menjar l'entrepà de l'Edgar. (Ell el porta de xoriço).
Es tornen a abarallar a les escales de l'escola.
Les mares fan el cul gros, com el meu. Els gelats de l'estiu han passat factura.
La Susi i jo riem. Ella començarà àrab.
Els nens s'empaiten. El món s'atura. Em miro la Núria. Ha crescut un pam.
Aquest estiu totes dues hem crescut un pam.
Torno a estar asseguda a les escales de l'escola.
Però sóc més alta, un pam més alta.
Els nens juguen a empaitar-se.
La Susi riu i jo també.

I jo, també.

Baby I want you - Amos Lee

31/8/12

Música...


"Potser el silenci
per descobrir nous ritmes,
potser la música
per fer molt més intensos
els ritmes del silenci."
Miquel Martí i Pol


tacons
els cabells ballant amb el vent 
teclat
brisa en les agulles dels pins
bateg
grills
trepig de pinassa
pluja
agulles a l'estenedor
orenetes
dutxa
motor de la nevera
onades
rentadora
cortina de bambú
conversa llunyana
dringar d'unes copes

respiracions

la música al clatell

19/8/12

Endreçant CD's...





Piles de CD’s com torres de guaita.

Comencen a estar endreçats per ordre alfabètic.

Així, les amistats que s’esdevenen són d’aquelles estranyes.  A primer cop d’ull, incompatibles. Però qui sóc jo per jutjar la incompatibilitat dels CD’s?

Jamiroquai amb Jarabe de Palo.
Noa amb els No name de Ponts, que només van publicar una maqueta.
Els lleidatans Pastorets Rock que fan versions rock del cançoner català amb en Paul McCartney.
La B.S.O. de Priscila la Reina del Desierto amb en Quimi Portet.
Segur que hi ha parelles que encara canten més.  

Endreçar. Col·locar-ne un darrere de l’altre en ordre rigorós.

S’ha acabat l’aventura de buscar infructuosament un disc per acabar trobant-ne un altre.

O no…

Viure endreçat, sabent que la melodia que desprenem prové d’un cos físic.

Però…

I si demà m’interessa endreçar-los per títol en comptes de per autor? O per categoria musical? O si començo a col·locar-los de nou de qualsevol manera? I si en compro de nous? (que en compraré)… I si en trec alguns dels prestatges i els deixo a la guantera del cotxe? I si els que roden per dins del cotxe els torno als prestatges? I si els deixo a algú? O en regalo? O me’n regalen? O si en perdo, o si els retrobo, o si els allibero en un banc al parc i que els agafi qui vulgui?  I si aquell qui els agafa els desa en rigorós ordre d'adquisició al seu prestatge? 

Rodar. 

Giragonçar dins l'aparell reproductor: La finalitat d'un CD. 

L’aventura d’endreçar i desendreçar.

El canviar no fa polls, que diuen al meu poble. 

No sabia que tenia els Budapest. Són ells els qui han escrit aquest post. 

Budapest - Wake Up Call

Endreço CD's, en via d'extinció.

13/8/12

Ànim, ànimes...

continua: i el cos enfondrat, 
perque esfondrar la meva ànima, 
ni el mateix Júpiter no pot.
Herman Melville - Moby Dick



Se'm tanquen els ulls cansants.
Els he obert un pam.
Sóc una mica més sàvia 
i una mica menys burra
O potser sóc una mica més burra
i una mica menys sàvia.
Els he obert un pam.
Se'm tanquen els ulls cansats. 


31/7/12

No estic avorrida, només he sortit a passejar...


Després de tot - Miquel Martí i Pol


Totes les cares es van sobreposant l'una sobre l'altra.
la de la mare
la de la periodista
la de la tastaolletes
la de l'amiga
la de l'esbojarrada
la de la poruga
la de l'apassionada
la de la Tasmania
la de la dansa de les papallones
la de la poeta
la de la maldestre a la cuina
la de l'optimista
la de la ploranera
la de la valenta.

Totes les cares sumandes dibuixen una única cara, 
la de la Pili Garcia.
La meva.
Aquest era el meu blog secret.

He sortit a passejar.




26/7/12

D'allò simple...





Tant senzill com una margarida o com un gira-sol.
(fulles i llavors repartides segons l'espiral matemàtica de Fibonacci, reg, meteorologia)

Tant senzill com l'amistat.
(incondicional, sense prejudicis ni post judicis, sense esperar res a canvi, tot el que arriba és un regal)

Tant senzill com una mirada.
(els ulls de dos quasi desconeguts que es veuen)

Tant senzill com conduir amb la finestreta abaixada i el sol acaronant-te de reguitzell.
(via oberta per antics romans, carretera asfaltada, senyals de trànsit, normes, pràctiques, carnet de conduir, Henry Ford, taylorisme, koreans a la cadena de muntatge, estalvis enlaire, Big Bang, llei de la gravetat, atmosfera, capa d'ozó)

Tant senzill com sentir la música al clatell.
(arbre, piano, milers d'hores de pràctica, virtuosisme, CD, pell, terminacions nervioses)

Tant senzill com una llàgrima d'emoció pessigollera
(aigua, glucosa, proteïnes, sodi, potassi)

Tant senzill com una veueta que diu: mama, posa'm la cançó de les papallones un altre cop.
(àcid fòlic, concepció, espera, alletament, carícies, balbuceig, codi, Pompeu Fabra, comunicació, emissor-receptor, oïda, històrieta, camí dels Cortals, excursió, papallones festejant en un ball harmoniós)

Tant senzill com sentir. 

Ludovico Einaudi - Eden Roc o la cançó de les papallones.

Teoria simplista, reflexió, quatre cursos de mecanografia, ADSL, monopoli, wiffi USB, nova ubicació, fent-me a l'espai.

És absolutament cert: tot és tant senzill...









  

16/7/12

i menjaran anissos...



No m'agraden ni les princeses fleumes
ni les donzelles figaflor.
No necessito de cap príncep que em desperti,
ni de cap cavaller que em salvi del drac.


El camí no puja ni baixa.
Una lluna rodona il·lumina el territori.
Udola la lloba estepària de la plana.

No hi surten llobes als contes clàssics.
En el transcurs de no necessitar
he perdut la inocència.

Delên
http://www.youtube.com/watch?v=HfW0bKzit6I&feature=relmfu

6/7/12

la baldufa...



la baldufa s'atura
recupera l'equilibri
fixa la mirada en el buit
i es retroba:
naturalesa de baldufa


Andreu Rifé

4/7/12

Distància...

em defuges la mirada
qui ets?
emets sons i mous els llavis i la boca
en quin idioma em parles?
et vas allunyant i ho faig jo també, a la velocitat de la llum
la distància és tan gran que ja no t'enyoro



Gotye
Somebody that I used to know
http://www.youtube.com/watch?v=8UVNT4wvIGY





25/6/12

Giragonçant...



espirals: del zero a l'infinit
cercles concèntrics: pedra encertada en un mirall d'aigua
ballarina: la joia més preudada del joier giravolant amb elegància

giragonces d'espurnes màgiques des d'una bareta
des d'una roda de falles encesa
des del fons dels ulls inabastables

cap traç és igual a l'anterior
cercles perfectament imperfectes
la vida no es mesura amb compàs i cartabó

atrevir-se a ballar un vals maldrestre trepitjant el ballarí

no és un pas enrere: és un pas més 
fer camí: endavant
no existeix la línia recta: la terra és rodona
pas a pas: tresquem plegats una estona?


Ludovico Einaudi



8/6/12

Parèntesis...



Muntanya russa de llàgrima salada i de rialla dolça. 
D'onada delicada a inquietant tsunami.
Se'm claven els peus dins la sorra. 
Sóc un au que s'eleva com un Ícar inconscient fins a socarrimar-se.
Sóc un arbre immòbil i un bambú flexible. 
Tot. Res. On és la diferència? 
Atrevir-se a obrir i a tancar parèntesis.
Atrevir-se. Vet aquí el batec. 
Obrir parèntesis.
Deixar surar els pensaments en un viatge atzarós. 
Per a que algú els trobi.
Aturar el rebot dins el crani d'un eco etern que no calla. 
Sentir el buit al pit.
Un forat a l’estómac.
Com un nadó valent que camina sense mà on aferrar-se.
Tancar parèntesis.  
Per omplir-se de res i de tot. 


yann tiersen

7/6/12

La pastoreta Petra, la noia que col·leccionava pedres...


Fa molts i molts anys, a l'antigor del temps, quan no existien ni els semàfors ni els passos de vianants perquè no existien les ciutats amuntegades ni farcides, la Petra, una pastoreta de muntanya, trescava pels camins empedrats del seu bonic poblet dels Pirineus. 

La Petra conduïa un ramat d'ovelles. De bon matí les duia al prat i al capvespre les tancava a l’estable.

La Petra que duia la faldilla tota apedaçada i els esclops ben desgastats, posseïa tanmateix, un gran tresor.

No, no, no parlo de gemes precioses com ara robins, maragdes o lapislàtzulis. Ni de bon tros. La Petra, la pastoreta, col·leccionava pedres que s'anava trobant a llarg del camí. Pedres sense pedigrí. Pedretes minúscules que li parlaven. 

De camí al prat, de cop i volta, una pedreta petitona rodona desgastada i grisa li va fer un crit des del límit del camí ral.
- Psi! psi! Petra, bon dia, ets molt matinera!

I la Petra es va quedar embadalida mirant aquella pedreta petitona rodona desgastada i grisa. La va agafar delicadament amb l'índex i el polze. Se la va mirar d'una banda i de l'altra.
- Quina esfera més perfecta! Vols venir amb mi?

I aquella pedra se’n va anar del dret a la butxaca.

Una més. Perquè, a l'estoneta, una altra pedra, aquest cop un granit brillant va xiular:
- Fiiit fiiiu! maca, que no em reculls del terra? 

I ella, la Petra, la va agafar amb l'índex i el polze, la va mirar d'una banda i d'una altra, se’n va meravellar i se al embotir a la butxaca.  

Uns metres més enllà un pissarreta plana i fosca va cridar-li:
-Xata, que sóc aquí! Vigila que em trepitjaràs! Què no em veus?

I la Petra es va acotxar, la va remirar per totes bandes i se la va escolar butxaca endins. 

De tant de pes com portava, la butxaca es va foradar i la Petra es va haver d’empescar un farcell amb el mocador que li recollia els cabells. 

A dins va anar desant tot tipus de pedretes, algunes més grans, altres més petitones, marbres, calcàries, sorrenques que s'anaven esmicolant...

Aquell farcell cada cop pesava i pesava més. 

Al riu, mentre les ovelles es sadollaven d'aigua, una preciosíssima pedra codina va començar a romancejar: 

-Pastoreta, m’has vist? Sóc molt més gran i brillant que totes les pedretes ridícules que col·lecciones... 

I la Petra, amb gran esforç va treure de l'aigua la pedra de codina i la va introduir al farcell que va traginar amb un esforç titànic.

Al capvespre va emprendre el camí de tornada cap a l’estable. 

Va enfilar el camí pit amunt ensopegant pel cansament sense paracomptar on trepitjava.

Fins que a mig camí va deixar caure el farcell a terra, somorta i fastiguejada.

Va desfer-lo i es va adonar que la pedra codina, fora de l'aigua, no tenia res més que grandària, havia perdut tota la lluentor.

La va treure fent un darrer esforç colossal del farcell i s'hi va asseure a sobre, intentant recuperar l’alè.

La Petra es va quedar mirant el seu tresor de pedres i pedretes i tot i que li sabia greu desprendre-se’n va comprendre que amb tanta pedreta mai arribaria al capdamunt de la costa. 

De totes les pedres i pedretes que havia anat recollint va decidir a quedar-se amb aquella petitona, rodoneta i grisa, com una lluna en miniatura.  

Li va fer un petó i se la va guardar dins la butxaca. Assegurant-se que no fos la butxaca que estava foradada.

Quan va arribar a casa, se'n va fer un bonic collar.

Cuanta vida - Patora

20/5/12

La pagesa i el forner...

imatge: ¿Qué quieres caracol? Ed. Thule


Fa anys i panys en un bonic llogaret hi vivia una pagesa dolça, la Magdalena de cal Bunyol.

Uns quilòmetres més enllà, a la ciutat sorollosa, hi vivia un forner madur, el Pere de ca la Carxofera.

La Magdalena conreava la terra fèrtil amb amor, amb paciència, amb tenacitat i amb esforç. Cavallons com onades d’on eixien petites mates perfectes.
El Pere amassava a l’obrador la farina amb l’aigua i un polsim de sal amb amor, amb paciència, amb tenacitat i amb esforç. Cistelles de vímet d’on espiaven les barres de pa encara calentes.

A mig matí, quan el Sol arribava al capdamunt del cel, la Magdalena s’asseia a l’ombra del cirerer i d’un petit farcell n’extreia un bocí de pa de ciutat i el sucava amb les tomates de penjar que havia collit a les acaballes de l’estiu.

A mig matí, abans que se’n tornès a descansar, el pastisser s’asseia bora el forn de llenya i d’una petita carmanyola n’extreia una tomata de penjar d’aquelles tant gustoses que encara conreaven a l’horta.  

Així succeïa cada matí, quan el sol arribava al cap damunt del cel, durant anys i panys.

En aquell transcórrer del temps la pagesa Magdalena van anar perdent la dolçor a còpia de les carbasses que va anar rebent dels seus estimats i el cor se li va amargar com una llimona.

El forner madur va anar perdent la lluentor i de tants cops amorosos que va anar rebent el cor se li va posar dur com un crostó de pa sec.

Un diumenge, al ball de tarda de la Festa Major de ciutat, el forner amb el cor de carquinyoli i la pagesa amb el cor de carbassa verda es van trobar.

Va ser en el transcurs urgent de ball dels fanalets. La llum de les espelmes va reflectir-se en els ulls de foc d’ambdós, convertint-se, la mirada, en un pou i en un mirall, alhora.

Es van veure i es van trobar.

Des de llavors ençà, la noia va decidir-se a fer cabell d’àngel d’aquelles carbasses verdes i el forner va decidir-se a fer cors de pa de pessic.

Arreu de les contrades es van fer ultra famosos els cors de pa de pessic del forn del Pere de ca la Carxofera farcits amb cabell d’àngel de les carbasses de l’hort de la Magdalena de cal Bunyol.

Diuen que aquells qui van tastar-lo se'ls hi van posar els ulls brillants i encegadors, plens de foc i de vida, molt més que els ulls dels gats a la fosca; encesos com els volcans.     

Damien Rice - Volcano

12/5/12

La Isòbara, la noia vent...




Hi havia una vegada una noia rebonica i riallera anomenada Isòbara.

La noia, era tant lleugera, tant ràpida i tant dispersa que era difícil de pescar.

La Isòbara tenia una llarga melena ondulada que li arribava més avall de la cintura. Una preciosa cabellera que dansava al vent de ponent. Blens com cintes ballarugues embolicades a un ventilador. Flocs com banderes vermelles onejant arran de la platja.

La Isòbara necessitava sentir l’aire fresc de la matinada als cabells, la brisa càlida del migdia a les parpelles i el ventet escalfat del capvespre a la cara.

Havia de ventilar-se les idees, perquè en tenia tantes i eren tant disperses que necessitava que les fútils se les endugués el Vent.  

Però el Vent es va tornar avorrit i mandrós i va deixar de bufar.

La Isòbara, llavors, va agafar la bici va pujar fins a capdamunt de la serra i un cop a dalt es va deixar anar sense prémer en cap moment el fre de la bicicleta. No tenia gens de por a què els cabells se li entortolliguessin amb els radis. Es sentia au. Els pensaments inútils no van aguantar la ventada i es van anar desprenent tot i que s’aferraven fortament a les puntes immaculades dels cabells de la Isòbara.  

“Aire! Et necessito Aire! Aire que em desennuvoli!”

Va arribar l’estiu més xardorós i immutable i la Isòbara, ensopida, mirava com s’enlairaven les orenetes i volaven fent tombarelles en aquell cel absolutament quiet, absolutament blau.

“Aire, perquè no bufes? On ets que no em vens a socórrer?”

Un batibull d’idees, d’ensonyaments, d’invents i de projectes se li anaven acumulant sense ordre ni concert en aquell capet dispers ple a vessar.

“Aire, aireja’m! Bufa una ràfega que m’arrossegui l’inservible! Que tinc el cervell atapeït!”

Una nit amb una Lluna de plàtan envoltada d’Estrelles, l’Aire va aparèixer sigil·losament i es va escolar a la cambra on dormia la Isòbara. Va penetrar per la finestra entreoberta, va remoure les cortines i aquell vent lentíssim va xiuxiuejar-li a cau d’orella: buuuuuuffffff.

El ventim juganer va acaronar-li els llavis mig oberts en el mateix moment en què la Isòbara inspirava. L’Aire d’espiga va omplir-li els pulmons i en expirar, la Isòbara, va expel·lir el sospir més dolç, més càlid i més alliberador que mai havia pessigollejat el Vent.

Des de llavors ençà, la Noia Vent es desprèn dels pensaments per la boca, dient bajanades de tot tipus, divertides, esbojarrades, absurdes i de tant en tant, verbalitzant idees enginyoses i interessants.

A l’embat de la finestra, la Isòbara, hi va penjar un mòbil de fusta de caoba que sonava melòdic amb el buf del Vent. 



8/5/12

El fill del rellotger...


Vet aquí el fill del rellotger: un noi amb una jovenesa imprecisa, barbamec, de pell fina i cara pigada i amb tot de cabells blancs escampats en una testa ben farcida (per dins, d’idees, de lletres i de música, i per fora, amb una bona mata de pèl).

Aquesta incapacitat per a calcular-li l’edat era deguda als seus jovenívols i enormes ulls curiosos i transparents, d’una banda; i de l’altra, perquè feia només una setmana que havia deixat de fer petons de teenager.

Curiosament, el fill del rellotge mai no duia rellotge. Tenia, sempre, tot el temps i de tant que en tenia, no sabia què fer-ne.

“Què faig?”, es deia, “aprenc a tocar la guitarra?”, “escolto música klezmer?”, “llegeixo els clàssics japonesos",  "o me’n vaig a fer un vol a la platja?”.

Tenia tant de temps que no acabava de comprendre com era que mentre la resta de la humanitat es maleïa per no disposar-ne, a ell li’n sobrava.

El que no sabia el fill del rellotger és que tenia la capacitat d’aturar-lo, de congelar-lo, creant escenaris plens de màgia. Com quan els pagesos ruixen amb els aspersors els ametlles florits  per tal que no es glacin, mantenint-los a zero graus.  

El que no sabia el fill del rellotger és que eren els seus ulls curiosos i transparents de serp encantadora els que aturaven el temps com una Sherezade masculina, enigmàtica però dispersa.

El fill del rellotger tenia tot el temps. El tenia tot.

Kroke - Time

27/4/12

El senyor a qui li agradava la pluja...


Hi havia una vegada un senyor, jove i elegant, a qui li agradava la pluja.

Dir que li agradava la pluja era dic poc, molt poc.

Li encantava, li meravellava, li fascinava, la pluja.

Es podia passar hores i hores mirant com queia a través del vidre de la finestra.

Pluja tranquil·la. Pluja eixelebrada. Pluja desnaturalitzada que feia malbé camps i boscos. Pluja fina com la rosada que feia somriure les flors i les espigues.

El senyor a qui li agradava la pluja, però, mai no havia obert la boca ni havia deixat que les gotes li mullessin la cara ni que li refresquessin la gola.

Mai no havia xapotejat sobre els tolls enfangats.

Mai no havia notat la humitat fresca als narius en acabat de la tempesta.

Al senyor a qui li agradava la pluja, li feia por mullar-se.

A casa sempre li havien dit, "vigila! no et mullis, que t'arrofredaràs, cauràs malalt i moriràs!"

A casa li havien repetit com un mantra, "no et mullis les sabates que les faràs malbé!"

Un dia, aixoplugat sota el seu impermeable, el senyor a qui li feia por mullar-se, va allargar una mà per demanar un taxi.

Una sola gota transparent d'un sol núvol blanc repenjat al firmament blau va desprendre's, caient a 9,8 metres per segon.

I aquella sola, única gota va esquitxar-li, al senyor a qui li agradava la pluja però tenia por de mullar-se, una de les seves mans, gelada, la que tenia estirada per demanar un taxi.

El senyor a qui li agradava la pluja va sentir la humitat i les pessigolles de la gota  única que li corria pel dors suau de la mà.

I, tot d'una, va entendre que estem fets de pluja.

I que és absurd tenir-ne por.

El senyor Tro...


El senyor Tro era un home de mitjana edat, rabassut i panxut, amb els pantalons de pana apujats fins a les aixelles.

Va entrar a la cafeteria del forn de pa fet un murri. No va saludar ningú. Ni un bon dia càlid. Ni una mirada amistosa. Ni a la dolça cambrera que cada matí li servia l'esmorzar. Feia una cara de pomes agres que et convidava a desaparèixer del seu costat el més aviat possible. Si et quedaves, t'arriscaves a què et clavés un moc només pel fet d'existir.

Va asseure's tot sol en una tauleta rodona al fons de la sala.

Els budells li van grunyir.

La panxa, dura i rodona, l'obligava a mantenir-se allunyat de la taula.

"Una magdalena", va dir, assenyalant la lleixa darrere del taulell de la granja.

La fornera, riallera, li va dur un enorme mufin de poma amb el qual el senyor Tro es va omplir la boca.

Va obrir aquella bocassa plena de dents enormes i se la va introduir sencera.

El senyor Tro, amb els ulls desorbitats, va començar a escopir paraules mentre li sortien disparats de la boca, com a bales, bocins de magdalena ensalivada.

"Dones! Donotes dels trons!"

"Totes sou unes harpies!"

"Dones!"

La cambrera va tocar-li suaument l'espatlla i el senyor Tro, amb cara d'estúpid, es va empassar el que li quedava a la boca.

Els budells, agraïts, van deixar de grunyir.

La dolçor de la magdalena va amorosir-li la mirada.

Mig avergonyit, mig orgullós del seu poder cridaner, va sortir tal i com havia entrat del forn de pa.

Primer l'enorme panxa. Un minut després tot ell, sencer.

4/4/12

La senyora Pluja...


El despertador ha sonat fa una bona estona. La Núria s'escola al meu llit. Romancegem.

Des de la cuina ens arriben els sons apaivagats d'un nou matí. El "clinc" del microones. La porta de la nevera. El soroll de les tasses i de les culleres: El pare feineja a la cuina enllestint esmorzars.

Fa olor de cafè acabat de fer.

Núria: Mama, jo no vull que plogui. A mi m'agrada el sol. Vull sortir al carrer.

Mama: Com dius? Que no t'agrada la pluja? Això és perquè no la coneixes la senyora Pluja.

La senyora Pluja està en aquella edat fantàstica que ronda la cinquantena. Té uns pits generosos, una cintura d'abella i uns bons malucs. Li agraden els vestits florejats. Avui en duu un amb petites floretes violetes. Té la pell tant blanca i tant fina, que sembla transparent. Els cabells, negres, amb algun incipient pèl blanc escampat, els duu recollits en un monyo alt perfectament recargolat. Però el monyo no se li veu, el duu amagat sota el seu barret preferit. Un barret de safari amb ala circular.

La senyora Pluja, de vegades, sobretot a la tardor, obre una capsa metàl·lica de galetes on hi desa fotografies antigues en blanc i negre. Les mira i les remira, les acaricia, s'hi perd en els records de carrers desapareguts i de mirades que ja no hi són i plora salades llàgrimes silencioses. Quan ha acabat de mirar-les desa delicadament les fotografies dins la capsa metàl·lica de galetes, les tanca hermèticament i abraça tendrament  la capsa i somriu mentre li rellisca, galtes avall, la darrera llàgrima silenciosa.

Altres cops, la senyora Pluja, s'enrabia moltíssim quan perd la partida a la botifarra o quan li fan trampes als parxís i crida i gemega i esbufega i s'ennuega i escridassa i plora rabiüda com una nena petita.

A la senyora Pluja li agraden tant els acudits dolents de les bruixes que es pentinen que riu tant que s'esgargamella. Es pica amb la mà a cuixa i mou el cap amunt i avall rient i rient fins a espixarrar-se. És llavors quan plou i fa sol.

I en altres ocasions, quan surt l'arc de Sant Martí, que és un artista jove amb molt de talent, s'emociona tant i tant que aguanta l'alè, la pell se li esborrona i plora llàgrimes de felicitat i d’emoció.

T'agrada la senyora Pluja, Núria?

Núria: Sí, m'agrada mooolt! I mama, què li passa al senyor Núvol? I el senyor Llamp? I el Tro?

....


(P.D. La senyora Pluja, de vegades, també plora escoltant en Joan Dausà i els tipus d'interès... :)

http://www.youtube.com/watch?v=sEMnsSOlDWQ

23/2/12

Vitamines...

Julio Romero de Torres


Esprémer la vida.
Enamorar-nos de les petites coses.
Extreure-li el màxim de suc.
Energia que ens refresca la gola,
que hem d'assaborir,
i que ens neteja les artèries.
Fruita fresca.
Macedònia.
Vitamina C.
Una taronja o una llimona ensucrada
com un sol radiant d'agost pigat.
Esprémer una mitja taronja,
per vitaminar-nos i supermineralitzar-nos.
Les vitamines no poden ser virtuals.
Han de passar pel cos,
com la vida.

cliqueu play on hi diu "audio"

9/2/12

Flaix de felicitat 3...


Flaix de felicitat 3:
  • ballar descalça al menjador amb la Núria de partner
  • cantar ben fort al cotxe fins a esgargamellar-se
  • una mirada de gairell plena de complicitat
  • una trucada internacional tant propera que l'oloro, fa olor de musk
  • el telèfon que vibra: un whatsapp apretador
  • una conversa dessustanciada i flonja sobre els perquès de tot plegat
  • la gata enroscada a la falda
  • un toc sorpresa al facebook
  • els moixons arrenglerats sobre els cables elèctrics
  • un correu amb floreta
  • gebre emblanquinador que encalcina els camps sembrats i els fruiters pelats
  • un ram de margarides
  • enfonsar-se dins una banyera plena d'aigua roent
  • les endorfines després d'una classe de Pilates
  • la Franca Masu amb la tata
  • la llum que desprenen un plegat de dones juntes
  • les excuses per no haver-se de pentinar de la meva filla
  • les notícies insòlites
  • una tassa de xocolata calenta amb melindros
  • les mellado's sisters
  • somiar desperta
  • ...