26/5/11

En un obrir i un tancar d'ulls...



calor, sandàlies, ungles pintades
caminar descalça sobre la gespa
enfonsar els peus a la sorra humida de la platja
ulleres de sol, bronzejador, barret de palla eivissenc
llibre
cubata de rom, fluixet, amb molts glaçons
sushi
secrets
 rialles

obro els ulls
varicel·la
cua a l'atur
amics desencantats 
dualismes dilemàtics
biquini ple de txitxa

tanco els ulls
les onades em ressonen a les oïdes

22/5/11

El món roda i roda...


Dies estranys i farcits.
El cap com un timbal em ressona.
Cares i mirades i paraules i somriures... buits.
Ballo al ritme del piano d’en Nyman danses hipnòtiques,
donant tombs i tombs com una baldufa
sense deixar de mirar-te els ulls, estràbics.
Dies farcits i estranys.

17/5/11

Oh! Bell Oracle...



Bloguejo, viatjo per pàgines alienes -petits mons de Petits Prínceps i Petites Princeses- i descobreixo que hi ha espurnes màgiques de zeros i uns per tot arreu.

El món -virtual i palpable- està ple de poesia.

Imagino els teus ulls radiants a l'altre costat de la pantalla.
Alter egos meus que escrivim, que llegim, que ens mostrem i que ens ocultem tot d'un plegat, darrera el forat d'un pany antireflexant.

Poetes, filòsofs, pensadors, periodistes, fotògrafs... i totes les variants femenines de gènere.
Poetesses, filòsofes, pensadores, periodistes, fotògrafes...
Somiadors i somiadores.
Éssers màgics (imagino) d'aparença normal.

M'acabo de despertar quan és hora d'anar a dormir -és irresistible el cant de sirena de la meva filla quan la bressolo- i ara estic fresca com una rosa.

El sofà m'espera amb l'oracle de la roba neta per plegar.
L'oracle de la roba neta no és poca cosa!
Et posiciones davant la muntanya de roba, dempeus, piques dos cops de mans i declames:
Oracle! Oh, bell Oracle de la roba neta! (vocatiu) Dóna’m unes calces!
(Demanar dos mitjons del mateix color i mida requereix una aclamació més solemne i, com a mínim, picar de mans tres cops).

La roba espera i espera... No té pressa
Jo encara menys.
Us llegeixo...

Mireu a baix a la dreta.
Hi ha una bona filera de blogs increïbles amb increïbles escriptors i escriptores.
Dignes, enigmàtics, màgics.

Gràcies de Res ;)

16/5/11

La Gallina Marcelina 2


Aquí estic, traient el cap, renaixent.
Sento un no sé què interior, una mena de xiuxiueig, un impuls.
Moc els meus propis fils de titella.
Una passa endavant.
Sense màscares, sense disfresses, sense pseudònims, sense temors.
Sense llums, sense maquillatges, sense paper aprés.
Una passa més.
Endavant.
Sóc jo i estic aquí.




És el segon intent de renàixer.
El primer cop -la setmana passada- el Blogger em va esborrar el Post.
Té algun significat?
Ho havia de deixar estar o havia de perseverar?
La meva naturalesa és la de la perseverança...

9/5/11

Lagarto, lagarto...



Em desfaig el nus del davantal blanc mentre allargo la mà a en Papasseït.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Serà la lluna...
Anyada de tretze llunes, dos dies bons i tres de dolents
http://bibliopoemes.blogspot.com/2011/05/dites-populars-i-refranys-de-la-lluna.html

3/5/11

Alguna cosa fa pudor...



Es pot escriure "merda"?
Merda, ja ho he fet. Ho he escrit... Merda!
I ara que faig? Ho esborro? I una merda!
Trepitjar merda... (Ahir vaig fer una primitiva.
Un euro tirat perquè no em tocarà ni una merda. Merda!)
Em faria vegonya que em protegissin contra el bon humor i les floretes agradables:
Ves-te'n a la merda!
Començo a transparentar. 
Necessito les benes i les ulleres, sóc invisible.
Cony, collons, hòstia! Puta merda!

Elogi del desassossec d'Eduard Batlle
Aparador III

Duc a sobre el vestit invisible del temps.
Cordo cada dia els seus botons
amb persitència infatigable i monòtona;
sóc obrer del rellotge,
un artesà que forja minuts i segons únics.
Però tots s'assemblen massa.

No puc despendre'm d'aques ofici antic.
Mentre junyeixo cargols i rodes
contemplo amb afany esferes diàfanes,
mapes de viatges i mons que no seran meus.
La meva cartografia és invariable i propera.

Experimento, de vegades, una lleugera angúnia;
puc sobreposar-n'hi  i ocultar el gest.
M'amago, després, sota la porxada
per no mullar-me camí cap a casa.