25/6/12

Giragonçant...



espirals: del zero a l'infinit
cercles concèntrics: pedra encertada en un mirall d'aigua
ballarina: la joia més preudada del joier giravolant amb elegància

giragonces d'espurnes màgiques des d'una bareta
des d'una roda de falles encesa
des del fons dels ulls inabastables

cap traç és igual a l'anterior
cercles perfectament imperfectes
la vida no es mesura amb compàs i cartabó

atrevir-se a ballar un vals maldrestre trepitjant el ballarí

no és un pas enrere: és un pas més 
fer camí: endavant
no existeix la línia recta: la terra és rodona
pas a pas: tresquem plegats una estona?


Ludovico Einaudi



8/6/12

Parèntesis...



Muntanya russa de llàgrima salada i de rialla dolça. 
D'onada delicada a inquietant tsunami.
Se'm claven els peus dins la sorra. 
Sóc un au que s'eleva com un Ícar inconscient fins a socarrimar-se.
Sóc un arbre immòbil i un bambú flexible. 
Tot. Res. On és la diferència? 
Atrevir-se a obrir i a tancar parèntesis.
Atrevir-se. Vet aquí el batec. 
Obrir parèntesis.
Deixar surar els pensaments en un viatge atzarós. 
Per a que algú els trobi.
Aturar el rebot dins el crani d'un eco etern que no calla. 
Sentir el buit al pit.
Un forat a l’estómac.
Com un nadó valent que camina sense mà on aferrar-se.
Tancar parèntesis.  
Per omplir-se de res i de tot. 


yann tiersen

7/6/12

La pastoreta Petra, la noia que col·leccionava pedres...


Fa molts i molts anys, a l'antigor del temps, quan no existien ni els semàfors ni els passos de vianants perquè no existien les ciutats amuntegades ni farcides, la Petra, una pastoreta de muntanya, trescava pels camins empedrats del seu bonic poblet dels Pirineus. 

La Petra conduïa un ramat d'ovelles. De bon matí les duia al prat i al capvespre les tancava a l’estable.

La Petra que duia la faldilla tota apedaçada i els esclops ben desgastats, posseïa tanmateix, un gran tresor.

No, no, no parlo de gemes precioses com ara robins, maragdes o lapislàtzulis. Ni de bon tros. La Petra, la pastoreta, col·leccionava pedres que s'anava trobant a llarg del camí. Pedres sense pedigrí. Pedretes minúscules que li parlaven. 

De camí al prat, de cop i volta, una pedreta petitona rodona desgastada i grisa li va fer un crit des del límit del camí ral.
- Psi! psi! Petra, bon dia, ets molt matinera!

I la Petra es va quedar embadalida mirant aquella pedreta petitona rodona desgastada i grisa. La va agafar delicadament amb l'índex i el polze. Se la va mirar d'una banda i de l'altra.
- Quina esfera més perfecta! Vols venir amb mi?

I aquella pedra se’n va anar del dret a la butxaca.

Una més. Perquè, a l'estoneta, una altra pedra, aquest cop un granit brillant va xiular:
- Fiiit fiiiu! maca, que no em reculls del terra? 

I ella, la Petra, la va agafar amb l'índex i el polze, la va mirar d'una banda i d'una altra, se’n va meravellar i se al embotir a la butxaca.  

Uns metres més enllà un pissarreta plana i fosca va cridar-li:
-Xata, que sóc aquí! Vigila que em trepitjaràs! Què no em veus?

I la Petra es va acotxar, la va remirar per totes bandes i se la va escolar butxaca endins. 

De tant de pes com portava, la butxaca es va foradar i la Petra es va haver d’empescar un farcell amb el mocador que li recollia els cabells. 

A dins va anar desant tot tipus de pedretes, algunes més grans, altres més petitones, marbres, calcàries, sorrenques que s'anaven esmicolant...

Aquell farcell cada cop pesava i pesava més. 

Al riu, mentre les ovelles es sadollaven d'aigua, una preciosíssima pedra codina va començar a romancejar: 

-Pastoreta, m’has vist? Sóc molt més gran i brillant que totes les pedretes ridícules que col·lecciones... 

I la Petra, amb gran esforç va treure de l'aigua la pedra de codina i la va introduir al farcell que va traginar amb un esforç titànic.

Al capvespre va emprendre el camí de tornada cap a l’estable. 

Va enfilar el camí pit amunt ensopegant pel cansament sense paracomptar on trepitjava.

Fins que a mig camí va deixar caure el farcell a terra, somorta i fastiguejada.

Va desfer-lo i es va adonar que la pedra codina, fora de l'aigua, no tenia res més que grandària, havia perdut tota la lluentor.

La va treure fent un darrer esforç colossal del farcell i s'hi va asseure a sobre, intentant recuperar l’alè.

La Petra es va quedar mirant el seu tresor de pedres i pedretes i tot i que li sabia greu desprendre-se’n va comprendre que amb tanta pedreta mai arribaria al capdamunt de la costa. 

De totes les pedres i pedretes que havia anat recollint va decidir a quedar-se amb aquella petitona, rodoneta i grisa, com una lluna en miniatura.  

Li va fer un petó i se la va guardar dins la butxaca. Assegurant-se que no fos la butxaca que estava foradada.

Quan va arribar a casa, se'n va fer un bonic collar.

Cuanta vida - Patora