27/4/12

El senyor a qui li agradava la pluja...


Hi havia una vegada un senyor, jove i elegant, a qui li agradava la pluja.

Dir que li agradava la pluja era dic poc, molt poc.

Li encantava, li meravellava, li fascinava, la pluja.

Es podia passar hores i hores mirant com queia a través del vidre de la finestra.

Pluja tranquil·la. Pluja eixelebrada. Pluja desnaturalitzada que feia malbé camps i boscos. Pluja fina com la rosada que feia somriure les flors i les espigues.

El senyor a qui li agradava la pluja, però, mai no havia obert la boca ni havia deixat que les gotes li mullessin la cara ni que li refresquessin la gola.

Mai no havia xapotejat sobre els tolls enfangats.

Mai no havia notat la humitat fresca als narius en acabat de la tempesta.

Al senyor a qui li agradava la pluja, li feia por mullar-se.

A casa sempre li havien dit, "vigila! no et mullis, que t'arrofredaràs, cauràs malalt i moriràs!"

A casa li havien repetit com un mantra, "no et mullis les sabates que les faràs malbé!"

Un dia, aixoplugat sota el seu impermeable, el senyor a qui li feia por mullar-se, va allargar una mà per demanar un taxi.

Una sola gota transparent d'un sol núvol blanc repenjat al firmament blau va desprendre's, caient a 9,8 metres per segon.

I aquella sola, única gota va esquitxar-li, al senyor a qui li agradava la pluja però tenia por de mullar-se, una de les seves mans, gelada, la que tenia estirada per demanar un taxi.

El senyor a qui li agradava la pluja va sentir la humitat i les pessigolles de la gota  única que li corria pel dors suau de la mà.

I, tot d'una, va entendre que estem fets de pluja.

I que és absurd tenir-ne por.

El senyor Tro...


El senyor Tro era un home de mitjana edat, rabassut i panxut, amb els pantalons de pana apujats fins a les aixelles.

Va entrar a la cafeteria del forn de pa fet un murri. No va saludar ningú. Ni un bon dia càlid. Ni una mirada amistosa. Ni a la dolça cambrera que cada matí li servia l'esmorzar. Feia una cara de pomes agres que et convidava a desaparèixer del seu costat el més aviat possible. Si et quedaves, t'arriscaves a què et clavés un moc només pel fet d'existir.

Va asseure's tot sol en una tauleta rodona al fons de la sala.

Els budells li van grunyir.

La panxa, dura i rodona, l'obligava a mantenir-se allunyat de la taula.

"Una magdalena", va dir, assenyalant la lleixa darrere del taulell de la granja.

La fornera, riallera, li va dur un enorme mufin de poma amb el qual el senyor Tro es va omplir la boca.

Va obrir aquella bocassa plena de dents enormes i se la va introduir sencera.

El senyor Tro, amb els ulls desorbitats, va començar a escopir paraules mentre li sortien disparats de la boca, com a bales, bocins de magdalena ensalivada.

"Dones! Donotes dels trons!"

"Totes sou unes harpies!"

"Dones!"

La cambrera va tocar-li suaument l'espatlla i el senyor Tro, amb cara d'estúpid, es va empassar el que li quedava a la boca.

Els budells, agraïts, van deixar de grunyir.

La dolçor de la magdalena va amorosir-li la mirada.

Mig avergonyit, mig orgullós del seu poder cridaner, va sortir tal i com havia entrat del forn de pa.

Primer l'enorme panxa. Un minut després tot ell, sencer.

4/4/12

La senyora Pluja...


El despertador ha sonat fa una bona estona. La Núria s'escola al meu llit. Romancegem.

Des de la cuina ens arriben els sons apaivagats d'un nou matí. El "clinc" del microones. La porta de la nevera. El soroll de les tasses i de les culleres: El pare feineja a la cuina enllestint esmorzars.

Fa olor de cafè acabat de fer.

Núria: Mama, jo no vull que plogui. A mi m'agrada el sol. Vull sortir al carrer.

Mama: Com dius? Que no t'agrada la pluja? Això és perquè no la coneixes la senyora Pluja.

La senyora Pluja està en aquella edat fantàstica que ronda la cinquantena. Té uns pits generosos, una cintura d'abella i uns bons malucs. Li agraden els vestits florejats. Avui en duu un amb petites floretes violetes. Té la pell tant blanca i tant fina, que sembla transparent. Els cabells, negres, amb algun incipient pèl blanc escampat, els duu recollits en un monyo alt perfectament recargolat. Però el monyo no se li veu, el duu amagat sota el seu barret preferit. Un barret de safari amb ala circular.

La senyora Pluja, de vegades, sobretot a la tardor, obre una capsa metàl·lica de galetes on hi desa fotografies antigues en blanc i negre. Les mira i les remira, les acaricia, s'hi perd en els records de carrers desapareguts i de mirades que ja no hi són i plora salades llàgrimes silencioses. Quan ha acabat de mirar-les desa delicadament les fotografies dins la capsa metàl·lica de galetes, les tanca hermèticament i abraça tendrament  la capsa i somriu mentre li rellisca, galtes avall, la darrera llàgrima silenciosa.

Altres cops, la senyora Pluja, s'enrabia moltíssim quan perd la partida a la botifarra o quan li fan trampes als parxís i crida i gemega i esbufega i s'ennuega i escridassa i plora rabiüda com una nena petita.

A la senyora Pluja li agraden tant els acudits dolents de les bruixes que es pentinen que riu tant que s'esgargamella. Es pica amb la mà a cuixa i mou el cap amunt i avall rient i rient fins a espixarrar-se. És llavors quan plou i fa sol.

I en altres ocasions, quan surt l'arc de Sant Martí, que és un artista jove amb molt de talent, s'emociona tant i tant que aguanta l'alè, la pell se li esborrona i plora llàgrimes de felicitat i d’emoció.

T'agrada la senyora Pluja, Núria?

Núria: Sí, m'agrada mooolt! I mama, què li passa al senyor Núvol? I el senyor Llamp? I el Tro?

....


(P.D. La senyora Pluja, de vegades, també plora escoltant en Joan Dausà i els tipus d'interès... :)

http://www.youtube.com/watch?v=sEMnsSOlDWQ