29/12/08

Primers segons Nadals...

Primers segons Nadals.

En un ciclo sin fin que lo envuelve todo. (Simba, El Rei Lleó dixit)

(Podria haver utilitzat una frase cèlebre d’algun lletraferit però, no us enganyaré, no en se cap).

En efecte, així em sento, com donant voltes al cercle, però vivint aquesta fase d’una manera diferent, redescobrint-la.

Recordo perfectament com arribaven els Reis d’Orient per la carretera, pràcticament a vista d’ocell des del fossà del campanar del meu poble.

Els Reis viatjaven direcció Lleida-Vielha, pujarien més tard a pistes? Segurament, perquè els reis són omnipresents, quin txollo!

En veure el resplendor de tants llums i la claror de tants focs (els patges duien, i encara ho fan, torxes enceses per il·luminar el camí) jo em deia, - quina lluminària, fixa’t, com quan venen els “cavallitos” per la festa major!

Anys més tard, a la primera adolescència, vaig tenir l’honor d’ajudar els reis, fent primer de patge i més tard de camarlenc i gaudint a tope amb la carona dels més petits (menys quan alguns petits Mister Scrooge es feien un fart de plorar).

Però aquest altruisme, un dia, es va acabar, del tot. Ja no volia celebrar les festes, (com a màxim celebrar-les a la disco amb la meva minifaldilla, les sabates de plataforma i amb quilo de maquillatge mal posat). Quina merda de festes! - em deia - tant consumisme! tanta falsedat!

Continuo pensant les mateixes coses sobre aquestes festes, consumistes i falses, però he començat a visualitzar-les des d’un altre prisma.

Sí que es fa una despesa inútil en electricitat guarnint carrers i places, però si no es fes, amb tanta boira com hi ha aquí, encara seria tot plegat més trist...

Sí que es gasten molts diners en regals inútils però també es divertit veure la cara dels regalats...

Enguany hem tornat a cagar la soca i ha sigut divertidíssim.

Encara queden dies per endavant i em sento, ara sí, com el protagonista d’un conte de Nadal d’en Dickens. Sóc en Ebenezer Crooge però just quan acomiada al tercer fantasma.

17/12/08

La Contacontes...

Ahir vaig haver de decidir entre dues opcions molt interessants. Últimament em passa que no faig res massa interessant i el dia que en tinc l’ocasió se’m solapen els actes... D’una banda, un fantàstic curs de narració de contes a Almenar i de l'altra, un fascinant debat sobre la situació de la dona en l’actualitat a Rosselló.
Ja fa temps que sento que quan he de sospesar la meva faceta com a dona i la meva faceta com a mare, la balança s’acaba decantant, caient pel propi pes, pel costat de Gallina Marcelina covadora d’ous, - la de mare, per resumir.
Per tant, finalment vaig decidir-me pel curs de narració. Vaig ser la darrera. Vull dir que vaig fer tard, un quart d’hora, darrerament faig un quart d’hora tard a tot arreu. El curs va ser del tot educatiu i molt especial. La narradora va explicar un parell de contes i vaig tenir la sensació que de la boca no li sortien només sons, li sortia una tènue llum de color rosa. Els contes són màgics i saber-ne contar també.
Fa molt de temps que s’ha perdut el moment en que les famílies s’asseien al costat de la llar de foc i s’explicaven històries, de vegades fins i tot, s’explicaven la vida. Molt sovint, avui en dia quan algú ens comença a explicar una història o la seva vida li diem –ssshhhhhttt, que no veus que estic mirant la tele!
Però us volia fer una confessió, vaig sortir d’allà un pèl estressada. Primer ens hem de preparar el conte, triar-lo, llegir-lo, interioritzar-lo per poder, més tard, explicar-lo. Sembla ser que als nostres fills els hem de narrar contes, faules i històries que ja han passat pel sedàs del temps, que són clàssics per alguna cosa.
Per tant, estaria molt bé explicar als infants i no tant infants, la Iliada d’Homer i la Odiessa, els contes clàssics de’n Perrault, els germans Grimm o Andersen... També històries extretes de les òperes, rondalles catalanes i narracions de nous autors que hem de descobrir en les darreres pàgines de les revistes especialitzades on els experts, els crítics literaris, ja han fet una valoració que ens serveix de guia del que val o no la pena. Sense oblidar els contes de les mil i una nits... a banda d'explicar-ne d'inventats, que també s’hauria de fer.
En resum, vaig sortir una mica marejada i estressada perquè si a més d'anar a la piscina per fer salut, a l’estètica per depilar-me i estar guapa, matricular-me a la UOC per aprendre anglès i fer Pacs per estar al dia, netejar la casa per poder viure dignament, passejar amb la meva filla perquè li toqui l'aire, anar a comprar per omplir la nevera, festejar amb la parella per continuar tenint parella i treballar per pagar-ho tot, no se pas d'on treure el temps per tornar-me una experta en òpera i poder-li explicar un conte a la meva filla mentre escoltem àries de fons.
I el que més em va trastocar va ser reconèixer internament que a la meva filla li agrada tant un conte en concret que se'l menja (literalment) i resulta que això es fatal per la seva estimació a la lectura quan siguin grans.
Es clar, un llibre és un tresor, i els tresors (a no se que siguin de monedes de xocolata) no es mengen...

15/12/08

Caga soca...

El balcó de casa meva torna a estar sitiat. Tinc tres Pares Noels invasors que em custodien la façana. Tres... i espera... Alguns balcons semblen discoteques... (i uns altres puticlubs de carretera). Pensava que la moda dels pares noels escaladors enguany passaria però suposo que la crisi obliga a treure els guarniments d'anys anteriors. - Estic segura que d'aquí uns anys veurem rens de paper maché a les teulades de les cases (quina angúnia, com animals dissecats...). I ens acabarem sabent el nom del 9 rens (de moment només em se el del nas vermell, en Rudolf. no?) - Nosaltres fa dies que alimentem la soca... mandarines a dojo i polvorons. El padrinet diu que si li donem braç de gitano de nata caga bitllets de 50 euros... però no ho m’acabo de creure. Em sembla més realista que cagui calcetes de l’Etam i mitjons del Calcedonia. A casa ja tenim l'arbre de Nadal posat. L'any passat en plena síndrome del niu vaig comprar un arbre de plàstic al Carrefour i unes llums al supermercat Plus. La Núria embogeix per agafar les boletes de colors i es menja les fulles, (tiretes de plàstic), que li van caient a l’arbre (si mai havies pensat que els pins de plàstics són de fulla perenne com els autèntics, t'equivocaves). Diuen que la soca s'assembla a la duquessa d’Alba, però jo li trobo un aire a la Marilyn Monroe.

4/12/08

L'olla em fa xup-xup...

Fa dies que no escric i no és perquè no tingui coses a dir, al contrari, el cap em bull. Escriuria moltes coses però son massa privades com per escriure-les al blog. A més es podrien mal interpretar. És com criticar la teva mare o la teva germana, això només ho pot fer un mateix, si ho fan els altres, podrien sortir malferits, em llençaria al coll del crític com un llop ferotge. Quina paradoxa. Un blog que ve a ser com un diari personal on no hi pots escriure tot el que voldries. Perquè en el fons el que desitges és fer públics els teus pensaments, airejar-los, que els altres, -tu que els estàs llegint -, els puguin compatir, saber, empatitzar... Fa dies la meva amiga blogger em deia que volia obrir un blog però totalment privat, que ningú el pogués llegir, on poder esplaiar-se realment. Avui la comprenc. Alhora que em ve al cap una pregunta, perquè no agafo un bolígraf i escric en una llibreta amb fulles de paper i em guardo els meus pensaments en un calaix fins que em vingui de gust airejar-los?
P.D. Això sí ho vull explicar: La Núria ha començat a fer passetes...

20/11/08

Tra-la-ra... tra-la-ra...

Avui estic cantarina. M’he llevat cantant, m’he dutxat cantant, he portat la meva filla a casa l’àvia cantant, fins i tot ella cantava arraulida al cotxet. Els senyors de l’obra (que ja en queden pocs, molt pocs) també cantaven, alt i fort! I els veïns també! Avui els Japonesos canten molt. Cançons èpiques de batalles perdudes i amors impossibles. I els treballadors de Nissan i els d’Acciona, canten a tal volum que se’ls farà malbé una corda vocal. El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, també canta clàssics francesos melangiosos, a l’estil Edith Piaf. Canten els números dels pressupostos i fins i tot a après a cantar en quatre dies el nostre PIB.
El producte interior brut (brut i rebrut, pudent com mai que ni amb detergents que netegen més blanc que el blanc el farem net) també està entonant una melodia.
La Borsa de Tòquio, que ha tancat amb una baixada del 4,32%, s'ha situat per sota dels 8.000 punts després d'haver retrocedit un 5,7%.
El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, ha admès que vivim la pitjor crisi financera des de la Segona Guerra Mundial.
La crisi de Nissan passa factura a una altra empresa relacionada amb l'automobilística. Ara es tracta de Facility Services, una filial d'Acciona dedicada a la logística i als serveis que acomiadarà 322 empleats de les plantes de la Zona Franca de Barcelona i Montcada i Reixac, al Vallès Occidental.
L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics per a l'economia espanyola ha pronosticat pel 2009 una caiguda del producte interior brut espanyol del 0,9% i ha donat per acabada la "forta expansió" que ha experimentat Espanya els últims 14 anys. Pel que fa a l'atur, les notícies tampoc són gens bones, ja que l'OCDE pronostica una taxa del 14,4% el 2009, i del 14,8% el 2010.
Avui canto, creuant els dits, esperant que li paguin els endarreriments de mesos al meu pare, esperant que la reunió d’avui vagi bé, esperant que no ens toqui massa el rebre...
Diuen que qui canta els seus mals espanta.

19/11/08

Sí dius que és un Barceló, cola...

Últimament visc en una contínua paradoxa. Muero sin vivir en mi que deia Santa Teresa de Jesús. No entenc moltes de les coses que passen en aquest món, i no em refereixo només a la borsa i a l’economia mundial, que això ja ho deixat per gairebé impossible, em refereixo a les dobles morals, a les dues cares, la diferència entre el que sembla i el que és. Com ens prenen el pèl! Somriuen i ens foten. I nosaltres amb cara de moniatos anem tragant.
Fixeu-vos, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i els reis Joan Carles i Sofia van inaugurar ahir oficialment la cúpula pictòrica de l'artista mallorquí Miquel Barceló a la seu de Ginebra, a Suïssa, de les Nacions Unides. En el seu discurs, Zapatero ha parlat d'"obra única" i ha qualificat Barceló, que també era a la sala, de "geni contemporani". Fins aquí tots estaríem d’acord que l’obra és meravellosa, diuen que la nova Capella sixtina del segle XXI .
Però la colossal i acolorida obra, val un potosí, -diguem-ho d’una altra manera, una autèntica rucada -, vint milions d'euros!!! Uns tres mil tres-cents milions de pessetes llargs si no ho he calculat malament. L'estat espanyol n'ha aportat el 40%. Cinc cents mil han estat els euros en qüestió. Provinents del Fons d'Ajut al Desenvolupament.
Paradoxa: la ONU no està per ajudar les persones? Cal que faci de mecenes? Un organisme que te cert paral·lelisme amb la humanitat –cada cop més escassa – de l’esglèsia, però en la vessant laica. I cada cop ens recorda més a ella.
Un Vaticà fastuós, una seu de l’ONU fastuosa. Una Capella Sixtina. Una cúpula Barceló. Però no són els caps de l’organisme laic els que es moren de gana, ni els que tenen mancança de drets humans. Tampoc són els alts càrrecs de l’esglèsia els que van a petar de cap a l’infern. Ells no. Els uns passen la plateta, els altres ens ho treuen de la nòmina, tot plegat per fer el bé al món... i amb els diners es decoren la casa.
De vegades els diners es barregen amb alts ideals, quina barreja tant estranya...

18/11/08

PA-PA...

video

Martí, Martí, tens pipí?...

Fa uns mesos l’aigua de Catalunya s’acabava. El pantà de Sau sortia per la tele buit i desolat, ple de rodades de cotxes i de turistes hàbits de fotografies, dia sí, dia també. Aquest cap de setmana vaig pujar a Andorra i us he de dir que el pantà d’Oliana fa un goig que enamora, gairebé ple fins dalt, com feia anys que no es veia. Però efectivament, no ens enganyem, l’aigua també està en crisis. I si no que els hi diguin als de la Nasa.
Fa molt de temps Jesús va convertir l’aigua en vi a les bodes de Canà (se suposa que els convidats no havien de conduir els seus carros a la sortida de la festa), però es que darrerament la cosa està empitjorant moltíssim. Es cert que en temps de crisis cal estalviar per si venen encara més maldades, però els de l’Estació Espacial ho estan duent al límit. Acaben d’inventar un dispositiu per reciclar aigua que processarà l'orina de la tripulació per a consum comunitari. Mmmm.... aigueta...
"Vam fer proves per provar l'aigua amb els ulls tancats", ha comentat el principal enginyer del sistema, Bob Bagdigian. "Ningú va tenir grans objeccions. A més d'un feble gust de iode, és tan refrescant com qualsevol altre tipus d'aigua", ha afegit.El científic no ha deixat dubtes de l'èxit del procediment. "En tinc una mica a la nevera", ha destacat. "Per mi té bon gust", ha afegit.A més del dispositiu per reciclar aigua, l'Endeavour transporta dues petites habitacions, el primer refrigerador de l'estació, un nou equip d'exercicis, i potser el més important per a una tripulació que creix, un segon bany. (És clar, no s’ha de perdre ni una gota!)
Sabeu que em fa por? Que molts invents que primer s’han dissenyat i han provat els astronautes, com ara els circuits integrats precedent dels PC d’avui en dia, el tefló que recobreix les paelles perquè no se’ns enganxi la truita s’utilitzava als vestits espacials, la beguda TANG tant refrescant a l’estiu o el velcro, ara formen part del nostre dia a dia....
I ja que acabarà aquest invent integrant-se en les nostres vides, es poden començar a fer plans pilot. A la propera sequera en comptes d’un mini transvassament del Segre o de l’Ebre, l’àrea metropolitana pot provar aquest meravellós invent, que de primera matèria no els en faltarà. Per alguna cosa els hi diuen pixapins, no?

17/11/08

La boira m'entra al cos...

Aquest matí em sento emboirada. Serà que se m'encomana el clima. Un rau-rau en mig la panxa, un sisè sentit que em diu que alguna cosa es belluga i que m'he de mantenir al marge. Pressento turbulències i no puc fer res per evitar-les. Agafar tant fort com pugui el volant i en un moment donat tancar els ulls i esperar que passi la tempesta. Potser m'equivoco. Potser tinc la brúixola del sisè sentit desmagnetitzada... Aquest matí m'he deixat l'agenda oblidada damunt la taula. Mai porto rellotge i no el trobo a faltar, però avui sense l'agenda em sento com despullada. I ara que toca? Quina llàstima, vivim programats com si fóssim un forn microones. Un optiquick i a por otra cosa mariposa. He passat un cap de setmana meravellós. He tocat panxeta amb bebito a dins. Diuen que porta bona sort... Intento ser positiva, somriure a la vida tant com pugui. Però de vegades em deixo anar i em surt una mena d'alter ego trist i angoixat. Cansat. No recordo que feia fa un any els matins de diumenge. Dormia? Mai aconsegueixo veure com acaba en Poirot. M'adormo com un bebè, estirada al sofà amb els peus damunt el Mario tapadets amb la manteta. Finalment, qui era l'assassí? Que més dona. Levito fins el llit. T'abraço com un koala i les preocupacions desapareixen.

14/11/08

Crec, crec, crec... (són les meves vertebres...)

Fa dies que noto com unes incipients bosses sota els ulls es van fent grans i fosques... Sí, (em dic a mi mateixa mentre practico els viratges de papallona a esquena a la piscina entrant-me de tant en tant tot d'aigua per les narius...), ets molt jove, encara ets molt jove... Falsedats i mentides... autoenganys... poca sinceritat... una mirada massa positiva de la realitat... manca d'honestedat amb un mateix... societat, porca i fastigosa, que premia la joventut per sobre de tot... Ja no sóc tant jove, deixem-ho així. Jove d'esperit això sí, però ja no tant físicament. Em cruix l'esquena. Somric sense ganes de bon matí. Necessito un cafè. (Deu ser això, que avui encara no me l'he pres). Penso en la meva mare, en les nostres mares. Les senyores d'una generació més que no paren, que treballen a dins i a fora de casa, que han cuidat i pujat tres canalles o quatre sense l'ajuda dels seus marits apoltronats al sofà mirant el futbol. Mares que ara cuiden els nostres fills, els seus nets. Mares que són joves, molt joves d'ànima i esperit, i prou. Les autèntiques heroïnes. Les de carn i ossos.
(-Com coi s'ho fan? Deu ser que la verdura que menjaven de petites no tenia tants antioxidants, pesticides i punyetes.) Estic cansada. Si pogués dormir un parell d'horetes més.. i quan obrís els ulls em trobés tota casa neta i els deures de la UOC fets...

5/11/08

Ja he descobert que és el xantatge emocional...

He sigut víctima de’l xantatge emocional més barruer del món. La meva filla de 9 mesos en sap un niu de fer xantatge emocional. A més, comença a dominar diferents estils, si no li funcionen els plors sense llàgrimes i els crits desesperats comença a fer-se la simpàtica, a fer les rialles més falses que he vist mai, a demostrar tots els seus aprenentatges i progressos. Em fa hola amb la maneta, acluca els ulls, t'ensenya les dents noves, fa cara de dolenta, arrufa el nas, treu la llengua, fa la pedorreta i... diu mama mirant-te amb ulls brillants de dibuix anime o manga japonès. Sóc víctima d'un xantatge emocional pur i dur i en comptes d'enfadar-me o sentir-me ofesa he de girar el cap enrere perquè, no ho puc evitar, m'entren ganes de riure.

3/11/08

Os én en wally?

Va tant tapadeta que només se li veuen els ullets...

Tenia una mica de gana...

Dues dents més totalment noves.

S'aixeca ajudant-se amb la tauleta del menjador.

Gateja per tota casa, mai havia tingut el terra tant lluent...

30/10/08

Amén!

Fa uns dies vaig llegir que un grup de sacerdots havia decidit oficiar missa als cines d’un gran centre comercial a Roma. Unes 90 persones, la majoria d'edat avançada i famílies amb fills, van respondre a la crida llançada per la megafonia del centre, "Atenció, atenció: s'avisa els senyors clients que a les 11.30 a la sala u dels cines se celebrarà la santa missa".Uns dies més tard, descobria que la catedral de la ciutat de Ribeirao Preto ( a 313 kilòmetres de Sao Paulo al Brasil) acceptarà almoina amb tarja de crèdit. Una mesura que s’extendrà al pagament de tarifes per casaments i batejos. Aquella mateixa setmana, en El papa Benet XVI alertava que els pobles ateus seran castigats per Déu si abandonen el catolicisme. Per la màxima autoritat de l'Església catòlica, quan l'home "elimina Déu del seu horitzó" i es converteix en "propietari absolut" d'ell mateix i "únic patró de la creació", s'expandeixen "l'arbitri del poder, els interessos egoistes, la injustícia i l'explotació", així com "la violència en totes les expressions". Tot i això, el pontífex assegurava que "el mal i la mort no tenen l'última paraula, sinó que "el que venç, al final, sempre és Jesús". I és que el papa ha recordat que, malgrat tot, les sagrades escriptures recullen un "missatge consolador". I jo em pregunto, a les sagrades escriptures hi diu que el germà del papa ha de poder celebrar la seva festa d’aniversari a la capella sixtina? Avui llegeixo a la plana del 3cat24: El Papa Benet XVI ha acceptat que el seu germà Georg, capellà i compositor d'obres sacres, pugui celebrar el seu 85è aniversari a la Capella Sixtina el 15 de gener. Això ha originat una considerable polèmica, sobretot a Alemanya. El motiu és el cost de la celebració: uns 100.000 euros. I és que, Georg Ratzinger vol escoltar sota els frescos de Miquel Àngel la "Missa en Do major" de Mozart i que la peça sigui interpretada per 90 joves d'una coral alemanya i 37 músics d'Àustria que hauran de desplaçar-se expressament fins a Roma. L'organització Som Església ha criticat que siguin els diners dels impostos que paguen els alemanys a l'Església catòlica els que financin la festa del germà del pontífex més encara en temps de crisis. Tinc una idea! que facin triangles de pa Bimbo i Nocilla i uns quants ganxitos i Coca-cola de litre i mig, que sortirà més baratet... I encara es sorprenen de que molts vulguem apostatar...

28/10/08

Dorm, osseta, dorm...

Avui arriba un canvi de temps, TV3 i la “Corpo” en van plens, de moment a Lleida plou 3 gotes, no arriba a 4 i aquest matí tenim 4 graus més que ahir a la mateixa hora... Però on sembla ser que sí plou força i han caigut els termòmetres és a l’àrea metropolitana i si allí a hores d’ara fa fred, en fa a tot arreu. No hi ha volta de full. Sembla ser que aquesta tarda-nit començarà a nevar al Pirineu i mentre un sector està feliç i content esperant amb candeletes que la neu caigui i faci bons gruixos i asseguri l’inici de la temporada d’esquí, uns altres, estan preocupats perquè la ossa mossegadora de braços de senyors grans que van a caçar porcs senglars a alta muntanya, pot començar a fer el que fan, habitualment per aquesta època els ossos, hivernar. Ara resulta que la ossa pot caure en un llarg son, tranquil i dòcil, ple de somnis bonics on els homes no cacen, és a dir, no maten animalons en el seu habitat natural, a casa seva, vaja, només per plaer. Una soneta que li durarà fins ben entrada la primavera... Per tant, si dorm la meitat de l’any i l’altra meitat, com a molt, mossega un senyor al braç, perquè tant de xivarri? Alguns la volen fer fóra, això és perquè no es poden caçar ossos. Si es poguessin caçar en farien reproduir al zoo i els abocarien al bosc per a que gaudeixin uns quants “Rambos” de ciutat. Ara resulta que el lloc natural d’un ós és un zoo. Ahir mateix un senyor que no estava gairebé del cap va matar a trets el seu cunyat aprofitant que van sortir de cacera. Per tant, jo em pregunto, per aquesta mateixa regla de tres, hem d’exterminar tots els malalts mentals? I els gossos menjadors i atacadors d’adults i de vegades d’infants? Em penso que hi força més casos de gossos violents que d’ossos esgarrapadors de braços... Hem de matar tots els gossos? Que no en quedi ni un? Sense anar més lluny una velleta de 80 anys va ser atacada divendres a Màlaga pel seu propi gos i la va deixar molt mal ferida... Que fem? Exterminen tots els animals perquè ens fan nosa? O millor, els tenim només en granges ben afilerats perquè ens serveixin d’aliment. Exterminem els porcs senglars perquè provoquen accidents de trànsit? Matem tots els coloms perquè embruten les places?
Massa caciquisme i especulació, també a l’alta muntanya.

20/10/08

Dues dents i dues cuetes-banyetes...

Quin bicho! Se la saben llarga...
Venim del pediatra. A tocat la revisió dels 9 mesos. Tot bé, pot començar a menjar peix blanc.
Fins aquí, tot en ordre.
Pataleta: en quan l'han despullat ha començat la festa! Crits i plors (sense ni una llàgrima, però) i la padrina dient: -Pobreta..., que et fan..., aish..., vine..., te (una sabata per jugar amb ella)... que et fan pupus?...
Estic dels nervis!!! Em pica tot!!!
Que no et fan pupus! Que només et volen medir! A més, que coi és això de pupus!!!!!???
Ep, que no es confongui una cosa amb l'altra, és una padrina excepcional, la Núria l'adora i ningú la cuidaria millor.
Bé, menys jo. I aquí és on rau tot plegat, jo sí la cuido millor...

14/10/08

Contant ovelles...

Fa uns dies que no dormo bé. Somio coses estranyes i em llevo ullerosa i esgotada. Som tant fràgils! Fer-nos conscients d'aquesta vulnerabilitat espanta. Un segon, millor dit, una dècima de segon, un nanosegon i tot se'n pot anar a la punyeta.
Aquests dies estic supersticiosa. No creuo els peus. Em toco el cap: fusta, fusta! No vull viure amb por. Amb aquell neguit per coses que no han passat. El cap s'omple de pardals. Ocellots foscos, corbs amb becs retorçuts. He de pensar en positiu. Si busco l'ull de Mordor ell em veurà a mi....
Inspiracions profundes...
Tot està bé. Tot està bé... Només ha sigut un petit espant. Una anècdota.

10/10/08

Regal de divendres...

La rutina: Arribo a la feina, obro llums, reviso agenda, mentre se m'obre internet. Reviso correu i... oh! sorpresa, la Parri m'envia un regal. Un regal de divendres... Aquest cap de setmana la Núria estrenarà vestit, és la Festa Major del Pilar. Anirem a les firetes i pujarem al trenet que dona voltes. Jo també hi pujaré. Quan érem petits estrenàvem vestit i mitjons de canalé per la Festa Major i per la Palma. Ara s'estrena cada dia. Petits i grans estrenem cada dia... Havia d'arribar el dia en què la muntanya s'acabés. Ja no es podia pujar més i hem començat a baixar. És la llei de la gravetat... Precisament em estirat més el braç que la màniga i ara en pagarem les conseqüències... Però només alguns, els que pugen la muntanya passet a passet i sense instrumentació específica. Els qui la pugen amb helicòpter, aquests no notaran la sotragada.

8/10/08

A la panxa del bou que no neva ni plou...

Molt aviat la Núria tindrà molts amiguets nous.
Hi ha moltes panxes amb bebès petitets que estan creixent.
La Muna, el Lluc, la Paula...
Estan calentets, cuidats, envoltats de líquid i d'amor, flotant, gronxant-se, creant-se...
El Jordi ja ha nascut, petitet i nerviós. Un lluitador, sense dubte. Un lluitador de 7 dies.
Els nous papes tenen són, benvinguts al club.
El cap de setmana vinent ens demanem dissabte romàntic.
El pla: cine, sopar xinès i dormir fins com a mínim, com a mínim.... les 9 del matí!
Ai... que boniques són les panxes. La Núria tenia sanglot. Ara són les dents les que no ens deixen dormir...

26/9/08

Les papallones fan pessigolles...

De vegades, no sabria dir-te per quin motiu, em sento com enamorada. Amb pessigolles a la panxa, amb ganes de cridar i de saltar, d’anar-me’n de l’olla, de ballar, de girar i girar com una baldufa, posar la música a tota castanya i desentonar tant com es pugui... I és que els del pis de baix, amb aquelles cares llargues, un dia pujaran i es queixaran. (Ple dels homes grisos de la “Momo”, tot i que, per ser justos, n’hi ha alguns que se’n salven). “Cierra bien la puerta que se te oye por las escaleras!...” I a ell també, però cridant... Vivim en una societat en què sentir-te feliç, per cap motiu aparent, està mal vist. A ningú se li acut contestar, quan se’t pregunta com va la vida, que molt bé, que no tens cap preocupació important, que tens salut, tot i que et caigui la moqueta, que de moment no notes la fi del món que auguren les notícies, i que els teus estan bé, sans i que ha sortit un sol fabulós. No es pot contestar això perquè fa ràbia, la majoria de la gent prefereix que estiguis deprimida, estressada, sense un duro, amb mal de ronyons i amb infecció d’orina... Així un es sent segur que la seva vida no és la única que és un fàstic. Aquest matí la Lala, metre fèiem el cafè ha dit: que mala suerte estamos teniendo este año hija mía! No nos toca nada en la loteria! Mala sort? Has tingut una besnéta que t’adora, tens mil anys i una salut de ferro, una família que et cuida i t’estima. Que més se li pot demanar a la vida?! No vull viure en la perpètua queixa. Avui em sento feliç, amb papallones a la panxa, i a qui no li agradi, que es posi fulles!

19/9/08

Divendres...

Com m'agraden els divendres... Molt més que els dissabtes i diumenges. Encara tot per descobrir, encara tot per disfrutar... Encara tot el temps per gastar. Tinc tanta feina com el dilluns o com el dimarts o com el dimecres... Però me la prenc d'una altra manera. Aquesta nit Festa Major, retrobament d'amics, sopar i gresca... i la d'Harma gratis. La Núria amb els bulilos, nosaltres de Rodríguez. I salutacions i com va la vida i algunes respostes buides i d'altres, poques, més interessants. A les penyes amb les sabates plenes de fang ens farem els joves amb els cubates en got de plàstic a la mà i la música a tota candela. Demà ressaca i pitada d'oïdes durant força hores... I després de mil anys tornarem a passeig a les firetes. Nosaltres amb texans, la Núria de Festa Major amb les millors gales.. Dissabte llangonissada al costat de casa al Correllengua.. I a fer el vermut del diumenge. En tres setmanes he perdut tres quilos... els guanyaré en tres dies? Visca el divendres, visca tot el que ens queda per viure!

9/9/08

Argggg...

O paro un moment...
respiro...
em tranquilitzo...
poso la ment en blanc...
o em poso a plorar!!!!!

28/8/08

La masovera...

O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat... de treball... i el mercat és el dilluns i el dilluns es troba... un munt de feina pendent, quilos de temes sense solucionar, mitja dotzena de companys que ha perdut de vista durant l'estiu, un quart de l'alegria que tenia ahir a la mateixa hora, un ramat de trucades a fer, un plec de papers per llegir, un grapat de mails per enviar, una barbaritat de temes acumulats, O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat i vol que el mercat ja sigui en divendres i ja se sap que els divendres: faves tendres (tot i que van a uns sis euros el quilo...) O lai ra... O lai ra... A la masovera li estan agafant fogots.... O lai ra... O lai ra...

19/8/08

Good Vibrations?...

Ja se que no em de tenir pensament negatius cap a nosaltres mateixos, que això no és bo, que fa que minvi la nostra autoestima i que tot el cos ens vibri amb una freqüència que pot afectar negativament el nostre ego. Si ho diu en Sumaru Emoto, ens ho haurem de creure... (si més no les fotos que fa són espectaculars!)
Doncs bé, ara dec estar vibrant a una freqüència molt xunga, però és que no ho puc obviar més, tinc el cul com una trona!
Ja voldria, ja, evitar aquest pensament negatiu, però es que no em caven els pantalons! I no tinc cap intenció de comprar-me roba nova. Ho hauria de fer perquè ni el cul, ni tampoc la panxa (posats a sincerar-nos acabem-ho de rematar) m’hi caben ni als pantalons ni als jerseis.
I això que diuen que amb l’alletament es gasten un munt de calories... uf! Si no arribo a alletar!
Els pits, afortunadament, m’han tornat a la mida normal, però el cul... sembla que estigui embarassada però al l’inrevés, tinc el cul embarassat de 9 mesos!!
Bé, ja n’hi ha prou! (Prou, prou, prou que diria en Cuní) Prou de sodomitzar-me, - de ben segur que tinc les vibracions cel·lulars a una freqüència nefasta -.
O ara o mai! ... Serà qüestió de posar-hi remei, m’apunto als menús de la Núria que ha començat a menjar purés de verdures: mongeta tendra i pastanaga bullida sense oli i sense sal... Caram, quin panorama!

18/8/08

El Bodorrio...

Feia gairebé dos anys que no em prenia una copa… Feia... Tranquils, no es tracta de cap declaració d’ Alcohòlic Anònim ni de la Suelen redimida… Senzillament feia gairebé dos anys que no provava ni una gota d’alcohol, ni vi, ni xupitos, ni cava, ni cubates, ni orujo, ni res de res de res de res… Només va fer falta una nit: còctel, vi blanc, negre, cava, xupito, cubata de ron... fins i tot el sorbet portava alcohol! Després direm dels alemanys o anglesos, bebedors compulsius de cervesa... veient la palla en l’ull de l’altre.
Senzillament, ja no tinc edat (de vegades se m'oblida). No torno a veure, ho prometo... jijijiji

14/8/08

Tant diferents...

No tinc molts amics. Tinc els justos. Tinc els millors. No puc tenir ni més ni millors amics.

13/8/08

Fer camí...

Manolo Garcia és el número 1, Sabras que andar es un sencillo vaivén. "Sabré que andar, sentir, es un sencillo vaivén. Y a ratos, alejarme de mí hará más liviano el peso de mis alforjas. Sabrás que despertar a ese sencillo vaivén tan sólo es respirar y dejarse llevar. Sabré que andar, sentir, es ir más lento, parar. Y a ratos desprenderse, que al fin pureza del aire colma el pecho y las ansias. " De tota manera, prefereixo la gràcia, l’enginy i la veu de nas de’n Portet. Mil vegades més.

12/8/08

El país del Pirineu...

Feia força temps que no pujava a Andorra... Un 1 d'agost a quarts de set del matí estàvem dempeus, esperant el Montmantell, amb tot de maletes i bosses, totalment esgotats. Marxava fastiguejada, amb un nus a la panxa, amb ganes de cridar i de plorar, amb la sensació que m'havien robat temps de vida, que m'havien pres el pèl, que em devien alguna cosa important, en definitiva, que m'havien estafat. I alhora amb l'esperança d'un nou camí, d'una nova vida. Sense por. Sabia del cert que el canvi era necessari. Ha passat el temps i les coses les veig i les visc d'una altra manera, vaig aprendre moltíssim, vaig treballar encara més,vaig gaudir de la neu, de les cerveses a l'Abadia, del teatre a Sant Julià, del sol al Parc Central, de les vistes del meu pis a cal Calones, però sobretot, vaig conèixer persones sensacionals, fantàstiques. Aquest cop vaig redescobrir Andorra, més preciosa que mai, amb una llum especial. No sé si serà perquè ja no hi visc i perquè ja no em queda rancor o perquè no vaig anar-hi precisament a fer compres a Meritxell. Vaig anar-hi de visita. Hi ha persones que són com la calcita, brillen.

8/8/08

Per molts anys...

Bulila... que ningú ho diria que tens trentaitantos.... T'estimem!

Vacances ideals...

Els meus veïns m'explicaven la setmana passada que no trobaven cap viatge que els fes el pes (es clar, com que ja han viatjat per mig món...) i que si no localitzaven res més atractiu, "amb una mala" -paraules textuals- anirien a fer un creuer pels Fiords Noruecs... (enveja... sana, però al cap i a la fi, enveja...) En canvi, nosaltres vam pensar: Al Carib? Va! Massa tempestes tropicals... A la Xina? On va a parar! Massa gent... A Nova York? No pas! Massa vist... A les Sheishells? No sé ni per on paren... "Amb una mala" a la piscina del poble, que l'abonament surt baratet... Saps que et dic? Que no les canvio ni per "un apartamento a Torrevieja-Alicante!"

7/8/08

Onada de calor...

Tinc el cul literalment enganxat a la cadira. Em fa por aixecar-me de cop no sigui que un tros de pell se'm desprengui... Fa uns dies em vaig trobar una veïna: - Que no vas a la piscina? - Aviat hi faré cap, però t'he de confessar que em fa mandra, tinc el síndrome primer dia del biquini... - No, dona, no! No et preocupis... Hi ha moltes altres noies que han sigut mares enguany i també estan grassonetes... Sense anar més lluny l'altre dia a la piscina una em va preguntar si la tal, que va ser mare el mateix dia que tu, torna a estar prenyada.... I és que li ha quedat una panxa!! - Ah... (estupefacta) Bé.... ja ens veurem... (i això que aquesta és de les menys xafarderes...)

6/8/08

Passo de netejar...

video Ho confesso, no m’agrada netejar. Tinc la sensació que malgasto el temps. M’agrada que estigui tot net i endreçat, que brilli el terra i que tot faci bona olor, però no m’ho passo bé fent les feines de casa.

Ni el dinar.

Mentre vaig feinejant, penso en les coses que podria estar fent… -llegint, nadant a la piscina, buscant informació a l’ordinador, fent fotos, jugant amb la Núria- i que no faig.

T’explico una de les meves rareses fins ara inconfessable: tanco els ulls i imagino que netejo amb la imaginació, (ara trec la planxa, obro la taula, ja tinc planxades les camises, els jerseis, els pantalons...) però el millor de tot plegat és que un cop obri de nou els ulls les feines ja estaran fetes de veritat…

Quina llàstima que no tingui poders mentals…

Ja ho veus, si jo fos l’Uri Geller no em dedicaria a doblegar culleres amb la ment, em dedicaria a netejar-les…

5/8/08

Les entranyes d'una cançó...

Fa algunes setmanes que ja no escolto la música com abans l'escoltava. Ara sento la bateria, intento localitzar el charles, el goliat..., el baix, les guitarres... penso, ho van fer de tirada? Van haver de repetir molt? I aquest eco de fons? I les segones veus? De cop i volta, una cançó passa de no agradar-me en absolut, de no veure-hi gens de talent, a veure-hi, si més no, esforç. Ara veig la feina del productor, del mesclador, del grafista... tots aquells que surten en lletra petita als crèdits i de molts altres que ni tant sols hi surten. Fascinant. Em venen ganes de prèmer botons... Em venen ganes d'aprendre a tocar la bateria... En una altra vida... (quin greu), aquesta la tinc plena....