29/12/11

tic-toc-tac catacrac...


alguna cosa no rutlla,
com un rellotge imprecís
que s'avança o s'endarrereix.
ànima somorta.
boira insondable. 
essència erma.
buit xuclador
que a mesura
que s'omple 
es fa més pregon

21/12/11

Satisfaction...




Esdevenir un ésser acabat, global, perfecte.
M'ho pregunto des de la meva absoluta imperfecció
mentre rosego ametlles garrapinyades
-després, em queixaré de cul gros, però serà després, ara rosego-.

Esdevenir un ésser ple, complet, satisfet.
Recorro al meu meravellós Llop Estepari (Herman Hesse) rebregat:

"Qui avui vol tenir una vida feliç
o satisfactoria no pot ser com tu o com jo.
Qui exigeix música encomptes de soroll,
alegria en comptes de diners,
feina creativa en comptes d'ocupació,
passió en comptes de frivolitat,
per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria..."

Música, Alegria, Feina Creativa, Passió...
Hauré de viure essent una insatisfeta.

Darwin...


L'evolució de les espècies:
Quan el terra s'esquerda, quan tot trontolla,
em neixen ales que m'eleven.

(I no, no són ales d'angelet... Tampoc en són de diablessa, les diablesses no en tenen, d'ales...)

14/12/11

Desperta, ferro...

Retrunyen tambors tribals.
La fera s'eriça. Sentits alerta.
És hora de treure les urpes, d'esmolar canines.
Pessigolleja el neguit intern de la supervivència.
La bèstia es paralitzar abans d'emprendre la carrera de la salvació.
Reptes, lluites, el cor batega.
A la gata inofensiva li ha sortit de dins la tigressa.
I el cor li batega...

9/11/11

Escriure...




Escriure. Fer-ho com si mai ningú no ho hagués de llegir.
Fa uns dies que aquesta màxima em martelleja.
La vaig escoltar de la veu d'una historiadora. Divendres. A la presentació del seu llibre. La guerra. Els morts. Els bàndols. El poble.
Escriure. Fer-ho com si mai ningú no ho hagués de llegir.
EQMEVD se'n va a fer un cafè.
He estat temptada d'anar-me'n amb ella al forn de pa a sucar-hi un magdalena. D'aquelles integrals o farcida de xocolata... Una magdalena.
Escriure. Fer-ho com si mai ningú no ho hagués de llegir.
Mai.
Ningú.
Mai.
En qualsevol cas, jo sí hauré de llegir-ho, ni que sigui un sol cop, per mirar que no hi hagi faltes, que tot plegat tingui sentit...
Ara.
Jo.
Ara.
Quina estupidesa de post.
Mai. Ara.
Ningú. Jo.
Escriure. Fer-ho com si mai, ningú, no ho hagués de llegir.
Escriure. Fer-ho com si ara, jo, ho hagués de llegir.
...

7/11/11

El carrer dels gats...


Visc en un disc ratllat de matins iguals.
Escolto en Gasión.
Miro per la finestra; una cel•la amb barrots.
El paisatge té una protagonista, nova:
Una senyora pren el sol de novembre, com si fes la fotosíntesi.
Acaricia un gosset, petit i rodó, amb el pèl esbullat, com ella.
La senyora duu la jaqueteta a mode de capa, lligada al coll per un botó i amb les mànigues per fora.
Sota, la bata.
Ja deu haver dinat.
Tot està quiet, impassible, al carrer dels gats.

INSERT COIN

2/11/11

Seda...



Llovía su vida, frente a sus ojos, espectáculo quieto.
...
Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella encontró los suyos. Era una especia de triste danza, secreta e impotente.
...
-Debo comunicaros una cosa muy importante, monsieur. Damos todos asco. Somos todos maravillosos, y damos todos asco.
...
-Es un dolor estraño.
En voz baja.
-Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca.
Seda - Alessandro Baricco


Assaboreixo cada paraula, cada frase, cada paràgraf, cada signe.
Em transporto a una època llunyana, o propera, tant se val. Em transporto.
Un neguit, com una mena de centpeus pessigoller, em remou l’esòfag. Emmudeixo.
Fins la darrera paraula, la darrera frase, el darrer paràgraf, el darrer signe.
M'entortolligo. Aferrada. T'oloro. Ets aquí. Sempre ets aquí.

(Avui reto un homenatge a http://www.aencesadellum.blogspot.com/ i el seu saber fer).
;)
estava cuinant...
(continuo perseguint els ovnis...)

31/10/11

Verdura sana i saludable...


Pelo les patates. Les esbocino, me’n menjo una de crua, i les tiro a l'olla.
Netejo les bajoques. Verdes. Llenço les puntes i les faig a trossos irregulars.
Rasco les pastanagues fins que queden ben netes. Petits cilindres que aviat faran xup-xup.
És la ceba que em fa plorar.

30/9/11

no tinc temps...



Quin plaer matinar!
no tinc temps, ni material ni físic, per fer una poesia d'aquest paissatge lleidatà màgic i boiròs que em fa estremir, però he trobat aquest web:


qui no fa de la vida un poema, és perquè no vol ;)

29/9/11

Qui, què, com, on, quan. perquè?...



trista, excitada, decebuda, feliç, rabiosa, paralitzada, fogosa, angoixada, ardent, motivada, desorientada, segura, perduda, delerosa, obsessiva, avergonyida, desitjosa, il·lusionada, deprimida, optimista, recelosa, buida, orgullosa, altiva.
sí sé on sóc.
aquí i ara.
a tot arreu.
enlloc.

8/9/11

Insurrecció!...

M'han encomanat una tasca. He de trobar unes fotografies.
Buscar una foto contreta és una excursió meravellosa pels fotogrames dispersos de la meva vida.
Us confesso que no sóc en absolut sistemàtica.
Són desendreçada, un autèntic batibull.
Deso en capses de sabates les fotos impreses.
No tenen cap ordre, ni cap concert.
Es barregen les fotos de la infantesa, amb les festes de la universitat.
Les dels meus germans i jo sota l'arbre de Nadal, amb els meus nòvios de joventut.
Les fetes al fotomatón sota els efectes de l'alcohol, amb les del ball de la polka a vuitè d'EGB.
Les de l'escapada a la muntanya amb el segon nòvio, amb les de l'escapada a la platja amb el tercer.
Les de les amigues-germanes, amb les de persones que no recordo el seu nom.

Les que no estan impreses, les digitals, encara són una odissea més distreta i inclassificable.
Dins una carpeta sense nom he trobat una joia, el meu bebè, quan ho era, ara fa més de tres anys.
Ha estat en aquest moment quan he pres consciència del pas del temps, no abans, quan havia contemplat els ulls blau-verdosos del meu primer nòvio guapo i granellut vint anys enrere. Vint.

I m'he adonat que relaciono els records amb les tornades de cançons.

http://youtu.be/zSDChFnoqQI
...
Retales de mi vida, fotos a contraluz,
...
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la inserrucción!

5/9/11

Aire, aire, que ve d'Alguaire....


I l’aire va entrar en ratxes violentes i va recórrer les estances airejant-ho tot. Netejant la pols de darrere dels radiadors i el borrissol de sota els llits. Ventilant els objectes perduts sota el sofà. Fent volar el polsim de sobre els quadres i dels prestatges i de les fotografies. I les teranyines de darrera la rentadora van surar en l’aire com surfistes professionals.
Una brisa fresca va fer onejar les cortines com banderes blanques.
Les fulles dels potus van remoure’s, verdes, rialleres, en sentir les pessigolles de l’airada.
I els papers de sobre la taula del despatx van volar com coloms blancs, petits avionets de paper plens de lletres amb data de caducitat.
I el corrent d’aire em va apujar la faldilla com la de la Marilyn, i els cabells se’m van fer un embolic.
I la pluja va espetegar, netejant l’atmosfera i els capot dels cotxes aparcats arran de la vorera.
Un cop d’aire fresc i humit em va escopinar a la cara, fent-me prendre consciència del aquí i de l'ara, de patac. Com si jo hagués estat una Bella Dorment figaflor a qui només es podia despertar amb una sonora bufetada.
I va sortir un arc de Sant Martí gloriós.
I la casa feia olor de net i de terra mullada.
http://www.dailymotion.com/video/x27062_depeche-mode-dream-on_music

8/8/11

Fer net...



Fer net.
Obrir armaris i alliberar prestatges farcits de trastos innecessaris.
Airejar calaixos i llençar desenes de calces desgomades i mitjons desaparellats.
Roba massa gran o massa petita: fora.
Descobrir petits tresors oblidats entre les baldes.
Capsetes plenes de secrets i de fotografies.
Buidar-nos del que és superflu.
Netejar cortines per tal que la brisa d'aquest agost ensopit airegi les estances.
Habitacions repintades de colors llampants.
Sostres relluents de blanc immaculat.
Llençar, reciclar, repartir, redistribuir, emmagatzemar.
Fer net: per deixar lloc a coses noves.
La Maria Mercè Marçal es va equivocar en una cosa:
No surt el guerrer; "ha sortit la guerrera, vers el camp de batalla" i us ho ben asseguro que la guerrera fa por i no tem l’enemic.

Drap de la pols
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria Merçè Marçal
Cau de llunes

22/7/11

Vols jugar?...


Portes. S'obren i es tanquen.
Miralls.  Còncaus i convexos.

Jugo als Oracles.

Vols jugar?

Obre un llibre. Tria una pàgina, a l'atzar. Tanca els ulls i assenyala amb el dit un paràgraf. Llegeix.

Jo, et llegeixo:

Les gallines de Guinea s'havien apilotat en un racó (...) Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota els arbres (...) La tocà. "Ets meva". I rigué. D'on li venia aquella mania de tocar les coses que eres seves?
Mirall trencat. Mercè Rodoreda.

Me'l va ensenyar un amic de Nàrnia, nascut a Igualada, que vaig conèixer a Madrid. Vaig aprendre el joc dels Oracles en un tren cap a Toledo.

Trens que passen, fugissers, mentre prenem la fresca a l'andana.

Nitin Sawhney

7/7/11

Parlant, la gent, no s'entén.

Quan parlant, la gent, no s’entén.
Estic trista. La gent, parlant, no s’entén. De vegades, quan més intento expressar-me més s'embolica la troca. Millor callar. No vull guanyar. Guanyo si el meu cervell s’atura, si el meu cos segrega endorfines. Sí, callant, guanyo.
No m’enfado, ni m’irrito, ni m’atabalo. M’entristeixo.
Constato que sóc afortunada, afortunadíssima i que visc en un oasi, petit, diminut, minúscul d’enraonament i d’entesa. Però que, en quan hi surto, no m’entenc amb els meus interlocutors. Deu ser que sóc marciana i ells venusians i no tenim descodificador.
Creia, erròniament, -mèeeeec-, que la paraula és més forta que cap altra cosa. Mentida.
Davant d’oïdes amb taps de cera més durs que l’argamassa de les parets catedralícies, que el ciment armat dels contenidors d’urani empobrit, que els dics de contenció del mar en vers la costa, no hi ha res a fer. 
Estic trista. Hi ha sords i sordes que hi senten. Intentaria fer-me comprendre amb el llenguatge de signes que no domino però que estic disposada a aprendre. Però, em miren amb les ulleres de sol posades. On miren? De gairell. Cap a mi, no.
Em tanco dins la closca de caragol lleidatà. Dins el meu diminut oasis no em cal ni articular paraules per fer-me entendre. Em comunico telepàticament amb els meus. Amb un pensament, rebo una trucada. Amb una mirada, una complicitat. Amb un secret, una contrapartida.


5/7/11

Tot, tot i tot...

Dilluns llarg, llarguíssim, com un dia sense emails.
Estic esgotada i les parpelles se m'abaixen mentre teclejo sense parar massa atenció en la sintaxi.
Tinc son. Me n'aniré a dormir per despertar d'aquest somni que és estar despert. (Com ve a dir el tall 2 del disc MIM dels Artmònix. Us recomano les lletres escrites pel Marc).  
He repassat diferents blogs. Els vostres blogs (que ja són meus)  i RES m'ha fet pensar en el tot.
I el tot, en el res.
M'encanta aquest poema que em trastoca.
Que em desperta i em desespera.
Que em trepana el cap i me'l martelleja.
Entro en bucle fins que el meu cap es paralitza, es penja, com el Windows de l'ordinador.
No dono a l'abast de tant tot i res, de tant res i tot.

José Hierro - Vida - A Paula Romero
Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

De “Cuaderno de Nueva York” 1998

1/7/11

Tral·larí - Tral·larà...




He imaginat, en milers d'ocasions, que els usuaris de l'autobús ens posàvem dempeus i començàvem a corejar —amb coreografia inclosa— la cançó que sonava en aquell moment pels altaveus o als meus casquets...  Com en les pel·lícules de Gene Kellly, Fred Astaire o Ginger Rogers. I el conductor es posava a cantar transmutat en Elvis Presley.

Canto sovint, a casa, a la feina, al carrer... a la dutxa. M'invento les lletres i canvio els pronoms. Tant se val! Però, sobretot, canto al cotxe. Em poso la música a tot volum, abaixo la finestreta i en el trajecte sóc una estrella del rock.  
Riffs de guitarra. Pell de gallina. Moc el cabells com en Jon Bon Jovi.

"Siento esos dedos en mis sienes,
si aprientan fuerte entraran dentro de mí.
Hay tanto ruido en mi cabeza,
Toda esa música enjaulada sin salir”
(Invisible - Tahures Zurdos)

Ahir, a la fresa, vam sortir a comprar unes gomes i uns passadors pel cabell per la meva filla -que no vol cues de cap manera- a la botiga dels "Txinos". 

Cantàvem avinguda amunt:

Ooooh, Jenifer...

I —oh! Deus de l’Olimp! Gràcies! Milers de gràcies!— un noi assegut amb el cul a terra a la plaça de davant de la farmàcia, em va contestar:

Em tunejaré el cotxe per tu...

Ens mirem. Somriem. Repeteixo:

Ooooh, Jenifer...

Ell respon:

Anirem a Pont Aeri tots junts.
I lluitarem pel nostre amor prohibit.

Ohhh Jenifer...

No, no van haver-hi bisos... LLàstima!

Jenifer - Els Catarres

27/6/11

Embarbussament...



Converses asèptiques com una maleïda llista de la compra.
Veig més enllà i les paraules -ni les escrites, ni les parlades- no concorden amb els gestos.
O és això, o he perdut el sisè sentit, l'aràcnid, si és que mai no l'he tingut...
Llegeixo a la piscina una novel·la policíaca que està prou bé.
(Mort a la Fenice de Donna Leon i si es mulla no passa res).
En Brunetti recorre Venècia buscant pistes. 
Ell sí que en té de sisè sentit i una memòria envejable.
"M'agrada molt mogollón"
;)
A mi també m'agrada que t'agradi el Murakami, EQMEVD, però, a mi, m'adorm...

Passo... fent passes... de puça... passota... amb en Papasseit... que qui dia passa any empeny ;)


Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Papasseit - Fragment Mester d'Amor

P.D. La meva filla està en la fase dels perquès. Un dels darrers ha estat:
N: Mama, perquè tens una aluga al font?
Jo: No, cuca, això no és una arruga. Això és una fina línia d'expressió...
Perquè no tinc pas resposta a tots els perquès.


22/6/11

Extraterrestre # Extra Terrestre


Molt sovint em sento com una autèntica marciana, (resident de Mart), o venusiana, (habitant de Venus), o ganimediana, (de Ganímedes, del satèl·lit més grossot de Júpiter), fins i tot em puc arribar a sentir mercuriana, (de Mercuri, el planeta més calentó del sistema). Em sap greu pels plutonians (de Plutó) o pels uranians (d’Urà) però no m’hi veig, queden massa lluny i fa massa fred, no em sento ni plutoniana, ni uraniana, sorry.

Avui a la piscina, sense anar més lluny, m'ha començat a sortir un apèndix verdós en forma d’antena i un tercer ull al front.  He fet veure que prenia el sol, però en realitat la meva antena estava descaradament enfocada cap al grup de dones terràqüies que parlaven d’un estri de vital importància (segons semblava entendre pel to emprat per les humanes): la planxa.

"Ahir me'n vaig anar a dormir a les talares! Al arribar de la piscina, em vaig dir, pels meus collons (¿? Terràqüies, fèmines, amb collons? Són més rares que jo, queda dit!) que no paro de planxar fins que no s'acabo la muntanya. És que no ho suporto. Puc tenir més o menys pols, però la roba m'agrada tenir-la bé (Es pot tenir la roba malament?) Els hi vaig preparar lo sopar a l'home i als crios i, au, sopeu!, no m'espereu que jo me'n vaig a planxar. I allí que m'hi vaig estar, de cara a la planxa, fins a les onze i mitja passades!"

"Jo també, nena, a la que la despenjo del sisí que la planxo que si no s'acumule. Avui he de posar una rentadora." (Avui he de posar una rentadora. Avui. No demà ni ahir. Avui).

Tanmateix, això no vol dir que, de vegades, no m'uneixi a les converses punsetianes, (d'Eduard Punset) que mantenen entre elles, intentant escandalitzar-les amb el meu Oracle de la roba neta a qui demano unes calces a base de palmades.

M'han vingut unes ganes irrefrenables de treure la gravadora i fer l'espieta a consciència. Demà me l'amago al bikini o al darrera les meves orelles vulcanianes, (de Vulcà, com el capità Spock), punxegudes.

Tot rumiant, crec que he trobat el meu lloc a l'univers. Amb permís de l'Isaac, (l'Isaac Asimov) definitivament sóc trantoriana, de Tràntor. El Pla Sheldon va fent... (Em confon, per ser-vos sincera, però com que no sóc psicohistoriadora no puc pretendre entendre’l). Deixo que el Mul em bressoli amb la seva música misteriosa i inintel·ligible plena d'imatges tot i que no entenc ni un borrall del que em dibuixa.

Us ho deia, sovint em sento extraterrestre. Ho constateu, oi?
Ep! Guaiteu, que encara no he provat de treure raigs pels ulls... i si em poso les calces per sobre els texans? Com el kryptonià (de Kryptó) Superman?

Ho provo? Aparec demà a la piscina amb el bikini per sobre les malles? Amb el casquet de natació al cap i els maneguets de la meva filla als bíceps?

To be continued...
Pitgeu, que són molt bons: Cràtor - Baobab

Vull ser la Rachel Ponsonby...



Es destensa la corda del funàmbul.
La nena xinesa surt de la caixa de sabates adolorida.
La pallassa es renta la cara solcada d’arrugues.
Els llums de la carpa s’apaguen i la vela es desinfla.
Silenciosament s'allunya una corrua de tortugues feixugues.
Buscant nous aplaudiments i noves mirades.
http://www.monopera.be/video.php


Enveja: Fer del desvergonyiment, la rucaldat i la irreverència una professió.

17/6/11

M'agrades...

 
Et faria petons a cada moment.
Ets adorable, un sol.
No puc fer altra cosa que perdonar-te totes les bajanades,
els canvis d’humor,
la teva bipolaritat incipient
perquè vals molt la pena.
M'agrades.

No, no et sobra ni et falta de res.
Estàs bé. Molt bé.
No, no comencis amb el greix i el no greix.
No, no em parlis ni d'arrugues ni de potes de gall.

M'agrades molt. Moooolt.

I quin cabell! Sedós.
I els ulls? Dues llanternes.
I tot et va alhora, oi?
D'acord, ell genoll et grinyola, però escassament.

Mirall, mirall màgic, oi que sóc la més guapa del regne?

http://youtu.be/KuD8PgPbKaY

10/6/11

xocolata...




Ensumo la flaire del tresor del cacau
embolcallat amb lluentons i coloraines.
Desfaig el paper, amb desfici.

Trenco amb un clec sec
una unça de xocolata negra.
Negra negríssima. 
Un petita porció que se'm desfà,
assaborint-la,
amb paciència,
com un bes lentíssim ple de llavis i de llengua.

La seva aroma, negra, és el preludi.

Efluvis d’agredolços recorren la meva boca.

Xocolata a la canella, els meus mugrons.
Xocolata a la maduixa, els teus llavis.
Xocolata a la menta, els meus cabells.
Xocolata a la taronja, el teu melic.
Xocolata al pebre, entre les meves cames.
Xocolata a la pedra, entre el teu entrecuix.

Xocolata amb llet, per als marrecs.
Xocolata blanca, per als qui els hi agradin els succedanis.

Llesca de pa
untada amb Nutella,
per esmorzar.

Xocolata a la tassa
sucant-hi melidros,
per berenar.

Una porció negra,
d'autèntica xocolata,
que m'alegri la sobretaula.


7/6/11

suguealism!...



Converses banyerils

-Mama, sóc un esquirol!
-No, cuca, tu no ets un esquirol, només ho ets en la imaginació. Oi que no ets peluda ni tens cua?
-Sóc un conill que menja pastanagues. "Que passa nanu".
-No, princesa, no ets un conill tot i que tu també mengis pastanagues. Tu ets una nena, una nena humana, de la raça humana, pertanys als homínids. Camines amb dues cames. Quantes cames tens?
-Dos.
-Molt bé! Digues: ho-mí-nids.
-Ho-mí-nids.
-Molt bé! Ho has dit molt bé! Ets molt llesta! A veure, tu, que ets?
(La nena s'omple la boca amb l'aigua de la banyera i escopina).
-Mama, jo sóc una font!

2/6/11

Pinotxos i Pinotxes...



Aquesta frase em va fer reflexionar sobre la veritat i sobre la mentida.

Aquell mateix vespre en Herman Hesse se'm va revelar:
"El punt de partida de l'engany és una senzilla transferència. El cos de l'home és una unitat, la seva ànima, mai".
"La seva vida, com la de qualsevol altre home (i dona), no oscil·la només entre dos pols, entre instint i intel·ligència o santedat i disbauxa, sinó entre mil, entre innombrables dualitats".

Som, en definitiva, polièdrics, un calidoscopi que projecta infinites figures i colors provinents d’una mateixa essència.

Una veu amiga a l'altre costat del telèfon m'ha fet somriure en aquest dijous ple de possibilitats i de mentides i de veritats:
"superaria el polígraf"

El pitjor de la mentida és no ser-ne conscients de quan ens mentim a nosaltres mateixos:
Escrivint aquesta frase m'ha crescut un pam el nas...

Manu Chao: mentira la mentira, mentira la verdad

1/6/11

Compte, que crema...



Porto tres dies llegint literatura eròtica.
Ho podria fer només per plaer, evidentment, però aquest cop la lectura té una finalitat més, estem organitzant una vesprada eròtico-literària.
Constato:
1) Els medievals anaven molt sortits i no tenien pèls a la llengua i sí els agradava els pèls en altres zones.
2) La majoria de la literatura eròtica, si més no la que ha transcendit, està escrita per homes. Entre nosaltres, massa barroera...
3) La majoria de dones contemporànies que van atrevir-se, pioneres, a escriure literatura eròtica eren lesbianes.
Concloc:
Falta literatura, també eròtica, de dones escriptores.

Tot plegat, i des de fa tres dies, estic més primaveral que el de costum...

 ...

tanco a en Papasseit
(massa suau, bellíssim, però massa suau..)
"torno en una hora!"
faig els 10 km en 10 minuts
arribo a la reunió:
posarem tuls vermells i espelmes per tot arreu
treballem en els textos
necessito un cosset i unes faldilles de cotó
pujo al cotxe
insereixo la clau
mitja volta
primera
trec el fre
accelero
intermitent
condueixo per la Nacional
camí a la inversa
tall 6 del TAK dels Tahures
em desfaig la cua
els cabells m'acaronen el clatell
baixo la finestreta
l'aire fresc de la nit, negra, em reconforta 
un punt més al volum
un altre
“Arde”
em refrego en el seient
fins que les costures dels pantalons em pessigollegen
i la carretera desapareix
i milers de llavis i llengües masculins i femenines
ressegueixen el perfil del meu cos
càlid
un llampec elèctric
em reconec viva
entro el cotxe al garatge
pujo a l'ascensor
m'emmirallo
estic fantàstica
introdueixo la clau al pany
mitja volta
el pis resta en silenci
llum tènue des del despatx
em deslligo les sandàlies
em desfaig els pantalons
em trec la samarreta
la roba roman estesa al rebedor
des de la porta del despatx miolo: molta feina?

http://www.goear.com/listen/f156f26/arde-tahures-zurdos

26/5/11

En un obrir i un tancar d'ulls...



calor, sandàlies, ungles pintades
caminar descalça sobre la gespa
enfonsar els peus a la sorra humida de la platja
ulleres de sol, bronzejador, barret de palla eivissenc
llibre
cubata de rom, fluixet, amb molts glaçons
sushi
secrets
 rialles

obro els ulls
varicel·la
cua a l'atur
amics desencantats 
dualismes dilemàtics
biquini ple de txitxa

tanco els ulls
les onades em ressonen a les oïdes

22/5/11

El món roda i roda...


Dies estranys i farcits.
El cap com un timbal em ressona.
Cares i mirades i paraules i somriures... buits.
Ballo al ritme del piano d’en Nyman danses hipnòtiques,
donant tombs i tombs com una baldufa
sense deixar de mirar-te els ulls, estràbics.
Dies farcits i estranys.

17/5/11

Oh! Bell Oracle...



Bloguejo, viatjo per pàgines alienes -petits mons de Petits Prínceps i Petites Princeses- i descobreixo que hi ha espurnes màgiques de zeros i uns per tot arreu.

El món -virtual i palpable- està ple de poesia.

Imagino els teus ulls radiants a l'altre costat de la pantalla.
Alter egos meus que escrivim, que llegim, que ens mostrem i que ens ocultem tot d'un plegat, darrera el forat d'un pany antireflexant.

Poetes, filòsofs, pensadors, periodistes, fotògrafs... i totes les variants femenines de gènere.
Poetesses, filòsofes, pensadores, periodistes, fotògrafes...
Somiadors i somiadores.
Éssers màgics (imagino) d'aparença normal.

M'acabo de despertar quan és hora d'anar a dormir -és irresistible el cant de sirena de la meva filla quan la bressolo- i ara estic fresca com una rosa.

El sofà m'espera amb l'oracle de la roba neta per plegar.
L'oracle de la roba neta no és poca cosa!
Et posiciones davant la muntanya de roba, dempeus, piques dos cops de mans i declames:
Oracle! Oh, bell Oracle de la roba neta! (vocatiu) Dóna’m unes calces!
(Demanar dos mitjons del mateix color i mida requereix una aclamació més solemne i, com a mínim, picar de mans tres cops).

La roba espera i espera... No té pressa
Jo encara menys.
Us llegeixo...

Mireu a baix a la dreta.
Hi ha una bona filera de blogs increïbles amb increïbles escriptors i escriptores.
Dignes, enigmàtics, màgics.

Gràcies de Res ;)

16/5/11

La Gallina Marcelina 2


Aquí estic, traient el cap, renaixent.
Sento un no sé què interior, una mena de xiuxiueig, un impuls.
Moc els meus propis fils de titella.
Una passa endavant.
Sense màscares, sense disfresses, sense pseudònims, sense temors.
Sense llums, sense maquillatges, sense paper aprés.
Una passa més.
Endavant.
Sóc jo i estic aquí.




És el segon intent de renàixer.
El primer cop -la setmana passada- el Blogger em va esborrar el Post.
Té algun significat?
Ho havia de deixar estar o havia de perseverar?
La meva naturalesa és la de la perseverança...

9/5/11

Lagarto, lagarto...



Em desfaig el nus del davantal blanc mentre allargo la mà a en Papasseït.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Serà la lluna...
Anyada de tretze llunes, dos dies bons i tres de dolents
http://bibliopoemes.blogspot.com/2011/05/dites-populars-i-refranys-de-la-lluna.html

3/5/11

Alguna cosa fa pudor...



Es pot escriure "merda"?
Merda, ja ho he fet. Ho he escrit... Merda!
I ara que faig? Ho esborro? I una merda!
Trepitjar merda... (Ahir vaig fer una primitiva.
Un euro tirat perquè no em tocarà ni una merda. Merda!)
Em faria vegonya que em protegissin contra el bon humor i les floretes agradables:
Ves-te'n a la merda!
Començo a transparentar. 
Necessito les benes i les ulleres, sóc invisible.
Cony, collons, hòstia! Puta merda!

Elogi del desassossec d'Eduard Batlle
Aparador III

Duc a sobre el vestit invisible del temps.
Cordo cada dia els seus botons
amb persitència infatigable i monòtona;
sóc obrer del rellotge,
un artesà que forja minuts i segons únics.
Però tots s'assemblen massa.

No puc despendre'm d'aques ofici antic.
Mentre junyeixo cargols i rodes
contemplo amb afany esferes diàfanes,
mapes de viatges i mons que no seran meus.
La meva cartografia és invariable i propera.

Experimento, de vegades, una lleugera angúnia;
puc sobreposar-n'hi  i ocultar el gest.
M'amago, després, sota la porxada
per no mullar-me camí cap a casa.

27/4/11

Avui...



Avui em llevo amb un somni inquietant encara rondant-me.
Faig les paus amb mi mateixa. Les he de fer.
Em perdono les estupideses, fins la propera errada.
Fins que em torni a pelar els genolls en la propera ensopegada.
(Em dibuixaré un sol de mercromina a la ferida. "Cura sana culito de rana")
Aprendré a aixecar-me amb dignitat, un altre cop.
O amb indignitat, tant se val.
Al cap i a la fi, aconseguir posar-me dempeus per créixer un pam, és el camí.  
Per dins sóc més gran. Una mica més gran.
Un dofí rosa que fa tombarelles i menja sardines en una enorme piscina
i que es pregunta, -sempre s’interroga- sobreviuria en l’inhòspit mar o sóc, definitivament, una pirata de peixera?

21/4/11

Mañana - rectificacions...


Des de la prestatgeria dels cedés n'hi ha un que m'ha dit agafa'm, emporta'm, escolta'm...
Ho he fet; com desobeir una ordre tant directa?
Aurora Beltrán. Què gran!!!! Tahures Zurdos.

La música a tot volum
i canto
i grinyolo
i vibro
i baixo la finestreta
i sento l'aire fred del dematí a les gales
i l'aire calent de la calefacció als peus.
http://www.goear.com/listen/f7fefec/miles-de-besos-tahures-zurdos

El cap va i ve mentre canvio marxes, accelero, freno i poso intermitents.

Em venen els versos de Plaute -perdó, de Catul!- que vam traduir a la classe de llatí fa... molt de temps, tant de temps! Aquests poemes parlen de fer petons.


Juvenci, si els teus ulls de dolça mel
pogués besar-los sense fre
fins a tres-cents cops els besaria
fins que els pes dels meus petons
arribés a ser espès com les espigues.

Preguntes quans petons et donaria
per tenir-ne prou i massa.
Tants com el nombre de l'arena líbia.
Tants, com els molts estels, quan la nit calla
que veuen els furtius dels homes,
tants són els petons que em basten per tenir-ne prou i massa.
Que els xafarders no els puguin comptar mai,
ni encisar-me una llengua verinosa.
Tahúres Zúrdos – La Noche Es (Because The Night)

De cop i volta ha començat a ploure,
delicades gotes que han anat pigant el vidre del cotxe.
Tahúres Zúrdos – Llueve

Aparco sota els arbres plens de pardals.
He fet el cafè al bar on de petita anava a comprar les “gracioses”.
Nuri-Amb les ulleres ets igual que la teva padrina. Igual! Oi que sí? És igual que la xurrera.
Manolo-Sí, però perquè es igual que sa mare i sa mare igual que la padrina.
Nuri-I contra més passi el temps més s’hi assemblarà.
Nuri-Que et deixes l’aigua! Hahahaha! Ara el Modesto va i es deixa l’aigua, i això que diu que vol beure aigua i va i se la deixa.
Manolo-Claro, dona, que l’aigua fa barrancs...

Pilar, la Bisa.
Tahúres Zúrdos – Mañana

20/4/11

Primavera 2...

Un fred desassossegat diposita unes mans gèlides al volant del meu cor.
Les hores grises s'allarguen, s'aplanen en el temps;
els moments s'arrosseguen. Com plou!
Elogi del desassossec
Eduard Batlle


Un suspiro flotando en mi garganta.
Quietud de espera
hacia las horas libres.
Hay que vertebrar las esperanzas.

Descubriendo mi tiempo
Milagros Martín Carreras




Merda! No hi havia caigut en què, amb la primavera,
 també arriba punyetera astènia primaveral...

13/4/11

lumen, luminis...


Hi ha cossos incandescents,
fosforescents,
brillants,
luminescents.
Sols càlids, 
cuques de llum delicades
estrelles supernova alliberadores d'energia.

Hi ha satèl·lits,
 llunes mortes,
miralls de cendra,
que ens enlluernen
 fent la rateta
reflectint la llum
amb la que s’emmirallen.


EQMEVD: m'he de posar les ulleres de sol o mirar-te fent la guerxina.
Padri, idem.

12/4/11

La primavera...


A la taula del despatx, a la de la cuina, a la cadira baixant la persiana metàl·lica, sobre les rajoles fredes, al bany de cara a la paret, en un vàter públic, a la platja amb la sorra molestant, sobre la gespa fresca, a la butaca d'una la sala d'espera, dins el mar, sobre un billar, sota la dutxa, al sofà, a la banyera, a la terrassa, en un cotxe amb els seients abatuts, al camp entre les pomeres florides, sobre una moto, al sembrat entre les espigues de blat…
Obro un ull, és negra nit.
Què somiava?
Ah! Sí, ja ho recordo... Llocs on puc fer la migdiada...

11/4/11

La llei del silenci...

Quan impera la llei del silenci
emmudim.
Shhh...


Potser el silenci
per descobrir nous ritmes.
Potser la música
 per fer molt més intensos
 els ritmes del silenci.

Miquel Martí i Pol

8/4/11

El cor trencat


A casa meva som molt nets (però poc ecològics).
Ens l'omplim la banyera a vessar  i conversem a banda d'higienitzar-nos.
Aquesta setmana vaig tenir una conversa entranyable amb la meva filla.

Núria- "Mama, estic desnamolada".
Mama- "Desenamorada?"
Núria- "Sí. Ja no me l'estimo, el Pol"
Mama- "Perquè? Que t'ha espentejat?"
Núria- "Sí"
Mama- "I tu que has de dir quan t'espentegen?"
Núria- "A mi me lespectes" (Ho diu amb un fil de veu gens impositiu, la cuca) "Ara m'estimo a la Nayala"
Mama- "Ah, molt bé, ara t'estimes a la Nayara".
Núria- "Ai! Tinc el col tencat!"
Mama- "Què dius? Que tens el cor trencat??!" (Se m'escapa el riure. D'on coi treu aquestes coses aquest marrec!)
Núria- "Sí, el tinc tencat, el vos escoltar? El tinc aquí" (I s'assenyala la panxa)
Mama- "No, Núria, el cor és aquí. Vine que te l'escolto. Jo te'l sento bé, gens trencat".
Núria- "Te puc escoltar el teu?" (L'escolta) "Tu mama també el tens tencat"
Mama- "Vols dir?"
Núria- "Sí, mama, el tens tencat perquè tu no te l'estimes el Pol"

5/4/11

Fent temps...



Esperar.
Esperar el demà.
Que arriba ràpid.
Que ja ha passat.
Un altre demà
i un altre
i un més.
Infinits demàs
que esperem
amb impaciència.

4/4/11

Sosté Pereira...

Ella va acabar el llibre ben entrada la matinada, sosté. Es va quedar una estona indefinida mirant el sostre de l’habitació i el llum de vidre glacejat amb incrustacions de coloraines. Aquella mitja esfera, recorda, la van comprar el seu marit i ella a Andorra, sosté, en una botiga de llums al costat del pàrquing del Fener. Va pensar en les eleccions andorranes que havia seguit aquell mateix vespre amb el portàtil a la falda i un casquet a l’orella mentre Ii donava el sopar a la seva filla. Al DVD la criatura mirava els dibuixos del Tren Thomas i, intercanviant els papers la filla li donava pastanaga a la mare. Menja, va dir-li la nena. Menja, que seràs un conill. I la mare va obrir la boca i es va empassar el palet cruixent de pastanaga, sosté.
Mentre els seus pensament divagaven mirant el sostre de l’habitació a la penombra va sentir estossegar la nena, la petita que dormia a la seva habitació a l’altre costat del passadís. Va parar l’orella amb atenció. Després només va sentir l’absència de so o el so de la nit, sosté. Va tancar el llum de la tauleta i va abraçar el seu marit fent la posició de la cullera. Era la seva posició preferida per agafar el son, ella l’abraçava per l’esquena, la seva panxeta contra el cul d’ell. Fer la cullera i acariciar els peus aliens amb els propis peus, quin plaer més agradable, va pensar, sosté . Al marit no li agradava gens aquelles pessigolles a l’empenya i es protegia dels atacs nocturs amb mitjons. Va recordar com la seva germana, la darrera vegada que van dormir juntes, va treure els peus fora del llit per evitar l’embestida de la coala. A les fosques va somriure sentint l’escalfor del cos del seu marit alhora que recordava la darrera nit que va dormir amb la seva amiga, la Lorena . La va abraçar per l’esquena amb les mans entrelligades a  la cintura. A ella, a la Lorena, li va agradar aquell nus de mariner de braços i peus, no li van fer gens de nosa. Això li va explicar l’amiga a l’endemà al matí, sosté.
Quina llàstima que el llibre s’hagués acabat. L’havia assaborit, paladejat, digerit amb calma. Va pensar en quina de les seves ànimes estava lluitant per obrir-se pas i quina d’elles havia de liderar la seva personalitat durant una temporada.  Tan se val. Demà serà un altre dia. Sense orenetes, tot i que ella ja n’havia vistes algunes.
Del matí següent només recorda que les cigonyes la van posar trista, sosté.