3/8/09

Pessigolles al clatell...

Feia tant de temps que no obria el blog que m'ha costat uns instants fer memòria del coi de la contrasenya. - Com era? Les neurones s'esmeren i van al departament de les contrasenyes i tot d'una repassen la del Yahoo, la del Facebook, la de la UOC, el pin del mòbil i el de la targeta de crèdit. No és cap d'elles. He de simplificar. Les hauré d'homogenitzar... - M'he convertit en una autèntica voyeur cibernauta. Només miro, només llegeixo, xafardejo... Punt. Només et miro, et llegeixo, et xafardejo... i punt. No hi ha massa coses interessants, és una autèntica pèrdua de temps. Tret de les de sempre i alguna sorpresa de tant en tant. Darrerament em pregunto quina necessitat tinc de fer públic res de la meva vida. Qui hi ha al darrera, qui mira, qui xafardeja... Que busques? Que vols? Perquè em llegeixes? I perquè et continuo mostrant? Si et vull dir res perquè no despenjo el telèfon i et truco i xerrem una estona i m'expliques com et va la vida i jo t'explico com em va la meva? Perquè no t'envio un mail amb una bonica frase personalitzada? No. T'envio un toc al Facebook i un "devuélveme una sonrisa" i obro una galeta de la sort de tant en tant per deixar constància que sóc allí. Si no et conec, si no tinc el teu telèfon, si no ens hem mirat mai els ulls, si no ens hem explicat mai cap secret, si no hem compartit ni rialles ni llàgrimes, si no ens hem fet mai cap confidència, perquè ho hauria de fer ara i perquè no me n'expliques tu una? Quid pro quo. Us penseu que no hi sóc, però us espio...