27/4/10

Verde que te quiero verde...

Asseguda al tren miro com passen els verd d’infinites intensitats. La primavera esclata com ho fan les hormones adolescents. El paisatge se’m posa al cos i sóc verda i blava i un sol que s’acomiada m’omple de taronges, roses, liles, vermells.
Fileres de ceps ondulen per les carenes. Pins i matolls. Casetes multicolors amb hortet. La sinuositat dona lloc a àmplies extensions de presseguers arrenglerats, pomeres i perers emmarcades pel cel immens, infinit. Aquest cel d’un blau, blavíssim, esquitxat de núvols lila quan la tarda cau. Aquesta plana que em defineix, que em pertany i a la que pertanyo i que tant estimo.
Miro per la finestra amb uns ulls oberts i curiosos i intento que la retina sigui una pel•lícula fotogràfica que emmagatzemi aquesta imatge eterna a la meva memòria. Que la pugui buscar quan arribi l’hivern, quan sigui lluny, quan em tanqui entre quatre parets per descriure aquell instant etern.
I em sento tant petita, tant minúscula, tant diminuta i prescindible i tant enorme, tant amplia, tant gran i immensa.
Sóc sol que decau, que s’amaga, que fuig.
Sóc raig que desapareix, que no arriba, que refreda, que mor.
sóc au fènix que reneix.
Caic i m’alço, caic i m’alço, caic i m’alço i amb cada esgarrinxada aprenc.
No sé ben bé que aprenc del cert.
Però aquí estic, aturada en aquest instant que és meu i que ja ha passat i que roman. Una fotografia dels sentits.
La plana que envolta plena de vers forts, profunds, opacs.
Sóc verda. Un enciam.
No vull que el tren s’aturi. No vull tenir destí, no ara, no en aquest precís segon.
Romandre verda i blava i taronja i rosa i vermella, com el paisatge que m’engoleix.