28/12/09

Fum, fum, fum...

No et diré que el Nadal m'agradi.
No et diré que el Nadal l'odiï.
Ni una cosa, ni l'altra.
fifty-fifty
Però sí provoca en mi certa emoció.
M'emociona quan veig els llums vaporosos que guarneixen el carrers emboirats,
quan trobo la soca tapada amb la manteta i amb les peles de la mandarina al platet,
quan rebo les olives de la cistella de Nadal,
quan preparo un lot amb cel•lofana i torró de xocolata pels fills de la Liana,
quan escolto los “niños del coro” interpretat per la Ginestell,
quan veig els Pastorets al Casal amb un so pèssim i el Llucifer no pot continuar perquè s'està pixant de riure,
quan penso amb un munt d'adults jugant al carrer al "un, dos, tres, soldadito inglés sin mover los pies",
quan el dia de Reis, abans del dinar, ja he descobert, gràcies a unes meticuloses investigacions que han durat deu dies, quin és el cercle de l'amic invisible.

- Ben mirat, potser sí que m'agrada en Nadal.-

Vaig a preparar la carta a Ses Magestats d'Orient....
I, tot seguit, a interrogar els familiar. Enguany estar molt difícil esbrinar qui és qui en l'amic invisible.
Tinc un gran repte...
mmmm...

21/12/09

Resistència...


\mathbf{F} = q\mathbf{v} \times \mathbf{B}

L'Oracle...



Potser és perquè està a punt d'acabar l'any.
Potser és perquè està a punt d'acabar una dècada.
Potser són les hormones.
Potser és el fred i la boira.
Potser és el temps que no s'atura.
Ahir aixecàvem la copa i estàvem atens a l'efecte 2000.
Fa unes hores tocava per primer cop un bitllet de 10 euros.
Fa uns minuts estava de part.
Crisi existencial?
Oh, bell Oracle! Savi Oracle! Que aguantes els meus gemecs a l'altre costat del telèfon! Manifesta't!
- Si continues així acabaràs prenent-te orfidals per dormir...

No hi ha temps per replantejaments.
El savi Oracle ha parlat.

19/12/09

Pugem al tren...


tic-tac, tic-tac
10'
no és cert que el tren passi només un cop
hi ha milers de trens que van i venen
tic-tac, tic-tac
5'
espero el proper a l'andana
el fred em fa tremolar l'ànima
tic-tac, tic-tac
4'
tanco els ulls
bruixeria
tic-tac, tic-tac
3'
busco en el vidre el teu reflex
tic-tac, tic-tac
2'
els trens sempre acaben arribant
la darrera estació és tant evident
que el fonamental és el trajecte
tic-tac, tic-tac
1'
més que un desig, una esperança
la multitud t'obliga a pujar-hi
no hi ha cares conegudes
converses alienes
tic-tac, tic-tac
txuuu-txuuu
no és difícil agafar un tren
el difícil és coincidir en el lloc i en l'hora adequada

17/12/09

Mens sana in corpore sano...



L’estació meteorològica de la finestra del tercer pis em diu que me’n vagi cap a casa, em posi el pijama i els mitjons gruixuts i que arraulida al sofà, em tapi amb la manteta de patchword.

El meu cos, però, m’empeny a la piscina.
Banyador, sabatilles, casquet, ulleres, barnús, pala i aletes. Preparada.

Un raig de sol traspassa el tancament de metacrilat. Llums divines il•luminen el carril. Les segueixo, les admiro, les intento retenir entre les mans amb cada braçada.
L’aigua calenta em purifica, em reconforta. Torno a l’úter matern.
Amb cada respiració, amb cada exhalació, fuig un pensament.
Amb cada viratge sóc més líquida. Em mimetitzo amb el medi.

Les pulsacions augmenten. L’esgotament em fa prendre consciència de cada múscul.
- Per què m'atreveixo a menysprear el meu cos? -

Ja no sóc mare, ni treballadora, ni alumna, ni mestressa, ni esposa...

Només em falten les brànquies per ser sirena.







16/12/09

La teranyina...


De vegades el món se'm fa petit i un centpeus em fa pessigolles a l’ànima.
I voldria volar i voldria dir i voldria anar i voldria fer i voldria ballar...

De vegades el món se'm fa immens i t’agafo la mà per sentir-me protegida.
I voldria arrelar i voldria callar i voldria tornar i voldria abraçar-te i voldria romandre ...

El cercle és tanca. Callen els ecos dins meu. Silenci.
Déu és una aranya d'infinites potes que fila una teranyina de seda delicada.


13/12/09

12/12/09

La Nada...


L'hivern arriba de sobte.
Finalment els llums de Nadal i els carrers guarnits prenen sentit en un món engolit per la "Nada" de'n Michael Ende.
Voldria ser jersei de llana per abraçar-te.

7/12/09

La rateta ...

Com la rateta que escombrava l’escaleta, tot d’una, ensopego amb un regal inesperat. No és un dineret. L’obsequi que m’he trobat no té preu.

Tot resta en silenci. Els malalts dormen. M’he trobat inesperadament amb una estoneta.

Com gastaré aquests minutets? – en dic amb veu de rateta melosa.

Em trec la còfia d’infermera i rebo els pretendents que rivalitzen per guanyar-se el meu temps preuat.

Per allí passa un llibre suculent. Em queden quatre fulles per liquidar-lo. Però, de cop i volta, el llibre nyequeja. Es transforma en un aneguet lleig que no em sedueix pas.

En acabat, se m’apareix un exercici d’anglès que comença a bramar escandalosament. Quin ase més dropo!

També em vol festejar un gos rondinaire que em borda des de la tele amb el lladruc més maldrestre que mai he escoltat.

De sobte, un gatot pelut, sense raça ni llinatge, ni botes ni barret, em miola temptadorament des del seu llit.

Em diu, vine, vine amb un mèu-mèu que evoluciona fins convertir-se en un cant de sirena.

No m’hi puc resistir.

Levito fins al jaç i em cargolo al seu voltant. Els ulls em pesen. Noto la fiblada de la mosca tse-tse mentre em ressona dins el cap el Preludi a la migdiada d'un Faune.

Caic en un son profund sense somnis.

Acaba la sonata. Em desperto amb el cap embotit. Els malalts em reclamen.

Maleït gatot robador de temps!

4/12/09

La cara al vent...

El despertador no ha sonat. Merda! Corro preparant l’esmorzar. Em dutxo en 3 minuts. Vesteixo el pollet de pressa. Samarreta, jersei, jaqueta i anorac. La caputxa i els guants. Un capoll. Carrego el farcellet al cotxet. Fa més embalum l’embolcall que l’interior. Surto de casa amb els cabells encara humits. L’abric mal botonat. La bossa oberta. El fulard oblidat sobre el llit. Avui tampoc hi ha cole. La meva crisàlide encara està enfebrada. Arribo despentinada i suada a casa la Lula. Ella ens rep com una vedet dalt de l’escala. S’acaba de llevar i amb bata i sabatilles manté l’elegància de la ballarina que mai ha deixat de ser tot i els anys i la pròtesis de maluc. L’esquena recta. Les cames primes. El batí blanc perfectament lligat a la cintura esvelta. Quin abisme. Tiro l’abric a terra. Estic amarada de suor de tant córrer carrer amunt contra la fúria d’un vent gelat que avui bufa. No hi ha hagut cançoneta pel camí. Amb prou feina puc respirar. Ens mira per sobre les ulleres i exclama, ai, aquesta mama tardanera! Ploraria. Un udol nascut de les entranyes. Però mantinc l’ànim. Deslligo la petita. Li trec l’anorac, la caputxa, els guants. Quina papallona! La beso. Em diu adéu amb la seva petita maneta calentona. Tanco la porta. Busco dins la bossa la xocolatina que ahir no em vaig menjar. La que acompanya el tallat que em posen rialleres cada matí les noies del forn de pa, just al costat de la sacarina. La xocolata se’m desfà a la boca mentre el vent gelat que bufa amb força em fa rodolar llàgrimes galtes avall.