26/9/08

Les papallones fan pessigolles...

De vegades, no sabria dir-te per quin motiu, em sento com enamorada. Amb pessigolles a la panxa, amb ganes de cridar i de saltar, d’anar-me’n de l’olla, de ballar, de girar i girar com una baldufa, posar la música a tota castanya i desentonar tant com es pugui... I és que els del pis de baix, amb aquelles cares llargues, un dia pujaran i es queixaran. (Ple dels homes grisos de la “Momo”, tot i que, per ser justos, n’hi ha alguns que se’n salven). “Cierra bien la puerta que se te oye por las escaleras!...” I a ell també, però cridant... Vivim en una societat en què sentir-te feliç, per cap motiu aparent, està mal vist. A ningú se li acut contestar, quan se’t pregunta com va la vida, que molt bé, que no tens cap preocupació important, que tens salut, tot i que et caigui la moqueta, que de moment no notes la fi del món que auguren les notícies, i que els teus estan bé, sans i que ha sortit un sol fabulós. No es pot contestar això perquè fa ràbia, la majoria de la gent prefereix que estiguis deprimida, estressada, sense un duro, amb mal de ronyons i amb infecció d’orina... Així un es sent segur que la seva vida no és la única que és un fàstic. Aquest matí la Lala, metre fèiem el cafè ha dit: que mala suerte estamos teniendo este año hija mía! No nos toca nada en la loteria! Mala sort? Has tingut una besnéta que t’adora, tens mil anys i una salut de ferro, una família que et cuida i t’estima. Que més se li pot demanar a la vida?! No vull viure en la perpètua queixa. Avui em sento feliç, amb papallones a la panxa, i a qui no li agradi, que es posi fulles!

3 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

Amén.
Jo també sóc feliç.
:)

Anònim ha dit...

Així m'agrada! guapes, la vida es un sospir de llum de lluna, de pluja de boira, un és i no és.
Un peto
Bulila.

La mami de la Petitapaula ha dit...

Estic totalment d'acord. Cada dia pots decidir: veure les coses bones o veure les dolentes. Jo també trio les bones, és més divertit i et fa més feliç...
Un petó a les dos!
Ali.