Visc en un disc ratllat de matins iguals.
Escolto en Gasión.
Miro per la finestra; una cel•la amb barrots.
El paisatge té una protagonista, nova:
Una senyora pren el sol de novembre, com si fes la fotosíntesi.
Acaricia un gosset, petit i rodó, amb el pèl esbullat, com ella.
La senyora duu la jaqueteta a mode de capa, lligada al coll per un botó i amb les mànigues per fora.
Sota, la bata.
Ja deu haver dinat.
Tot està quiet, impassible, al carrer dels gats.
INSERT COIN
2 comentaris:
Ja caldria conciliar la prudència amb el pecat.
Sortir de casa, anar a buscar
noves formes de somiar.
M'agraden aquestes estrofes. crec que el que diuen les dues últimes ho has aconseguit mirant per la finestra el carrer dels gats.
Aquest deu estar a Grècia. Jo el vaig veure allà.
somnis perduts
quan estic quiet
la pluja rellisca
les melodies s'esfumen
llums difuminen el vidre
com petites carícies
carrers buits
llàgrimes desfilant
música estranya
núvols inútils
rellotges sense temps
negror esborrada
pau aparent
ombres deformes
plaers amagats
ple de buidor la tímida nit
possiblement
en el carrer dels moixos
salut estimada!
Publica un comentari a l'entrada