Insurrecció!...

M'han encomanat una tasca. He de trobar unes fotografies.
Buscar una foto contreta és una excursió meravellosa pels fotogrames dispersos de la meva vida.
Us confesso que no sóc en absolut sistemàtica.
Són desendreçada, un autèntic batibull.
Deso en capses de sabates les fotos impreses.
No tenen cap ordre, ni cap concert.
Es barregen les fotos de la infantesa, amb les festes de la universitat.
Les dels meus germans i jo sota l'arbre de Nadal, amb els meus nòvios de joventut.
Les fetes al fotomatón sota els efectes de l'alcohol, amb les del ball de la polka a vuitè d'EGB.
Les de l'escapada a la muntanya amb el segon nòvio, amb les de l'escapada a la platja amb el tercer.
Les de les amigues-germanes, amb les de persones que no recordo el seu nom.

Les que no estan impreses, les digitals, encara són una odissea més distreta i inclassificable.
Dins una carpeta sense nom he trobat una joia, el meu bebè, quan ho era, ara fa més de tres anys.
Ha estat en aquest moment quan he pres consciència del pas del temps, no abans, quan havia contemplat els ulls blau-verdosos del meu primer nòvio guapo i granellut vint anys enrere. Vint.

I m'he adonat que relaciono els records amb les tornades de cançons.

http://youtu.be/zSDChFnoqQI
...
Retales de mi vida, fotos a contraluz,
...
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la inserrucción!

Aire, aire, que ve d'Alguaire....

I l’aire va entrar en ratxes violentes i va recórrer les estances airejant-ho tot. Netejant la pols de darrere dels radiadors i el borrissol de sota els llits. Ventilant els objectes perduts sota el sofà. Fent volar el polsim de sobre els quadres i dels prestatges i de les fotografies. I les teranyines de darrera la rentadora van surar en l’aire com surfistes professionals.

Una brisa fresca va fer onejar les cortines com banderes blanques.

Les fulles dels potus van remoure’s, verdes, rialleres, en sentir les pessigolles de l’airada.

I els papers de sobre la taula del despatx van volar com coloms blancs, petits avionets de paper plens de lletres amb data de caducitat.

I el corrent d’aire em va apujar la faldilla com la de la Marilyn, i els cabells se’m van fer un embolic.

I la pluja va espetegar, netejant l’atmosfera i els capot dels cotxes aparcats arran de la vorera.

Un cop d’aire fresc i humit em va escopinar a la cara, fent-me prendre consciència del aquí i de l'ara, de patac. Com si jo hagués estat una Bella Dorment figaflor a qui només es podia despertar amb una sonora bufetada.

I va sortir un arc de Sant Martí gloriós.

I la casa feia olor de net i de terra mullada.

http://www.dailymotion.com/video/x27062_depeche-mode-dream-on_music

Fer net...

Fer net.
Obrir armaris i alliberar prestatges farcits de trastos innecessaris.
Airejar calaixos i llençar desenes de calces desgomades i mitjons desaparellats.
Roba massa gran o massa petita: fora.
Descobrir petits tresors oblidats entre les baldes.
Capsetes plenes de secrets i de fotografies.
Buidar-nos del que és superflu.
Netejar cortines per tal que la brisa d'aquest agost ensopit airegi les estances.
Habitacions repintades de colors llampants.
Sostres relluents de blanc immaculat.
Llençar, reciclar, repartir, redistribuir, emmagatzemar.
Fer net: per deixar lloc a coses noves.
La Maria Mercè Marçal es va equivocar en una cosa:
No surt el guerrer; "ha sortit la guerrera, vers el camp de batalla" i us ho ben asseguro que la guerrera fa por i no tem l’enemic.

Drap de la pols
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d´espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Maria Merçè Marçal
Cau de llunes

Vols jugar?...

Portes. S'obren i es tanquen.
Miralls.  Còncaus i convexos.

Jugo als Oracles.

Vols jugar?

Obre un llibre. Tria una pàgina, a l'atzar. Tanca els ulls i assenyala amb el dit un paràgraf. Llegeix.

Jo, et llegeixo:

Les gallines de Guinea s'havien apilotat en un racó (...) Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota els arbres (...) La tocà. "Ets meva". I rigué. D'on li venia aquella mania de tocar les coses que eres seves?
Mirall trencat. Mercè Rodoreda.

Me'l va ensenyar un amic de Nàrnia, nascut a Igualada, que vaig conèixer a Madrid. Vaig aprendre el joc dels Oracles en un tren cap a Toledo.

Trens que passen, fugissers, mentre prenem la fresca a l'andana.

Nitin Sawhney

Parlant, la gent, no s'entén.

Quan parlant, la gent, no s’entén.

Estic trista. La gent, parlant, no s’entén. De vegades, quan més intento expressar-me més s'embolica la troca. Millor callar. No vull guanyar. Guanyo si el meu cervell s’atura, si el meu cos segrega endorfines. Sí, callant, guanyo.

No m’enfado, ni m’irrito, ni m’atabalo. M’entristeixo.

Constato que sóc afortunada, afortunadíssima i que visc en un oasi, petit, diminut, minúscul d’enraonament i d’entesa. Però que, en quan hi surto, no m’entenc amb els meus interlocutors. Deu ser que sóc marciana i ells venusians i no tenim descodificador.

Creia, erròniament, -mèeeeec-, que la paraula és més forta que cap altra cosa. Mentida.

Davant d’oïdes amb taps de cera més durs que l’argamassa de les parets catedralícies, que el ciment armat dels contenidors d’urani empobrit, que els dics de contenció del mar en vers la costa, no hi ha res a fer. 

Estic trista. Hi ha sords i sordes que hi senten. Intentaria fer-me comprendre amb el llenguatge de signes que no domino però que estic disposada a aprendre. Però, em miren amb les ulleres de sol posades. On miren? De gairell. Cap a mi, no.

Em tanco dins la closca de caragol lleidatà. Dins el meu diminut oasis no em cal ni articular paraules per fer-me entendre. Em comunico telepàticament amb els meus. Amb un pensament, rebo una trucada. Amb una mirada, una complicitat. Amb un secret, una contrapartida.

http://es.filesmap.com/mp3/tg61/lluis-cartes-soques-i-secrets/



Tot, tot i tot...

Dilluns llarg, llarguíssim, com un dia sense emails.

Estic esgotada i les parpelles se m'abaixen mentre teclejo sense parar massa atenció en la sintaxi.

Tinc son. Me n'aniré a dormir per despertar d'aquest somni que és estar despert. (Com ve a dir el tall 2 del disc MIM dels Artmònix. Us recomano les lletres escrites pel Marc).  

He repassat diferents blogs. Els vostres blogs (que ja són meus)  i RES m'ha fet pensar en el tot.

I el tot, en el res.

M'encanta aquest poema que em trastoca.

Que em desperta i em desespera.

Que em trepana el cap i me'l martelleja.

Entro en bucle fins que el meu cap es paralitza, es penja, com el Windows de l'ordinador.

No dono a l'abast de tant tot i res, de tant res i tot.

José Hierro - Vida - A Paula Romero

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

De “Cuaderno de Nueva York” 1998

http://www.youtube.com/watch?v=XmSdTa9kaiQ

Tral·larí - Tral·larà...

He imaginat, en milers d'ocasions, que els usuaris de l'autobús ens posàvem dempeus i començàvem a corejar —amb coreografia inclosa— la cançó que sonava en aquell moment pels altaveus o als meus casquets...  Com en les pel·lícules de Gene Kellly, Fred Astaire o Ginger Rogers. I el conductor es posava a cantar transmutat en Elvis Presley.

Canto sovint, a casa, a la feina, al carrer... a la dutxa. M'invento les lletres i canvio els pronoms. Tant se val! Però, sobretot, canto al cotxe. Em poso la música a tot volum, abaixo la finestreta i en el trajecte sóc una estrella del rock.  

Riffs de guitarra. Pell de gallina. Moc el cabells com en Jon Bon Jovi.

"Siento esos dedos en mis sienes,

si aprientan fuerte entraran dentro de mí.

Hay tanto ruido en mi cabeza,

Toda esa música enjaulada sin salir”

(Invisible - Tahures Zurdos)

Ahir, a la fresa, vam sortir a comprar unes gomes i uns passadors pel cabell per la meva filla -que no vol cues de cap manera- a la botiga dels "Txinos". 

Cantàvem avinguda amunt:

Ooooh, Jenifer...

I —oh! Deus de l’Olimp! Gràcies! Milers de gràcies!— un noi assegut amb el cul a terra a la plaça de davant de la farmàcia, em va contestar:

Em tunejaré el cotxe per tu...

Ens mirem. Somriem. Repeteixo:

Ooooh, Jenifer...

Ell respon:

Anirem a Pont Aeri tots junts.

I lluitarem pel nostre amor prohibit.

Ohhh Jenifer...

No, no van haver-hi bisos... LLàstima!

Jenifer - Els Catarres