Primers segons Nadals...

Primers segons Nadals.

En un ciclo sin fin que lo envuelve todo. (Simba, El Rei Lleó dixit)

(Podria haver utilitzat una frase cèlebre d’algun lletraferit però, no us enganyaré, no en se cap).

En efecte, així em sento, com donant voltes al cercle, però vivint aquesta fase d’una manera diferent, redescobrint-la.

Recordo perfectament com arribaven els Reis d’Orient per la carretera, pràcticament a vista d’ocell des del fossà del campanar del meu poble.

Els Reis viatjaven direcció Lleida-Vielha, pujarien més tard a pistes? Segurament, perquè els reis són omnipresents, quin txollo!

En veure el resplendor de tants llums i la claror de tants focs (els patges duien, i encara ho fan, torxes enceses per il·luminar el camí) jo em deia, - quina lluminària, fixa’t, com quan venen els “cavallitos” per la festa major!

Anys més tard, a la primera adolescència, vaig tenir l’honor d’ajudar els reis, fent primer de patge i més tard de camarlenc i gaudint a tope amb la carona dels més petits (menys quan alguns petits Mister Scrooge es feien un fart de plorar).

Però aquest altruisme, un dia, es va acabar, del tot. Ja no volia celebrar les festes, (com a màxim celebrar-les a la disco amb la meva minifaldilla, les sabates de plataforma i amb quilo de maquillatge mal posat). Quina merda de festes! - em deia - tant consumisme! tanta falsedat!

Continuo pensant les mateixes coses sobre aquestes festes, consumistes i falses, però he començat a visualitzar-les des d’un altre prisma.

Sí que es fa una despesa inútil en electricitat guarnint carrers i places, però si no es fes, amb tanta boira com hi ha aquí, encara seria tot plegat més trist...

Sí que es gasten molts diners en regals inútils però també es divertit veure la cara dels regalats...

Enguany hem tornat a cagar la soca i ha sigut divertidíssim.

Encara queden dies per endavant i em sento, ara sí, com el protagonista d’un conte de Nadal d’en Dickens. Sóc en Ebenezer Crooge però just quan acomiada al tercer fantasma.

Pipi Calzaslargas

La Contacontes...

Ahir vaig haver de decidir entre dues opcions molt interessants. Últimament em passa que no faig res massa interessant i el dia que en tinc l’ocasió se’m solapen els actes... D’una banda, un fantàstic curs de narració de contes a Almenar i de l'altra, un fascinant debat sobre la situació de la dona en l’actualitat a Rosselló.

Ja fa temps que sento que quan he de sospesar la meva faceta com a dona i la meva faceta com a mare, la balança s’acaba decantant, caient pel propi pes, pel costat de Gallina Marcelina covadora d’ous, - la de mare, per resumir.

Per tant, finalment vaig decidir-me pel curs de narració. Vaig ser la darrera. Vull dir que vaig fer tard, un quart d’hora, darrerament faig un quart d’hora tard a tot arreu. El curs va ser del tot educatiu i molt especial. La narradora va explicar un parell de contes i vaig tenir la sensació que de la boca no li sortien només sons, li sortia una tènue llum de color rosa. Els contes són màgics i saber-ne contar també.

Fa molt de temps que s’ha perdut el moment en que les famílies s’asseien al costat de la llar de foc i s’explicaven històries, de vegades fins i tot, s’explicaven la vida. Molt sovint, avui en dia quan algú ens comença a explicar una història o la seva vida li diem –ssshhhhhttt, que no veus que estic mirant la tele!

Però us volia fer una confessió, vaig sortir d’allà un pèl estressada. Primer ens hem de preparar el conte, triar-lo, llegir-lo, interioritzar-lo per poder, més tard, explicar-lo. Sembla ser que als nostres fills els hem de narrar contes, faules i històries que ja han passat pel sedàs del temps, que són clàssics per alguna cosa.

Per tant, estaria molt bé explicar als infants i no tant infants, la Iliada d’Homer i la Odiessa, els contes clàssics de’n Perrault, els germans Grimm o Andersen... També històries extretes de les òperes, rondalles catalanes i narracions de nous autors que hem de descobrir en les darreres pàgines de les revistes especialitzades on els experts, els crítics literaris, ja han fet una valoració que ens serveix de guia del que val o no la pena. Sense oblidar els contes de les mil i una nits... a banda d'explicar-ne d'inventats, que també s’hauria de fer.

En resum, vaig sortir una mica marejada i estressada perquè si a més d'anar a la piscina per fer salut, a l’estètica per depilar-me i estar guapa, matricular-me a la UOC per aprendre anglès i fer Pacs per estar al dia, netejar la casa per poder viure dignament, passejar amb la meva filla perquè li toqui l'aire, anar a comprar per omplir la nevera, festejar amb la parella per continuar tenint parella i treballar per pagar-ho tot, no se pas d'on treure el temps per tornar-me una experta en òpera i poder-li explicar un conte a la meva filla mentre escoltem àries de fons.

I el que més em va trastocar va ser reconèixer internament que a la meva filla li agrada tant un conte en concret que se'l menja (literalment) i resulta que això es fatal per la seva estimació a la lectura quan siguin grans.

Es clar, un llibre és un tresor, i els tresors (a no se que siguin de monedes de xocolata) no es mengen...

Caga soca...

El balcó de casa meva torna a estar sitiat. Tinc tres Pares Noels invasors que em custodien la façana. Tres... i espera... Alguns balcons semblen discoteques... (i uns altres puticlubs de carretera). Pensava que la moda dels pares noels escaladors enguany passaria però suposo que la crisi obliga a treure els guarniments d'anys anteriors. - Estic segura que d'aquí uns anys veurem rens de paper maché a les teulades de les cases (quina angúnia, com animals dissecats...). I ens acabarem sabent el nom del 9 rens (de moment només em se el del nas vermell, en Rudolf. no?) - Nosaltres fa dies que alimentem la soca... mandarines a dojo i polvorons. El padrinet diu que si li donem braç de gitano de nata caga bitllets de 50 euros... però no ho m’acabo de creure. Em sembla més realista que cagui calcetes de l’Etam i mitjons del Calcedonia. A casa ja tenim l'arbre de Nadal posat. L'any passat en plena síndrome del niu vaig comprar un arbre de plàstic al Carrefour i unes llums al supermercat Plus. La Núria embogeix per agafar les boletes de colors i es menja les fulles, (tiretes de plàstic), que li van caient a l’arbre (si mai havies pensat que els pins de plàstics són de fulla perenne com els autèntics, t'equivocaves). Diuen que la soca s'assembla a la duquessa d’Alba, però jo li trobo un aire a la Marilyn Monroe.

L'olla em fa xup-xup...

Fa dies que no escric i no és perquè no tingui coses a dir, al contrari, el cap em bull. Escriuria moltes coses però son massa privades com per escriure-les al blog. A més es podrien mal interpretar. És com criticar la teva mare o la teva germana, això només ho pot fer un mateix, si ho fan els altres, podrien sortir malferits, em llençaria al coll del crític com un llop ferotge. Quina paradoxa. Un blog que ve a ser com un diari personal on no hi pots escriure tot el que voldries. Perquè en el fons el que desitges és fer públics els teus pensaments, airejar-los, que els altres, -tu que els estàs llegint -, els puguin compatir, saber, empatitzar... Fa dies la meva amiga blogger em deia que volia obrir un blog però totalment privat, que ningú el pogués llegir, on poder esplaiar-se realment. Avui la comprenc. Alhora que em ve al cap una pregunta, perquè no agafo un bolígraf i escric en una llibreta amb fulles de paper i em guardo els meus pensaments en un calaix fins que em vingui de gust airejar-los?

P.D. Això sí ho vull explicar: La Núria ha començat a fer passetes...

Tra-la-ra... tra-la-ra...

Avui estic cantarina. M’he llevat cantant, m’he dutxat cantant, he portat la meva filla a casa l’àvia cantant, fins i tot ella cantava arraulida al cotxet. Els senyors de l’obra (que ja en queden pocs, molt pocs) també cantaven, alt i fort! I els veïns també! Avui els Japonesos canten molt. Cançons èpiques de batalles perdudes i amors impossibles. I els treballadors de Nissan i els d’Acciona, canten a tal volum que se’ls farà malbé una corda vocal. El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, també canta clàssics francesos melangiosos, a l’estil Edith Piaf. Canten els números dels pressupostos i fins i tot a après a cantar en quatre dies el nostre PIB.

El producte interior brut (brut i rebrut, pudent com mai que ni amb detergents que netegen més blanc que el blanc el farem net) també està entonant una melodia.

La Borsa de Tòquio, que ha tancat amb una baixada del 4,32%, s'ha situat per sota dels 8.000 punts després d'haver retrocedit un 5,7%.

El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, ha admès que vivim la pitjor crisi financera des de la Segona Guerra Mundial.

La crisi de Nissan passa factura a una altra empresa relacionada amb l'automobilística. Ara es tracta de Facility Services, una filial d'Acciona dedicada a la logística i als serveis que acomiadarà 322 empleats de les plantes de la Zona Franca de Barcelona i Montcada i Reixac, al Vallès Occidental.

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics per a l'economia espanyola ha pronosticat pel 2009 una caiguda del producte interior brut espanyol del 0,9% i ha donat per acabada la "forta expansió" que ha experimentat Espanya els últims 14 anys. Pel que fa a l'atur, les notícies tampoc són gens bones, ja que l'OCDE pronostica una taxa del 14,4% el 2009, i del 14,8% el 2010.

Avui canto, creuant els dits, esperant que li paguin els endarreriments de mesos al meu pare, esperant que la reunió d’avui vagi bé, esperant que no ens toqui massa el rebre...

Diuen que qui canta els seus mals espanta.

Sí dius que és un Barceló, cola...

Últimament visc en una contínua paradoxa. Muero sin vivir en mi que deia Santa Teresa de Jesús. No entenc moltes de les coses que passen en aquest món, i no em refereixo només a la borsa i a l’economia mundial, que això ja ho deixat per gairebé impossible, em refereixo a les dobles morals, a les dues cares, la diferència entre el que sembla i el que és. Com ens prenen el pèl! Somriuen i ens foten. I nosaltres amb cara de moniatos anem tragant.

Fixeu-vos, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i els reis Joan Carles i Sofia van inaugurar ahir oficialment la cúpula pictòrica de l'artista mallorquí Miquel Barceló a la seu de Ginebra, a Suïssa, de les Nacions Unides. En el seu discurs, Zapatero ha parlat d'"obra única" i ha qualificat Barceló, que també era a la sala, de "geni contemporani". Fins aquí tots estaríem d’acord que l’obra és meravellosa, diuen que la nova Capella sixtina del segle XXI .

Però la colossal i acolorida obra, val un potosí, -diguem-ho d’una altra manera, una autèntica rucada -, vint milions d'euros!!! Uns tres mil tres-cents milions de pessetes llargs si no ho he calculat malament. L'estat espanyol n'ha aportat el 40%. Cinc cents mil han estat els euros en qüestió. Provinents del Fons d'Ajut al Desenvolupament.

Paradoxa: la ONU no està per ajudar les persones? Cal que faci de mecenes? Un organisme que te cert paral·lelisme amb la humanitat –cada cop més escassa – de l’esglèsia, però en la vessant laica. I cada cop ens recorda més a ella.

Un Vaticà fastuós, una seu de l’ONU fastuosa. Una Capella Sixtina. Una cúpula Barceló. Però no són els caps de l’organisme laic els que es moren de gana, ni els que tenen mancança de drets humans. Tampoc són els alts càrrecs de l’esglèsia els que van a petar de cap a l’infern. Ells no. Els uns passen la plateta, els altres ens ho treuen de la nòmina, tot plegat per fer el bé al món... i amb els diners es decoren la casa.

De vegades els diners es barregen amb alts ideals, quina barreja tant estranya...