La masovera...

O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat... de treball... i el mercat és el dilluns i el dilluns es troba... un munt de feina pendent, quilos de temes sense solucionar, mitja dotzena de companys que ha perdut de vista durant l'estiu, un quart de l'alegria que tenia ahir a la mateixa hora, un ramat de trucades a fer, un plec de papers per llegir, un grapat de mails per enviar, una barbaritat de temes acumulats, O lai ra, la masovera, la masovera, O lai ra, la masovera se'n va al mercat i vol que el mercat ja sigui en divendres i ja se sap que els divendres: faves tendres (tot i que van a uns sis euros el quilo...) O lai ra... O lai ra... A la masovera li estan agafant fogots.... O lai ra... O lai ra...

Agrònoma de ferro...

No es tracta d’una lluita de fang, ni de la celebració de l’agrònom de ferro…

Ho podria ser, però no ho és…

Good Vibrations?...

Ja se que no em de tenir pensament negatius cap a nosaltres mateixos, que això no és bo, que fa que minvi la nostra autoestima i que tot el cos ens vibri amb una freqüència que pot afectar negativament el nostre ego. Si ho diu en Sumaru Emoto, ens ho haurem de creure... (si més no les fotos que fa són espectaculars!)

Doncs bé, ara dec estar vibrant a una freqüència molt xunga, però és que no ho puc obviar més, tinc el cul com una trona!

Ja voldria, ja, evitar aquest pensament negatiu, però es que no em caven els pantalons! I no tinc cap intenció de comprar-me roba nova. Ho hauria de fer perquè ni el cul, ni tampoc la panxa (posats a sincerar-nos acabem-ho de rematar) m’hi caben ni als pantalons ni als jerseis.

I això que diuen que amb l’alletament es gasten un munt de calories... uf! Si no arribo a alletar!

Els pits, afortunadament, m’han tornat a la mida normal, però el cul... sembla que estigui embarassada però al l’inrevés, tinc el cul embarassat de 9 mesos!!

Bé, ja n’hi ha prou! (Prou, prou, prou que diria en Cuní) Prou de sodomitzar-me, - de ben segur que tinc les vibracions cel·lulars a una freqüència nefasta -.

O ara o mai! ... Serà qüestió de posar-hi remei, m’apunto als menús de la Núria que ha començat a menjar purés de verdures: mongeta tendra i pastanaga bullida sense oli i sense sal... Caram, quin panorama!

P.D.: Ep, mireu que he trobat: http://www.20minutos.es/noticia/376700/0/culo/gordo/diabetes/

El Bodorrio...

Feia gairebé dos anys que no em prenia una copa… Feia... Tranquils, no es tracta de cap declaració d’ Alcohòlic Anònim ni de la Suelen redimida… Senzillament feia gairebé dos anys que no provava ni una gota d’alcohol, ni vi, ni xupitos, ni cava, ni cubates, ni orujo, ni res de res de res de res… Només va fer falta una nit: còctel, vi blanc, negre, cava, xupito, cubata de ron... fins i tot el sorbet portava alcohol! Després direm dels alemanys o anglesos, bebedors compulsius de cervesa... veient la palla en l’ull de l’altre.

Senzillament, ja no tinc edat (de vegades se m'oblida). No torno a veure, ho prometo... jijijiji

Tant diferents...

No tinc molts amics. Tinc els justos. Tinc els millors. No puc tenir ni més ni millors amics.

Fer camí...

Manolo Garcia és el número 1, Sabras que andar es un sencillo vaivén. "Sabré que andar, sentir, es un sencillo vaivén. Y a ratos, alejarme de mí hará más liviano el peso de mis alforjas. Sabrás que despertar a ese sencillo vaivén tan sólo es respirar y dejarse llevar. Sabré que andar, sentir, es ir más lento, parar. Y a ratos desprenderse, que al fin pureza del aire colma el pecho y las ansias. " De tota manera, prefereixo la gràcia, l’enginy i la veu de nas de’n Portet. Mil vegades més.

El país del Pirineu...

Feia força temps que no pujava a Andorra... Un 1 d'agost a quarts de set del matí estàvem dempeus, esperant el Montmantell, amb tot de maletes i bosses, totalment esgotats. Marxava fastiguejada, amb un nus a la panxa, amb ganes de cridar i de plorar, amb la sensació que m'havien robat temps de vida, que m'havien pres el pèl, que em devien alguna cosa important, en definitiva, que m'havien estafat. I alhora amb l'esperança d'un nou camí, d'una nova vida. Sense por. Sabia del cert que el canvi era necessari. Ha passat el temps i les coses les veig i les visc d'una altra manera, vaig aprendre moltíssim, vaig treballar encara més,vaig gaudir de la neu, de les cerveses a l'Abadia, del teatre a Sant Julià, del sol al Parc Central, de les vistes del meu pis a cal Calones, però sobretot, vaig conèixer persones sensacionals, fantàstiques. Aquest cop vaig redescobrir Andorra, més preciosa que mai, amb una llum especial. No sé si serà perquè ja no hi visc i perquè ja no em queda rancor o perquè no vaig anar-hi precisament a fer compres a Meritxell. Vaig anar-hi de visita. Hi ha persones que són com la calcita, brillen.

El primer post...

Dadaisme?

Iñ u n9 i oi ykubjk mBBBBSN

Arbre genealògic...

Per molts anys...

Bulila... que ningú ho diria que tens trentaitantos.... T'estimem!

Vacances ideals...

Els meus veïns m'explicaven la setmana passada que no trobaven cap viatge que els fes el pes (es clar, com que ja han viatjat per mig món...) i que si no localitzaven res més atractiu, "amb una mala" -paraules textuals- anirien a fer un creuer pels Fiords Noruecs... (enveja... sana, però al cap i a la fi, enveja...) En canvi, nosaltres vam pensar: Al Carib? Va! Massa tempestes tropicals... A la Xina? On va a parar! Massa gent... A Nova York? No pas! Massa vist... A les Sheishells? No sé ni per on paren... "Amb una mala" a la piscina del poble, que l'abonament surt baratet... Saps que et dic? Que no les canvio ni per "un apartamento a Torrevieja-Alicante!"

Onada de calor...

Tinc el cul literalment enganxat a la cadira. Em fa por aixecar-me de cop no sigui que un tros de pell se'm desprengui... Fa uns dies em vaig trobar una veïna: - Que no vas a la piscina? - Aviat hi faré cap, però t'he de confessar que em fa mandra, tinc el síndrome primer dia del biquini... - No, dona, no! No et preocupis... Hi ha moltes altres noies que han sigut mares enguany i també estan grassonetes... Sense anar més lluny l'altre dia a la piscina una em va preguntar si la tal, que va ser mare el mateix dia que tu, torna a estar prenyada.... I és que li ha quedat una panxa!! - Ah... (estupefacta) Bé.... ja ens veurem... (i això que aquesta és de les menys xafarderes...)

Passo de netejar...

Ho confesso, no m’agrada netejar. Tinc la sensació que malgasto el temps. M’agrada que estigui tot net i endreçat, que brilli el terra i que tot faci bona olor, però no m’ho passo bé fent les feines de casa.

Ni el dinar.

Mentre vaig feinejant, penso en les coses que podria estar fent… -llegint, nadant a la piscina, buscant informació a l’ordinador, fent fotos, jugant amb la Núria- i que no faig.

T’explico una de les meves rareses fins ara inconfessable: tanco els ulls i imagino que netejo amb la imaginació, (ara trec la planxa, obro la taula, ja tinc planxades les camises, els jerseis, els pantalons...) però el millor de tot plegat és que un cop obri de nou els ulls les feines ja estaran fetes de veritat…

Quina llàstima que no tingui poders mentals…

Ja ho veus, si jo fos l’Uri Geller no em dedicaria a doblegar culleres amb la ment, em dedicaria a netejar-les…

Les entranyes d'una cançó...

Fa algunes setmanes que ja no escolto la música com abans l'escoltava. Ara sento la bateria, intento localitzar el charles, el goliat..., el baix, les guitarres... penso, ho van fer de tirada? Van haver de repetir molt? I aquest eco de fons? I les segones veus? De cop i volta, una cançó passa de no agradar-me en absolut, de no veure-hi gens de talent, a veure-hi, si més no, esforç. Ara veig la feina del productor, del mesclador, del grafista... tots aquells que surten en lletra petita als crèdits i de molts altres que ni tant sols hi surten. Fascinant. Em venen ganes de prèmer botons... Em venen ganes d'aprendre a tocar la bateria... En una altra vida... (quin greu), aquesta la tinc plena....

Obert per vacances, tancat per feina...

Ja era hora, direu alguns. Potser sí, potser no... tant se val. Molta feina, de la que xucla, de la que absorveix fins deixar-te seca. Les engrunes per la família. Per mi? Res. Zero. Buit. Només la satisfacció de la feina bastant ben feta i sobretot, acabada. Finalitzada, finiquitada... Es tanca un cicle, se n'obra un altre. I ara? Feina que xucla? No massa. Temps per la família? Escasseja. Temps per mi? No tant com voldria. La calculadora falla.