Primers segons Nadals...

Primers segons Nadals.

En un ciclo sin fin que lo envuelve todo. (Simba, El Rei Lleó dixit)

(Podria haver utilitzat una frase cèlebre d’algun lletraferit però, no us enganyaré, no en se cap).

En efecte, així em sento, com donant voltes al cercle, però vivint aquesta fase d’una manera diferent, redescobrint-la.

Recordo perfectament com arribaven els Reis d’Orient per la carretera, pràcticament a vista d’ocell des del fossà del campanar del meu poble.

Els Reis viatjaven direcció Lleida-Vielha, pujarien més tard a pistes? Segurament, perquè els reis són omnipresents, quin txollo!

En veure el resplendor de tants llums i la claror de tants focs (els patges duien, i encara ho fan, torxes enceses per il·luminar el camí) jo em deia, - quina lluminària, fixa’t, com quan venen els “cavallitos” per la festa major!

Anys més tard, a la primera adolescència, vaig tenir l’honor d’ajudar els reis, fent primer de patge i més tard de camarlenc i gaudint a tope amb la carona dels més petits (menys quan alguns petits Mister Scrooge es feien un fart de plorar).

Però aquest altruisme, un dia, es va acabar, del tot. Ja no volia celebrar les festes, (com a màxim celebrar-les a la disco amb la meva minifaldilla, les sabates de plataforma i amb quilo de maquillatge mal posat). Quina merda de festes! - em deia - tant consumisme! tanta falsedat!

Continuo pensant les mateixes coses sobre aquestes festes, consumistes i falses, però he començat a visualitzar-les des d’un altre prisma.

Sí que es fa una despesa inútil en electricitat guarnint carrers i places, però si no es fes, amb tanta boira com hi ha aquí, encara seria tot plegat més trist...

Sí que es gasten molts diners en regals inútils però també es divertit veure la cara dels regalats...

Enguany hem tornat a cagar la soca i ha sigut divertidíssim.

Encara queden dies per endavant i em sento, ara sí, com el protagonista d’un conte de Nadal d’en Dickens. Sóc en Ebenezer Crooge però just quan acomiada al tercer fantasma.