26/2/10

Senyola male...


El bebè, que ja no ho és, es tira en planxa i plora, vol “la levita del masel”.
Avui anem amb temps i la deixo xisclar uns minuts que s'esbravi.
Més tard em crida un NO rabiós d'adult prepotent quan li demano que es posi la jaqueta i amb la seva minimaneta minúscula toveta de cotó em clava una pantoflada en tota la cara.
Sóc una estàtua. Em quedo glaçada. No tinc resposta.
No sé si tornar-li, si fer un viatge al racó de pensar o si tirar-me a terra en planxa i estirada bocaterrosa posar-me a udolar, com ella.
El bebè, que ja no ho és, reconeix la meva estupefacció i para en sec.
"Mama petó, peldó". I m'abraça.

Al cotxe, de camí a l'escola, penso en silenci mentre la ràdio omple el buit.
Nens amb responsabilitats, la d'anar a l'escola entre altres, amb dos anys.
Encara bo, em dic, alguns, amb mesos.
Volem, contra natura, bebès adults que no molestin.
Aprenc a mesura que m'hi vaig trobant.
Metòde acció-reacció-conseqüència o assaig-error, tant se val.

Arribo tard. A la feina, el més calent a l'aigüera.

Ho intento.
No puc ser la millor en res a mitja jornada.

3 comentaris:

Parrineta ha dit...

Aquesta puta alliberació de la dona, que només són paraules i que res no és veritat. No ens cal ser perfectes en res, només resistir, que d'Heroïnes només se'n coneixen tres, la Catwoman, la Superwoman i la que s'injecta.!!!!

Apa vaig a continuar resistint jejejeje.

Pilar ha dit...

La maternitat no és una asignatura. És una pràctica que mai s'acaba.
Et desitjo molt d'encert i "petons i peldons" a cabassos.

Anònim ha dit...

La maternitar es el millor que ens por passar, sempre que ho fem en el moment just, que sembla ser que no es mai.
Us estimo a les tres filles i neta
Bulita