2/7/10

Zombi...

La meva princesa, bonica i llesta fa una setmana que no em diu "mama", m'anomena pel meu nom de Pila...
-deu ser que ara toca identificar les persones pel seu nom concret i no pel genèric-.
La qüestió és que m'encanta escoltar amb la seva veueta dolça  el meu nom.
-com quan es pronuncia el nom de l'enamorat que sona a mel... anys després sona a nom i prou...-
En la nit fosca el meu nom, un reclam, des de la seva habitació
-des de fa un parell de setmanes la petita dorm al seu nou llit de nena gran. Bé, encara és per ella el llit de l’abuelita, perquè una nit l’abuelita hi va dormir i per tant és, encara més, un “llit molt guapo”-.

- Nom de Pila, mine! mine que te guado un pueto...

Arribo ensomniada. Sóc un zombi.
–però, és important matissar que no tinc necessitat de menjar carn humana, vull dir mastegar i deglutir carn humana viva i crua -.

Ella fa uns copets amb la seva mà diminuta i morenassa damunt del matalàs
-aquesta nena és de mala raça i amb protecció 50 ja té un coloret envejable-.

Aquest és el pueto que em te guardat... No pot haver un lloc millor. Dos pams i un coixí de bebè... que hi farem...

Els cinc primers minuts són meravellosos. No necessito res més a la vida. Això és la felicitat. Contemplar-la. Tot reposa. La calma i la quietud es respira en aquesta nit d'estiu.

A la mitja hora se m'ha adormit el braç però sóc una mama anomenada amb nom de Pila masoca
-com totes-
 i sense braç
-perquè fa estona que no el sento-
i continua sent un moment meravellós.

Quina bona olor que fan els nens petits
–sobretot si els has dutxat abans d’anar a dormir-.
Potser sí que un dia li faré una queixalada...
shhhhh... que dorm....