7/7/11

Parlant, la gent, no s'entén.

Quan parlant, la gent, no s’entén.
Estic trista. La gent, parlant, no s’entén. De vegades, quan més intento expressar-me més s'embolica la troca. Millor callar. No vull guanyar. Guanyo si el meu cervell s’atura, si el meu cos segrega endorfines. Sí, callant, guanyo.
No m’enfado, ni m’irrito, ni m’atabalo. M’entristeixo.
Constato que sóc afortunada, afortunadíssima i que visc en un oasi, petit, diminut, minúscul d’enraonament i d’entesa. Però que, en quan hi surto, no m’entenc amb els meus interlocutors. Deu ser que sóc marciana i ells venusians i no tenim descodificador.
Creia, erròniament, -mèeeeec-, que la paraula és més forta que cap altra cosa. Mentida.
Davant d’oïdes amb taps de cera més durs que l’argamassa de les parets catedralícies, que el ciment armat dels contenidors d’urani empobrit, que els dics de contenció del mar en vers la costa, no hi ha res a fer. 
Estic trista. Hi ha sords i sordes que hi senten. Intentaria fer-me comprendre amb el llenguatge de signes que no domino però que estic disposada a aprendre. Però, em miren amb les ulleres de sol posades. On miren? De gairell. Cap a mi, no.
Em tanco dins la closca de caragol lleidatà. Dins el meu diminut oasis no em cal ni articular paraules per fer-me entendre. Em comunico telepàticament amb els meus. Amb un pensament, rebo una trucada. Amb una mirada, una complicitat. Amb un secret, una contrapartida.


7 comentaris:

Pilar ha dit...

L'eterna Babel...

zel ha dit...

I no hi ha manera, millor callar, amb els qui ens entenem, només ens cal una mirada...

carina ha dit...

Les paraules duen a mals entesos i males interpretacions, són ambigües...
Estem condemnats a no entendre'ns... des que el món és món

Anònim ha dit...

Ens entenem perfectament. Però reconeixer--ho costa més.
Perquè entendre als altres és reconèixer els nostres errors.
Bulita

El tacte de les paraules ha dit...

Abans em passa sovint el mateix, fins que vaig decidir enrevoltar-me de gent que m'entén.

res ha dit...

i sense parlar
tampoc
salut estimada!

jomateixa ha dit...

De vegades també ho penso que hauria de callar més sovint, però...