5/7/11

Tot, tot i tot...

Dilluns llarg, llarguíssim, com un dia sense emails.
Estic esgotada i les parpelles se m'abaixen mentre teclejo sense parar massa atenció en la sintaxi.
Tinc son. Me n'aniré a dormir per despertar d'aquest somni que és estar despert. (Com ve a dir el tall 2 del disc MIM dels Artmònix. Us recomano les lletres escrites pel Marc).  
He repassat diferents blogs. Els vostres blogs (que ja són meus)  i RES m'ha fet pensar en el tot.
I el tot, en el res.
M'encanta aquest poema que em trastoca.
Que em desperta i em desespera.
Que em trepana el cap i me'l martelleja.
Entro en bucle fins que el meu cap es paralitza, es penja, com el Windows de l'ordinador.
No dono a l'abast de tant tot i res, de tant res i tot.

José Hierro - Vida - A Paula Romero
Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!»
Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!»
Ahora sé que la nada lo era todo.
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

De “Cuaderno de Nueva York” 1998

2 comentaris:

carina ha dit...

He anat a parar a tu, a través d'itineràncies poètiques. Tens raó és bo el poema de José Hierro. M'agrada el teu bloc i m'agrada que siguis de Lleida.
T'aniré llegint

Pilar ha dit...

I entre ToT i RES, el parèntesi de la calma.