17/11/08

La boira m'entra al cos...

Aquest matí em sento emboirada. Serà que se m'encomana el clima. Un rau-rau en mig la panxa, un sisè sentit que em diu que alguna cosa es belluga i que m'he de mantenir al marge. Pressento turbulències i no puc fer res per evitar-les. Agafar tant fort com pugui el volant i en un moment donat tancar els ulls i esperar que passi la tempesta. Potser m'equivoco. Potser tinc la brúixola del sisè sentit desmagnetitzada... Aquest matí m'he deixat l'agenda oblidada damunt la taula. Mai porto rellotge i no el trobo a faltar, però avui sense l'agenda em sento com despullada. I ara que toca? Quina llàstima, vivim programats com si fóssim un forn microones. Un optiquick i a por otra cosa mariposa. He passat un cap de setmana meravellós. He tocat panxeta amb bebito a dins. Diuen que porta bona sort... Intento ser positiva, somriure a la vida tant com pugui. Però de vegades em deixo anar i em surt una mena d'alter ego trist i angoixat. Cansat. No recordo que feia fa un any els matins de diumenge. Dormia? Mai aconsegueixo veure com acaba en Poirot. M'adormo com un bebè, estirada al sofà amb els peus damunt el Mario tapadets amb la manteta. Finalment, qui era l'assassí? Que més dona. Levito fins el llit. T'abraço com un koala i les preocupacions desapareixen.

2 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

Quina casualitat!
Jo també vaig tenir un dissabte fantàstic!
:)
Sempre hi ha dies de boira.
Existeixen només per recordar-te que bonics són els dies de sol
petonets

Anònim ha dit...

Llegint aquest text m'he adonat, que simplement es una boira el que et passa, una borira que dura un cert temp i marxa sense deixar rastre. Torna a sortir el sol.
T'imagino encaragolada, amb els peus damunt el Mario, la Nuria dormint, en el seu llitet blau.
No m'amoïno, se que son aquestes coses que de vegades ens passa a tothom, un "baixon" fruit del temps de tardor.
T'estimo
Bulila