27/4/12

El senyor a qui li agradava la pluja...


Hi havia una vegada un senyor, jove i elegant, a qui li agradava la pluja.

Dir que li agradava la pluja era dic poc, molt poc.

Li encantava, li meravellava, li fascinava, la pluja.

Es podia passar hores i hores mirant com queia a través del vidre de la finestra.

Pluja tranquil·la. Pluja eixelebrada. Pluja desnaturalitzada que feia malbé camps i boscos. Pluja fina com la rosada que feia somriure les flors i les espigues.

El senyor a qui li agradava la pluja, però, mai no havia obert la boca ni havia deixat que les gotes li mullessin la cara ni que li refresquessin la gola.

Mai no havia xapotejat sobre els tolls enfangats.

Mai no havia notat la humitat fresca als narius en acabat de la tempesta.

Al senyor a qui li agradava la pluja, li feia por mullar-se.

A casa sempre li havien dit, "vigila! no et mullis, que t'arrofredaràs, cauràs malalt i moriràs!"

A casa li havien repetit com un mantra, "no et mullis les sabates que les faràs malbé!"

Un dia, aixoplugat sota el seu impermeable, el senyor a qui li feia por mullar-se, va allargar una mà per demanar un taxi.

Una sola gota transparent d'un sol núvol blanc repenjat al firmament blau va desprendre's, caient a 9,8 metres per segon.

I aquella sola, única gota va esquitxar-li, al senyor a qui li agradava la pluja però tenia por de mullar-se, una de les seves mans, gelada, la que tenia estirada per demanar un taxi.

El senyor a qui li agradava la pluja va sentir la humitat i les pessigolles de la gota  única que li corria pel dors suau de la mà.

I, tot d'una, va entendre que estem fets de pluja.

I que és absurd tenir-ne por.

2 comentaris:

mq ha dit...

si no plovia
al senyor a qui li agradava la pluja
necessitava tocar aigua de la mar
per no perdre la connexió
a traves del líquid
salut estimada

Pilar ha dit...

M'encanta el part meteorològic dels darrers dies!