El senyor Tro era un home de mitjana edat, rabassut i panxut, amb els pantalons de pana apujats fins a les aixelles.
Va entrar a la cafeteria del forn de pa fet un murri. No va saludar ningú. Ni un bon dia càlid. Ni una mirada amistosa. Ni a la dolça cambrera que cada matí li servia l'esmorzar. Feia una cara de pomes agres que et convidava a desaparèixer del seu costat el més aviat possible. Si et quedaves, t'arriscaves a què et clavés un moc només pel fet d'existir.
Va asseure's tot sol en una tauleta rodona al fons de la sala.
Els budells li van grunyir.
La panxa, dura i rodona, l'obligava a mantenir-se allunyat de la taula.
"Una magdalena", va dir, assenyalant la lleixa darrere del taulell de la granja.
La fornera, riallera, li va dur un enorme mufin de poma amb el qual el senyor Tro es va omplir la boca.
Va obrir aquella bocassa plena de dents enormes i se la va introduir sencera.
El senyor Tro, amb els ulls desorbitats, va començar a escopir paraules mentre li sortien disparats de la boca, com a bales, bocins de magdalena ensalivada.
"Dones! Donotes dels trons!"
"Totes sou unes harpies!"
"Dones!"
La cambrera va tocar-li suaument l'espatlla i el senyor Tro, amb cara d'estúpid, es va empassar el que li quedava a la boca.
Els budells, agraïts, van deixar de grunyir.
La dolçor de la magdalena va amorosir-li la mirada.
Mig avergonyit, mig orgullós del seu poder cridaner, va sortir tal i com havia entrat del forn de pa.
Primer l'enorme panxa. Un minut després tot ell, sencer.
1 comentari:
Jo ja estic frisosa per a conèixer a la Senyora Pedregada, i al Senyor Llamp, i al senyor Vent, i a la senyora Boira... ufff quin munt quines ganes!!
Ets un crack
Publica un comentari a l'entrada