14/11/08

Crec, crec, crec... (són les meves vertebres...)

Fa dies que noto com unes incipients bosses sota els ulls es van fent grans i fosques... Sí, (em dic a mi mateixa mentre practico els viratges de papallona a esquena a la piscina entrant-me de tant en tant tot d'aigua per les narius...), ets molt jove, encara ets molt jove... Falsedats i mentides... autoenganys... poca sinceritat... una mirada massa positiva de la realitat... manca d'honestedat amb un mateix... societat, porca i fastigosa, que premia la joventut per sobre de tot... Ja no sóc tant jove, deixem-ho així. Jove d'esperit això sí, però ja no tant físicament. Em cruix l'esquena. Somric sense ganes de bon matí. Necessito un cafè. (Deu ser això, que avui encara no me l'he pres). Penso en la meva mare, en les nostres mares. Les senyores d'una generació més que no paren, que treballen a dins i a fora de casa, que han cuidat i pujat tres canalles o quatre sense l'ajuda dels seus marits apoltronats al sofà mirant el futbol. Mares que ara cuiden els nostres fills, els seus nets. Mares que són joves, molt joves d'ànima i esperit, i prou. Les autèntiques heroïnes. Les de carn i ossos.
(-Com coi s'ho fan? Deu ser que la verdura que menjaven de petites no tenia tants antioxidants, pesticides i punyetes.) Estic cansada. Si pogués dormir un parell d'horetes més.. i quan obrís els ulls em trobés tota casa neta i els deures de la UOC fets...

3 comentaris:

EQMEVD ha dit...

som la generació perduda.
hem menjat nocilla apuntapala i ens han faltat els crispis que faran que les nostres nenes calcin un 38 abans d'acabar la primària.
però som joves, encara que tinguem anys.
i guapes encara que el mirall s'entesti en dir que fem mala cara.
i el cafè és només una excusa per seure
perquè el dia és llarg
i encara no ha arribat el moment del cap de setmana.
però només queden unes poquetes hores
somriu guapa que demà ofegarem les penes en xocolata desfeta.
:)

Anònim ha dit...

¡Cuanta razón tienes!
Aunque yo no tengo hijos entre unas cosas y otras se me acumulan las cosas, siempre voy dejando algo para el fin de semana.
¿ Como lo hacía mi madre, o la tuya? Trabajaban, nos llevaban a rajatabla y la casa siempre impoluta... y yo ni siquiera consigo librar mis muebles de polvo más de dos días seguidos entre semana.
Pero en el fondo no me importa. Prefiero usar mis pocos ratos libres en mi, tengo derecho y lo hago. Prefiero ser feliz a tener la casa impoluta.
Hace tiempo que lo sé; no quiero ser una super-woman, solo quiero ser yo. Y yo me quiero mucho.
No te mortifiques por no ser super-woman o super joven , confórmate porqué en realidad eres una super-pili!! Eres persona, madre, compañera y trabajadora; eso ya es suficiente mérito , no?

Anònim ha dit...

Cuanta razón tienen tus amigas, aqui no hay super mujeres, solo mujeres, y tu eres la mejor.
un besote mu gordo.
La princesa de la casa está guapisima.
Bulila