9/5/11

Lagarto, lagarto...



Em desfaig el nus del davantal blanc mentre allargo la mà a en Papasseït.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Serà la lluna...
Anyada de tretze llunes, dos dies bons i tres de dolents
http://bibliopoemes.blogspot.com/2011/05/dites-populars-i-refranys-de-la-lluna.html

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Ja et vaig dir que no fessis cas a la lluna, que menteix molt.
Jo prefereixo pensar que si n'hi ha tretze de llunes, una d'elles pot ser blava i fer-nos cantar: Blue moon...Com que no sé anglès, no puc seguir sense tenir la cançó de fons.
També pensaré a partir d'avui, que qualsevol "llangardaix", tingui el tamany que tingui, et pot donar la mà i convidar-te e a entrar a llegir poesies precioses.
Tingue's quatre dies bons i els següents millors, maca!

Pilar ha dit...

He entrat a saludar la Pili, però ha desaparegut.
Fes-li una abraçada, gallineta! I una altra per a tu.