28/3/11

passa el fil i torna a passar el fil...


El foli en blanc. Les mans tenses damunt el teclat. Immòbil.
"Escriu, Escriu" -em reclama una veueta que ben bé no sé d’on surt. Del còrtex frontal? Del lòbul parietal? De bulb raquidi?-
Una veueta de dona que em xiuxiueja suaument a prop de l’orella… escriu, enfila, comença…
I els dits toquen el piano qwerty com si la música sonés dins el cor, com si ressonessin les costelles, talment com un altaveu de fusta massissa, les entranyes.
El so de les tecles a dins i fora les oïdes.
Als casquets en Schubert a l’espotify –si en Schubert aixequés el cap...-
Enfilo, signe rere signe, paraula rere paraula, creant petites frases, un paràgraf, un capítol, una història. Ara una vora, un repunt, un voraviu, unes puntes, uns botons, traus buits plens de fils, cremalleres sorolloses, txecs entremaliats, una butxaca, un brodat delicat, un llaç, unes lluentons, retocs a la cisa...
Tot té sentit.
Curiós: tot té sentit.

1 comentari:

Pilar ha dit...

Saps? Aquests fils que cusen pensaments i sentiments,ajudats per la música, no es descusen mai.
Vaig conèixer la seva existència quan era petita. La mare era modista i jo l'ajudava a passar fils, sobrefilar, fer traus, al compàs de la música dels contes infantils que sonaven a la ràdio o de la del Colacao; molt famosa en aquella època!
Tens raó. Tot té sentit.